Revista d'Anàlisi Plural

Entrevista a Victoria Ortega, presidenta del Consell General de l’Advocacia Espanyola

0

A principis de 2016 va ser elegida presidenta del Consell General de l’Advocacia Espanyola, institució fundada el 1943 però que mai abans no havia estat liderada per una dona. Ara lluita des de dins per “intentar enfortir la nostra societat democràtica i fer-la més igualitària”. Aquest és un dels molts fronts oberts amb els que brega Victòria Ortega, advocada que des d’abril encapçala també la Unió Professional, una entitat que agrupa les professions col·legiades i que es va crear 38 anys enrere.

Text: Berta Seijo
Fotos: Consell General de l’Advocacia Espanyola


“El nostre exercici professional ha d’aspirar a l’excel·lència per restablir la confiança de la ciutadania en el sistema”

A principis de 2016 va ser elegida presidenta del Consell General de l’Advocacia Espanyola pels degans dels 83 col·legis d’advocats d’Espanya encarregats de prendre la decisió. Quin balanç fa d’aquests dos primers anys de mandat? Ja es van acomplint alguns dels seus objectius?
Quan vaig ser escollida, vam elaborar un Pla Estratègic que recollia el que volem fer en el Consell fins el 2020. He de reconèixer que és un Pla molt ambiciós, però que ens està permetent de transformar i modernitzar l’estructura i els procediments d’actuació del Consell. Estem enfocant les nostres polítiques fonamentalment a intentar enfortir la nostra societat democràtica i fer-la més igualitària. D’altra banda, el Consell General de l’Advocacia Espanyola, en l’exercici de la seva funció legítima i democràtica de representació, defensa dels drets dels advocats i de la dignitat de la professió treballa, entre moltes altres coses, perquè es dignifiqui el Torn d’Ofici i perquè s’aprovin lleis que considerem imprescindibles, com la llei del Dret de Defensa.

El Consell General de l’Advocacia Espanyola es va fundar el 1943, però vostè és la primera dona que el presideix. Creu que aviat deixarà de ser una novetat que una dona ocupi un alt càrrec?
Estic segura que així serà, perquè una societat no pot ser justa si no és igualitària. No és possible que la meitat de la població estigui discriminada pel que fa a retribucions, repartiment de cures, representació i càrrecs, sobretot quan a moltes professions, entre altres les jurídiques, les dones són ja majoria. És just, per tant, que ocupin càrrecs en la mateixa mesura que els homes i cal treballar per eliminar les barreres i els sostres que els impedeixen accedir-hi.

“No és possible que la meitat de la població estigui discriminada pel que fa a retribucions, repartiment de cures, representació i càrrecs, sobretot quan a moltes professions les dones són ja majoria.”

En la mateixa línia, pensa que si referents com Clara Campoamor o Concepción Arenal poguessin veure els avenços que s’han dut a terme fins ara a Espanya en matèria d’igualtat es donarien per satisfetes?
En el reconeixement dels drets de les dones han tingut un paper molt important diverses advocades i juristes. És el cas de les dues que cita, però també, per exemple, més recentment, María Telo, que va aconseguir que se suprimís la “llicència marital” per la qual la dona no podia fer res sense permís del seu marit –coses tan senzilles com obrir un compte al banc o treure’s el carnet de conduir–. D’això que dic no fa tant de temps; poc més de 40 anys. Des de llavors, s’ha avançat molt legalment, primer amb la Constitució i més tard amb la Llei d’Igualtat. És clar, però, que hi ha una gran bretxa entre la igualtat legal i la igualtat real.

Quines mesures estan prenent en el Consell perquè les dones avancin en els seus drets? Creu que hi ha voluntat política per impulsar un canvi real?
Des del Consell, hem creat un grup de treball, estem desenvolupant un Pla d’Igualtat, i impulsant algunes mesures per permetre la conciliació, entesa sempre des de la coresponsabilitat en el repartiment de tasques. És cert que, políticament, sembla que sempre hi ha causes més urgents que aconseguir la igualtat real, però crec que el clam social és massa fort com per ignorar-lo. Qui ho faci, s’equivocarà.

Per a Ortega, “no ajuda molt al debat [sobre la independència del poder judicial]que determinats assumptes que s’haurien de resoldre en l’àmbit polític, es derivin als tribunals”.
Parlant de voluntat política, quina opinió li mereix que el ministre Rafael Catalá s’hagi compromès a transformar en iniciatives legislatives les 103 propostes en què va concloure la Subcomissió de Justícia del Congrés dels Diputats sense el suport de Units Podem ni de Ciutadans? És aquest el millor camí a seguir o haurien de ser capaços d’arribar a un Pacte d’Estat per a la Reforma de la Justícia?
Ja en la meva presa de possessió em vaig oferir a treballar per liderar aquest Pacte d’Estat i, poc temps després, vam presentar propostes per a això. Tots els actors jurídics estem d’acord en el diagnòstic: falten mitjans, modernització, proximitat, etc. però ara cal posar en marxa les mesures necessàries per aconseguir allò en el que tots coincidim. És lamentable que no s’hagi assolit el Pacte d’Estat, però tampoc podem deixar les coses com estan. Si s’han fet aquestes 103 propostes amb un mínim suport, benvingudes siguin. El que cal és que es posin en marxa ja, que s’assignin les corresponents partides pressupostàries i que no es quedin en paper mullat com moltes altres coses.

Que les forces polítiques finalment no hagin pogut pactar un document final de consens minva encara més la confiança dels espanyols en el sistema judicial? I què em diu del col·lectiu al qual representa: senten que les seves peticions per “començar a conferir una justícia millor, més eficaç, propera, moderna i transparent” són tingudes en compte?
La justícia és l’últim recurs per a moltes persones que han vist vulnerats els seus drets. La ciutadania confia en el sistema judicial i per això recorre a ell. Per això és difícil d’entendre que els representants polítics, per sobre de sigles o interessos particulars, no siguin capaços de posar-se d’acord per a pal·liar deficiències o arreglar problemes que ens afecten a tots. Aquesta falta de consens per millorar la vida de la gent és el que porta a la ciutadania a perdre la confiança no en el sistema judicial, sinó en els polítics. L’Advocacia està obligada a contribuir a modernitzar el nostre sistema de justícia, a fer-lo més proper, més eficient. Hem fet un gran esforç, inversor i formatiu, en aspectes com la digitalització, i des del Consell General treballem per defensar els drets dels advocats i la dignitat de la professió.

“És lamentable que no s’hagi assolit el Pacte d’Estat [per a la Reforma de la Justícia], però tampoc no podem deixar les coses com estan. Si s’han fet aquestes 103 propostes amb un mínim suport, benvingudes siguin.”

Sobretot en els últims temps (amb l’arrencada de diversos judicis per corrupció o l’ingrés a la presó d’alguns dels líders del procés) la independència del poder judicial a Espanya es troba constantment qüestionada en el debat públic. Ara bé: són compatibles les crítiques i la pressió social amb el lliure exercici de la seva professió?
La independència del poder judicial, si m’ho permet, és un clàssic quan es parla de justícia. Com vostè assenyala, el que transcendeix són els casos mediàtics, però a Espanya es dicten diàriament centenars de resolucions judicials en els jutjats de primera instància o en el TSJ i ningú dubta que els jutges i jutgesses hagin resolt amb total independència i rigor tècnic. No ajuda molt al debat que determinats assumptes que s’haurien de resoldre en l’àmbit polític, es derivin als tribunals.
L’Advocacia tampoc no està exempta de crítiques i els seus professionals pateixen també la pressió social. Ho hem vist recentment amb algun cas de delictes terribles en què s’ha injuriat, sobretot a les xarxes socials, a qui exerceix la defensa del presumpte autor. Cal subratllar que els advocats no defensen innocents o culpables, sinó persones investigades o acusades. El dret de defensa és garantia d’un judici just i només amb un judici just el càstig és legítim. Els advocats i advocades exerceixen la defensa amb independència de la condició del defensat, dels seus actes i de les raons que l’acompanyin. Exactament igual que un professional de la medicina atén un malalt, perquè la seva obligació és curar-lo, sigui quina sigui la seva condició o les conductes que li han causat la malaltia.

Considerant tant les mancances com les fortaleses de l’Administració de Justícia a casa nostra, quin tipus de preparació, habilitats i capacitats requereix l’advocat actual? I quins nous reptes és possible que hagi d’afrontar a curt termini?
El nostre exercici professional ha d’aspirar a l’excel·lència, precisament per restablir la confiança de la ciutadania en el sistema. Un bon professional ha de tenir la millor i constant formació, perquè mai s’acaba d’aprendre; respectar de manera estricta el codi deontològic i comprometre’s amb la defensa dels drets de totes les persones, especialment de les més vulnerables. És evident que la situació del mercat porta a que hi hagi una tremenda competència en la qual sobreviuen els que millor responen a les necessitats dels clients. No es tracta d’oferir serveis a baix preu, sinó d’oferir el millor a un preu competitiu. D’altra banda, la globalització o els avenços tècnics i científics fan que els advocats i advocades hagin d’incorporar a la seva formació l’ús de les noves tecnologies o tècniques de publicitat i màrqueting, però respectant sempre els nostres pilars bàsics: la deontologia i el compromís social.

Enviar Comentari