Revista d'Anàlisi Plural

Entrevista a José Manuel García-Margallo, exministre d’Afers Exteriors

0

Al final de l’any 2013, José Manuel García-Margallo (Madrid, 1944) va lliurar a Mariano Rajoy una proposta de reforma per adaptar la Constitució als temps que corren. Quatre anys després, l’exministre d’Afers Exteriors ha decidit que és el moment de publicar-la sota el títol Por una convivencia democrática (Deusto), perquè “si les coses han canviat, també ho han de fer les institucions i les lleis”. Aprofitem aquesta entrevista per preguntar-li sobre els ajustos concrets que planteja per a la carta magna, però també sobre la situació a Catalunya i l’opinió que li mereix el nou i voluble escenari internacional.

Text: Berta Seijo
Fotos: Ministeri d’Afers Exteriors


A grans trets, quins canvis reuneix el seu pla de reforma constitucional?
Quan vam redactar la Constitució del 1978, la globalització estava a les beceroles –fins al 1992, pràcticament ningú no tenia correu electrònic– i Espanya no formava part ni de la UE. Ara, però, estem obligats a reconsiderar llibertats i drets de nova generació. Penso en l’asil, el terrorisme, en altres drets socials per atendre els perdedors de la globalització, en drets polítics per a recuperar el prestigi de les institucions. Hem d’establir un títol en què es parli de la UE, on es defineixin els papers de l’Estat i de les comunitats autònomes, les polítiques que Espanya ha de defensar a Brussel·les i la responsabilitat per la no execució de determinades decisions comunitàries.
D’altra banda, és obvi que cal tirar endavant una llei de llengües oficials que satisfaci el buit que hi ha entre l’article tercer de la Constitució i les legislacions autonòmiques; no és bo que una matèria tan delicada s’hagi de resoldre als tribunals. I, entre altres coses, és fonamental posar solució al tema del finançament autonòmic i a problemes puntuals com el de la successió a la Corona o el de la investidura. Hi ha molt a corregir en la Constitució, i això és el que jo proposo. És un primer pas per anar desenvolupant un model econòmic més sostenible, més productiu, per poder apujar el poder adquisitiu i els salaris dels espanyols. Es tracta, en definitiva, d’actualitzar un vestit que és bo, però que se’ns ha quedat estret.

“Actualment no caldria abordar un procés constituent perquè gran part dels principis i normes que recull la Constitució han funcionat. El que cal canviar són els defectes de disseny, de funcionament i els sobrevinguts.”

Creu que les nostres forces polítiques estan prou preparades per abordar i actualitzar un pacte constitucional?
Crec que sí. No és senzill, però tampoc no ho era el 1977, quan les circumstàncies es presentaven més complicades que no pas ara. Actualment, no caldria abordar un procés constituent perquè gran part dels principis i normes que hi ha a la Constitució han funcionat i ens han donat els millors anys de la nostra història. El que cal canviar són els defectes de disseny als quals m’he referit anteriorment, els defectes de funcionament i els sobrevinguts.
És un pacte que s’hauria d’abordar en aquesta legislatura, seguint tres principis molt clars. Primer: la Constitució s’ha de modificar d’acord amb el procediment que aquest document estableix. Segon: cal fer-ho per consens. I tercer: s’ha de definir amb claredat de què es parlarà i de què no. Perquè no es pot parlar dels pilars que defineixen la identitat constitucional d’Espanya: la sobirania del poble, la unitat nacional, la igualtat dels espanyols en drets i obligacions, i la solidaritat.

Diputat al Congrés des del 1977, Margallo és partidari que es fomenti el debat intern als partits polítics: “Penso que és enriquidor, perquè un partit que vol ser útil i representar la societat ha de reflectir-ne la pluralitat i diversitat.”

Parlant de la capacitat o incapacitat d’arribar a acords dels nostres polítics, he de preguntar-li sobre la situació que s’està vivint a Catalunya. Per què creu que hem arribat fins aquí?
Quan vam elaborar la Constitució, es va restablir la Generalitat amb Josep Tarradellas i vam aprovar l’Estatut del 1979, vam creure que havíem endegat la qüestió de l’organització territorial de l’Estat. Però des del 1980, la política de construcció nacional que va impulsar Jordi Pujol ha comportat un procés de pensament únic a Catalunya a favor de la separació, encoratjat des dels mitjans de comunicació públics i l’educació. Tot això es va accelerar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut –en aquest punt, Pujol va arribar a afirmar que es passava de l’autonomisme a l’independentisme– i la petició d’un pacte fiscal (el compliment del qual era impossible) que Artur Mas va utilitzar per a “cremar el darrer pont”. A partir d’aquí, se succeeixen totes les opcions del Parlament, fins arribar a la ruptura de l’ordre institucional. Perquè el que no hem d’oblidar és que aquesta llei s’anomena “de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana”; és una declaració d’independència més seriosa que la que va fer Lluís Companys el 1934. Ell parlava d’un Estat català dins de la República espanyola, però ara anem molt més enllà. Hem entrat en una etapa d’enfrontament que espero que duri el menys possible i que no trenqui massa plats, perquè a partir d’ara haurem de tornar a parlar i a entendre’ns.

Vostè afirma que els culpables d’aquesta situació són els independentistes, però no caldria responsabilitzar-ne, també, als qui no han estat capaços de construir una narrativa alternativa al discurs separatista?
Que els culpables d’haver arribat fins aquí són els separatistes és una evidència fàctica. Però també és cert que ha existit un silenci culpable per part dels catalans no independentistes i per part de l’opinió pública espanyola no independentista, que ha frenat l’existència d’un relat alternatiu.

M’agradaria saber la seva opinió sobre el que pot passar si, després del referèndum, la Declaració Unilateral d’Independència segueix endavant.
S’està afirmant que una Catalunya independent fruit d’un referèndum il·legal seria una espècie d’Arcàdia feliç, quan la veritat és que seria un país no reconegut pràcticament per cap estat, exclòs de la UE, de l’ONU, de l’Aliança Atlàntica i d’altres organismes internacionals. A més, hauria d’afrontar un deute públic de 75.000 milions d’euros –sense comptar la part corresponent al deute espanyol en cas de secessió–. Amb els mercats tancats i sense accés al fons de liquiditat autonòmica ni al Banc Central, la primera declaració d’una Catalunya independent seria la fallida. A partir d’aquest moment, probablement hauria d’establir una nova moneda –que seria devaluada a l’acte– i realitzar un enorme esforç de competitivitat perquè només aconseguiria pagar aquest deute establint unes relacions comercials que li permetessin tenir un excedent. No és una tasca fàcil tenint en compte que actualment Catalunya té un dèficit amb la resta del món que únicament compensa amb el superàvit amb les altres Espanyes, és a dir, exporta més a Aragó que a Alemanya. Tot això es traduiria en una devaluació interna, una pèrdua rabiosa del poder adquisitiu i un empobriment d’entre el 20% i el 30%.

Bandejant el tema català, en el seu llibre aborda les tres qüestions que més l’han fet reflexionar al llarg de la seva vida política, i que, segons afirma, “no deixaran de preocupar-me mentre visqui”: Espanya, Europa i el món que ens ha tocat viure. Parli’m d’aquest últim: Trump, el Brexit, Corea del Nord, Veneçuela, etc. Perilla l’estabilitat internacional?
Sí, perilla. Vivim en un món en el qual cada dia apareix un prodigi, una situació no esperada fruit de la ressaca de la globalització i de la seva primera crisi, la crisi econòmica.
En primer lloc, la globalització, que és irreversible i que ha comportat un augment de la riquesa internacional, ha tingut també contraindicacions. Hi ha gent que s’ha sentit abandonada, gent que té por de perdre el seu lloc de treball perquè l’empresa es deslocalitzi o perquè altres empleats acceptin condicions laborals inferiors. En segon lloc, moltes persones que amb prou feines arriben a final de mes no entenen que, per evitar la fallida, governs i bancs hagin acudit al rescat d’unes entitats financeres que es van repartir primes i dividends realment estratosfèrics. Per posar un exemple, els presidents dels cinc bancs rescatats als Estats Units es van repartir, uns cinc anys abans de l’esclat de la crisi, 3.500 milions de dòlars en bonificacions. Tot això té una conseqüència molt important en el camp ideològic: el final de la revolució neoconservadora i l’inici de molts canvis. És el moment d’anar cap a un ordre monetari quasi fix i cap a un ordre comercial més inclusiu i sostenible.

És diputat al Congrés des del 1977, però se’l coneix per ser el “vers solt” del PP, per haver dit sempre les coses que pensa. Entenc que és partidari que es fomenti el debat intern als partits polítics.
Si no fem dels partits polítics un fòrum de debat intern, aquelles persones que no tenen el més mínim interès d’ocupar un càrrec polític i que només volen aportar les seves idees i cooperar en un projecte que entenen que és el millor per a Espanya, simplement s’afartaran i no voldran formar part dels mateixos.

Però per què aquesta no és una pràctica habitual ni “gaire ben vista”, almenys a casa nostra?
Perquè és molt més fàcil gestionar una organització en la qual la disciplina interna és la regla que no pas haver de discutir-ho tot. A Espanya, a més, comptem amb el cas d’UCD, en què probablement l’excés de pluralitat va acabar amb el partit. Penso que això va intensificar la prudència dels dirigents espanyols. Però si ens fixem en països com el Regne Unit, els Estats Units o França, és obvi que hi ha un debat intern molt fort. I jo penso que això és enriquidor, perquè un partit que vol ser útil i representar la societat ha de reflectir-ne la pluralitat i diversitat.

[Sobre Catalunya]: “Hem entrat en una etapa d’enfrontament que espero que duri el menys possible i que no trenqui massa plats, perquè a partir d’ara haurem de tornar a parlar i entendre’ns.”

Finalment, quins són els seus plans quan acabi la legislatura?
Per ara la meva major preocupació és intentar ajudar a imaginar el món, ser molt més concret en el tema d’Europa i, per descomptat, seguir pensant en Espanya: ajudar perquè sortim d’aquesta cruïlla que em treu el son com més aviat millor, i abordar una modernització permanent d’un país al qual adoro.

Enviar Comentari