Revista d'Anàlisi Plural

Entrevista a Robert J. Aumann, Premi Nobel d’Economia 2005

0

Apassionat per les matemàtiques pures des dels inicis de la seva carrera acadèmica, Robert J. Aumann (Frankfurt, Alemanya, 1930) va acabar sucumbint a la teoria de jocs i, de rebot, a les ciències econòmiques. Qualsevol que el conegués de prop diria que aquest canvi de rumb li va obrir infinitat de portes, inclosa la de rebre el Premi Nobel d’Economia 2005 per les seves contribucions en el camp dels jocs repetits i la creació del comportament cooperatiu. Amb ell hem parlat sobre aquests temes, sense passar-ne per alt d’altres com la crisi financera, la situació grega o l’estira-i-arronsa entre territoris.

 
 
Text: Berta Seijo
 
 

“Els rescats s’haurien d’evitar perquè envien un missatge negatiu als inversors”

Robert J. Aumann va topar amb la teoria de jocs gràcies a John Nash, reconegut matemàtic (i guanyador del Premi Nobel d’Economia 1994) que va morir l’any passat. Ambdós es van conèixer a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) quan Aumann finalitzava el seu doctorat i Nash era instructor Moore.
Robert J. Aumann va topar amb la teoria de jocs gràcies a John Nash, reconegut matemàtic (i guanyador del Premi Nobel d’Economia 1994) que va morir l’any passat. Ambdós es van conèixer a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) quan Aumann finalitzava el seu doctorat i Nash era instructor Moore.
La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències el va premiar (juntament amb Thomas Schelling) amb el Nobel d’Economia de 2005 “per haver ampliat la nostra comprensió sobre el conflicte i la cooperació a través de la teoria de jocs”. Podria explicar-me de forma planera aquest concepte?
La teoria de jocs engloba aquelles situacions en què individus amb objectius diferents interaccionen, cadascun d’ells tractant de prendre les decisions que li convenen més. En fer-ho, però, han de tenir present que l’altre, o els altres, actuen de la mateixa manera. Aquestes idees són la base de jocs de taula com ara els escacs o el pòquer, però també d’altres camps com ara la política, l’economia o els negocis. Personalment, he contribuït en diversos aspectes a la comprensió de la teoria de jocs, però el Comitè Nobel em va premiar per les meves investigacions en el camp dels jocs repetits. Quan hom es troba en una situació de forma regular (avui, demà i demà passat), acostuma a posar en pràctica el mateix joc una vegada i una altra, i és en aquests casos on la cooperació pot sorgir, més que en aquells que només passen un cop a la vida. Et posaré un exemple: si algú ve a casa meva i intenta vendre’m alguna cosa, desconfiaré d’ell. De la mateixa manera, si jo li compro el producte, però li dic que li pagaré d’aquí tres dies perquè ara no tinc efectiu, el comerciant també desconfiarà de mi. Per contra, si vaig a fer la compra a la botiga del poble de tota la vida, confiaré que el pa o la llet són de bona qualitat per dues raons: perquè no és la primera vegada que hi vaig i perquè el venedor sap perfectament que si em falla deixaré de ser el seu client. De la mateixa manera, en cas d’oblidar-me els diners a casa i que m’hagi de fiar, el dependent de la botiga ho farà. I és que si no pago el que li dec, sap que jo sóc conscient que trairé la seva confiança. En definitiva, els jocs repetits modelen la interacció a llarg termini i expliquen comportaments com ara la cooperació, l’altruisme, la lleialtat, la confiança o, fins i tot, la venjança.

“Si enllaces la realitat grega amb la teoria de jocs em sembla que, en el moment de la discussió amb la troica, Varoufakis tenia molt clar que havia de reforçar el seu posicionament i jugar amb el balanç que hi ha entre competència i cooperació a qualsevol negociació. I no ho va fer del tot malament.”

mon-empresarial-005-teoria-de-jocsPer què va triar la teoria de jocs aplicada a l’economia com a principal línia de recerca? D’on prové aquest interès si, segons tinc entès, la seva trajectòria acadèmica va estar des dels inicis lligada a les matemàtiques pures?
La teoria de jocs va esdevenir la meva principal línia de recerca més o menys per accident. És com endinsar-te en el bosc, començar a explorar una zona desconeguda i, de sobte, trobar quelcom interessant i capbussar-t’hi completament. Com has assenyalat, la meva tesi doctoral –així com el grau i els màsters que vaig fer– fou sobre matemàtiques pures; no tenia res a veure ni amb economia ni amb la teoria de jocs. Després d’acabar-la, vaig anar a treballar a una consultoria afiliada a la Universitat de Princeton i dedicada a la investigació operativa. Un cop allà, vaig arribar a la conclusió que per resoldre el problema pràctic que m’havien assignat havia de fer ús de la teoria de jocs. En veritat, no era una disciplina en la que hagués aprofundit; només havia escoltat com altres companys i professors en parlaven mentre feia el doctorat. Per exemple, el gran matemàtic John Nash [Premi Nobel d’Economia 1994], amb qui tenia una molt bona relació, em va explicar alguns aspectes d’aquesta teoria. Ens vam conèixer l’any 1953 a l’Institut Tecnològic de Massachusetts: jo ja m’havia graduat i ell era instructor Moore –càrrec que ocupaven els millors joves matemàtics al MIT–. Les converses que vaig tenir amb Nash van venir a la meva memòria quan vaig haver de fer front al problema que et comentava abans. Llavors vaig començar a estudiar la teoria de jocs i d’aquí vaig anar a parar a l’economia. No va ser al revés.

Hi ha molts problemes reals que es podrien analitzar mitjançant la teoria de jocs. Prenem com a exemple la situació econòmica grega. I és que la relació entre aquest país i la Unió Europea no passa pel seu millor moment. Sap que l’exministre de finances Yanis Varoufakis és un expert en la teoria de jocs? Creu que aquesta eina ha tingut un rol important a les negociacions dels líders grecs amb la troica?
No sabia que l’exministre de finances grec fos un seguidor de la teoria de jocs. De fet, està molt bé saber-ho! Disculpa’m per no conèixer fil per randa la situació a Grècia. Llegeixo als diaris què està passant, però no he seguit de prop la seva evolució. Igualment, si enllaces la realitat grega amb la teoria de jocs, si em dius que Varoufakis n’és un bon coneixedor, em sembla que, en el moment de la discussió amb la troica, ell tenia molt clar que havia de reforçar el seu posicionament i jugar amb el balanç que hi ha entre competència i cooperació a qualsevol negociació. I no ho va fer del tot malament, ja que es van haver de reprendre una vegada i una altra les negociacions… Suposo que els prestamistes no tenien totes les garanties que se sortirien amb la seva.

“[Durant la gestació de la crisi] en tot moment les persones van reaccionar als incentius que se’ls oferien i els esdeveniments es van succeir tal com les teories econòmiques clàssiques i la teoria de jocs haurien predit.”

Grècia no és l’únic país europeu que camina per la corda fluixa. Quina és la seva opinió sobre els rescats que s’han produït o que encara planegen sobre els països membres de la UE?
Jo sóc un economista teòric, no un macroeconomista pràctic. O el que és el mateix, no conec les especificitats de cada rescat. Malgrat això, sóc conscient del que passa al món i penso que els rescats, encara que a vegades siguin necessaris, en principi s’haurien d’evitar. Ho dic perquè envien un missatge negatiu––, tant als inversors com a la resta de ciutadans: “Podeu actuar de manera imprudent perquè si us fiqueu en problemes financers i feu fallida us rescatarem”. Recordo una història que lliga amb el que t’estic explicant i que va passar a la vall del Mississippí fa uns anys. Llavors, mogut pel risc d’inundació, el govern federal va instar els grangers a que contractessin una assegurança, així els podrien recompensar en cas de desastre. Encara que era un bon tracte, molts d’aquests treballadors no van voler curar-se en salut. Quan es va produir la gran inundació, l’administració pública va haver d’intervenir i ajudar tots aquells que no tenien assegurança i que s’havien quedat sense res. Aquests grangers van ser els més llestos! El mateix succeeix amb els rescats financers, i és per això que sóc molt escèptic sobre el tema.

mon-empresarial-005-robert-aumannHa pogut seguir el procés independentista català a través dels mitjans de comunicació? Si és així, què en pensa sobre tot plegat?
La veritat és que no sé per què Catalunya vol esdevenir independent… Què hi ha de dolent a seguir formant part d’Espanya? No és un territori oprimit, però clar, sí que és una de les zones que generen més riquesa dins del país, i el govern espanyol segurament puja els impostos als ciutadans catalans per tal de redistribuir els guanys i ajudar altres parts d’Espanya que no gaudeixen de les mateixes condicions… Al seu torn, la població catalana no ho vol fer perquè se sent diferent per temes de cultura, llengua, etc. No ho sé, només estic fent suposicions. Però si aquest és el cas, penso que l’Estat espanyol hauria d’actuar i intentar arribar a una mena d’acord.

Dos països que finalment han restaurat els llaços diplomàtics després de més de 50 anys de guerra freda són Cuba i els Estats Units d’Amèrica. Quina és la teva opinió sobre aquesta reconciliació?
Primer de tot, deixa’m dir que és un esdeveniment meravellós; sempre he estat a favor de les relacions basades en la pau i la cooperació. Precisament, com t’he comentat abans, vaig guanyar el Premi Nobel per les meves percepcions sobre com es crea el comportament cooperatiu. Malgrat això, m’agradaria apuntar la destrucció de la biodiversitat i de l’ecosistema cubà com un dels possibles perills que implica aquest apropament. I és que gràcies a què els EUA s’han mantingut allunyats de Cuba, aquest país ha pogut deixar florir la seva bellesa ecològica. Ara, els dirigents han de demostrar que són capaços de tenir una relació cordial i preservar l’ecosistema alhora.

“El Premi Nobel és com un certificat on hi posa: ‘Val la pena escoltar aquest home’. Al capdavall, això és el que intentem tots els investigadors i científics; quan esbrinem alguna cosa ens apassiona compartir-ho amb la resta i vendre les nostres idees.”

Vostè ha defensat que els incentius han estat el principal desencadenant de la crisi. Com s’explica que, abans que explotés la bombolla financera, aquelles persones amb una elevada probabilitat d’impagament obtinguessin préstecs dels bancs?
Deixa’m posar-te un exemple: un home amb un 1% o un 2% de probabilitats de no fer-se càrrec del seu préstec demana crèdit a un banc per comprar-se una casa. Per descomptat, l’entitat financera fixa un tipus d’interès raonable i accepta la petició. Hores més tard, un altre home, aquest amb un 20% de probabilitats de no poder pagar, fa el mateix. Actualment el banc no li hauria deixat ni un cèntim, però en temps de bonança l’opció escollida va ser una altra: prestar diners a tots aquells amb un historial creditor pobre a canvi de sotmetre’ls a altes taxes d’interès. Els prestadors justificaven la seva política dient que era una mesura preventiva, una manera de cobrir possibles pèrdues. Però no oblidem que el risc no era tan alt com deien per una senzilla raó: el banc sempre tindria la casa del client com a aval. En això es basaven els famosos préstecs subprime (o d’alt risc). Ara bé, hi ha un aspecte que les entitats financeres van passar per alt. I és que la demanda al mercat immobiliari va créixer fins a nivells insospitats gràcies a què els prestataris (abans poc solvents) ja podien permetre’s l’adquisició d’una casa. Això va donar com a resultat la construcció d’un gran nombre de noves residències, el que coneixem com a bombolla immobiliària. I quan, tal com s’esperava, els clients subprime van deixar de pagar, els bancs van començar a posar aquestes cases una altra vegada en venta.

Fou aquí quan la bombolla va petar, oi?
Exacte. De cop i volta, l’oferta superava la demanda i els preus de les cases van començar a caure. Fins i tot aquells que estaven en condicions de tornar el seu crèdit van decidir deixar-ho córrer, doncs sortien guanyant si el banc es quedava l’immoble (ara valia molt menys que temps enrere!). En resum, estàvem davant l’escenari idoni per a què la crisi comencés… En tot moment les persones van reaccionar als incentius que se’ls oferien i els esdeveniments es van succeir tal com les teories econòmiques clàssiques i la teoria de jocs haurien predit.
mon-empresarial-005-economia-nobel-2005
Si tornem a la seva trajectòria professional, un cop va afirmar que “la ciència és una gran aventura cooperativa”. Quants col·laboradors ha tingut al llarg de la seva vida? I qui són?
He tingut 25 col·laboradors i la majoria d’ells són companys de professió d’arreu del món. És per això que la ciència és una gran aventura cooperativa; els coneixes a conferències o trobades, llegeixes els seus articles i t’hi acabes vinculant professionalment. Molts investigadors fan treballs de recerca amb els seus estudiants, però no és el meu cas. Jo corregeixo les seves tasques –mai no participo en elles–. També m’agrada escollir els millors alumnes, posar-los exercicis difícils i desafiar-los perquè se superin a ells mateixos dia rere dia.

I ja per últim, una pregunta obligatòria: què se sent en guanyar un Premi Nobel?
Un se sent realment bé! I deixa’m que et digui una cosa: crec que el major benefici que n’he pogut treure és el que està passant ara mateix, en altres paraules, que m’entrevistin. I aquesta és una de moltes [riu]. La gent et pregunta i escolta el que has de dir! El Premi Nobel és com un certificat on hi posa: “Val la pena escoltar aquest home”. Al capdavall, això és el que intentem tots els investigadors i científics; quan esbrinem alguna cosa ens apassiona compartir-ho amb la resta i vendre les nostres idees.

El perfil

mon-empresarial-005-el-perfil-aumannIsrael Robert John Aumann va néixer a Frankfurt (Alemanya) el 1930, i vuit anys més tard va emigrar amb la seva família, que era jueva, a Nova York a causa de l’opressió nazi. Malgrat el trasbals de la fugida, Aumann va rebre una educació excel·lent i ja des de ben jove va mostrar un notable interès per les matemàtiques. Tan gran era la seva fascinació pels números que, després de graduar-se, va fer el seu doctorat a l’Institut Tecnològic de Massachusetts amb un treball sobre teoria de nusos, una branca de les matemàtiques abstracta i difícil. Durant aquella època també va iniciar la seva carrera professional com a docent: primer a Princeton i després, pels volts de 1956, al Departament de Matemàtiques de la Universitat Hebrea de Jerusalem. I és que Aumann va decidir tornar a emigrar, aquest cop de forma voluntària, a la terra d’on ell se sentia originari: Israel. No obstant el canvi de residència, el matemàtic ha estat professor visitant de diverses universitats nord-americanes, com ara Stanford, Yale o Berkeley, i el seu contacte amb companys de disciplina sempre fou constant i profitós. Prova d’això és la seva contribució a la teoria de jocs, premiada amb un Nobel l’any 2005 i a la qual va arribar gràcies a les converses que va mantenir al llarg de la seva vida amb experts en el tema (John Nash, entre d’altres) o a la lectura d’obres com per exemple Games and Decisions, de Robert Duncan Luce i Howard Raiffa. Actualment, Aumann dedica una part dels seu temps a la recerca, però la resta és per a la seva nombrosa família, formada per la seva dona, cinc fills, 21 néts i 15 besnéts.

La contribució d’Aumann a les ciències econòmiques

mon-empresarial-005-nobel-economia-2005La concessió del Premi Nobel d’Economia 2005 a Robert J. Aumann i Thomas C. Schelling “per haver ampliat la nostra comprensió del conflicte i la cooperació mitjançant l’anàlisi de la teoria de jocs” va tornar a confirmar la influència d’aquesta teoria i l’interès social que desperta. I és que, si fem memòria, 11 anys enrere el guardó també havia anat destinat a tres experts en aquesta disciplina, John C. Harsanyi, John F. Nash Jr. i Reinhard Selten, “per la seva anàlisi pionera de l’equilibri en la teoria de jocs no cooperatius”. Ara bé, quina fou la gran aportació d’Aumann? Segons el Comitè Nobel, l’anàlisi dels jocs repetits, és a dir, l’anàlisi d’aquelles situacions que cada vegada que es repeteixen segueixen el mateix patró que la vegada anterior. A partir de les seves observacions, el matemàtic israelià va arribar a la conclusió que el fenomen de la cooperació neix en elles perquè hi ha una vinculació molt potent entre el passat i el futur: en un entorn marcat pel llarg termini, els jugadors no només tindran en compte els resultats instantanis, sinó també l’efecte futur de les seves accions. La repetició és un factor modificador que dóna la volta a situacions que no induirien mai a una conducta cooperativa. En definitiva, Aumann es va encarregar de formalitzar matemàticament situacions de jocs cooperatius i no cooperatius en les quals intervenen variables diverses i que tenen lloc d’una manera repetida. Tot i la complexitat de les seves anàlisis, els resultats es poden aplicar a conflictes reals, com per exemple els programes d’armament o les guerres comercials.
Per últim, no ens oblidem que el conjunt de temes en els quals ha treballat l’israelià al llarg de la seva trajectòria professional és extensa i abasta molts àmbits. La competència perfecta, l’equilibri de correlació o l’epistemologia interactiva en són alguns.

Enviar Comentari