Revista d'Anàlisi Plural

“La pressió fiscal i legislativa ens està matant cruelment”

0

Entrevista a José María Gay de Liébana, professor titular d’Economia Financera i Comptabilitat de la UB

Company inseparable dels gràfics i conegut per molta gent com l’economista indignat, José María Gay de Liébana és capaç de reclamar que s’aprimi l’estructura del sistema polític o que els futbolistes d’elit es retallin el sou a favor d’una economia que ens faci tocar de peus a terra a tots.

Jesús Abad

José María Gay de Liébana.
José María Gay de Liébana.     / CEDIDA.

En un dels seus llibres diu que “Espanya s’escriu amb E d’endeutament”. En aquest any 2014, podríem dir que “Espanya s’escriurà amb E d’Esperança”?
Home, direm que sí, perquè així animem una mica tot el personal i ens animem nosaltres també. Esperança, sí, però relativa, en el sentit que no estem davant d’un any autènticament meravellós. Crec que la crisi ha tocat fons i ara caldrà veure si ens hi estarem molta estona en el fons o si hi haurà una recuperació i anirem cap a la superfície.

Es creu les xifres oficials?
Sí que em crec les dades que publiquen els organismes internacionals com el Banc d’Espanya o l’OCDE. Hi ha dos tipus de xifres: les que ens parlen de l’evolució o la recuperació econòmica, que no discutiré, i després hi ha les que ens mostren si la ferida de la crisi és molt important, i que són les que fan referència al dèficit públic. En acabar el 2018, acumularem un dèficit total en 11 anys de 800.000 milions d’euros, que és una gran disbauxa.

Aleshores, hem de pensar que ens estan venent que les coses van bé o és veritat que l’economia millora?
En l’àmbit macroeconòmic hi ha un escenari que sembla bo, però diem que en un termini de temps curt o mitjà hi haurà una recuperació. Després, hi ha l’empresa petita i mitjana, la nostra, que depèn de l’economia real i que es mou en relació al consum. Si no gastem diners, les empreses no facturen, les botigues no venen i, per tant, diem que hi ha una paralització econòmica.

“La gran neteja ja s’ha fet. Ara hem d’anar amb compte perquè els mercats financers es poden posar nerviosos i demanar-nos més interessos pel deute que tenim pendent”

Quin és el matalàs que necessiten les pimes?
Parlem d’un sector de l’economia espanyola que representaria un 90% de pràcticament tot. A hores d’ara, aquestes empreses es troben en una situació de manca de demanda perquè hi ha un problema de falta de consum. No hem mirat cap a l’exterior ni hem tingut una vesant d’internacionalització dels productes i això ens està passant factura. Hi ha un tema clau: les empreses necessiten finançament. Crec que el sector públic hauria d’entrar en acció per intentar ajudar aquestes empreses sense posar-los tantes traves.

El que m’està dient és que el país pateix la síndrome de la inflació legislativa?
Sí. A dia d’avui hi ha 120.000 lleis vigents a Espanya; això vol dir que estem en un país on només es preocupen de legislar, legislar i legislar. Cada divendres s’aprova una nova disposició per part del Govern central, i per part de les Comunitats Autònomes també s’estan aprovant coses sempre. La pressió fiscal i legislativa ens està matant d’una manera molt cruel. I al final, l’objectiu sempre és el mateix: sancionar, sancionar i sancionar, i fer la vida impossible a la gent, al ciutadà, l’empresa, la indústria i el comerç. D’altra banda, hem creat una indústria política que és exagerada. El que no podem és tenir-ne tanta. L’any 1995, la despesa pública total d’Espanya era de 190.000 milions d’euros i l’any 2013 ha estat de 458.000 milions d’euros, és a dir que tenim una estructura que s’ha anat fent pesada i succionant els recursos del sector privat cap el sector públic.

“Hem creat una indústria política que és exagerada. (…) L’any 1995, la despesa pública total d’Espanya era de 190.000 milions d’euros i l’any 2013, de 458.000 milions d’euros”

I el sistema financer espanyol pot respirar tranquil? Està sanejat?
Crec que hi ha hagut anys molt difícils, como el 2011 i 2012, però també crec que s’han volgut cobrir les espatlles per evitar més ensurts. Sembla ser que la gran neteja ja s’ha fet. Ara hem d’anar amb compte perquè els mercats financers es poden posar nerviosos i demanarnos més interessos pel deute que tenim pendent; i aleshores la prima de risc es dispararia i ja l’hauríem espifiada.

Tothom parla de la bombolla immobiliària. Hi ha altres bombolles, com la del futbol, que ens podrien esclatar a les mans?
Sí, crec que quant a la bombolla del futbol, el pitjor ja ha anat esclatant, perquè hem de tenir present que s’han

España se escribe con E de Endeudamiento
produït 25 concursos de creditors a tot Europa en els últims anys. Veig que hi ha hagut una disminució del deute, fonamentalment perquè molts clubs han renegociat el seu deute, però també hi ha hagut clubs que han fet un procés de millora dels seus comptes, com ara el Barça i el Vila-real. El deute dels clubs de primera divisió estaria al voltant dels 3.300 milions d’euros i crec que això demostra que hi ha un procés de reducció del deute. Els clubs no es poden permetre pagar les fortunes que s’estaven pagant aquests últims anys. S’han d’ajustar les despeses als ingressos que tenen.

Arribem al final del partit. L’any 2007 vostè preveia que passaríem de menjar llagostes a sardines. Tornarem al menú anterior?
Sí, senyor. M’alegro que vostè llegís això, perquè ni els meus amics em feien cas aleshores. La llagosta quedarà per alguna ocasió molt puntual i la sardineta l’hauríem de tenir damunt la taula pel que pugui passar. En definitiva, sóc optimista, però vull tocar de peus a terra, fonamentalment hem de tenir una visió molt clara de la realitat. Crec que aquells anys no tornaran i que hem de canviar el model econòmic d’Espanya.

España se escribe con E de Endeudamiento
José María Gay de Liébana
472 pàgines
ISBN: 978-84-234-1297-6
Deusto Ediciones

 

Els comentaris estan tancats.