Revista d'Anàlisi Plural

Entrevista a Miguel Ángel Revilla, President de Cantàbria

0

Miguel Ángel Revilla ocupa el seu escó al Parlament de Cantàbria des de 1989. Ha estat a l’oposició i també portant les regnes del Govern càntabre. “No sé si hi haurà cap polític a Espanya que porti tant de temps en actiu”, ens explica en aquesta entrevista. Actualment esgota la que podria ser la seva última legislatura; encara no té clar si presentarà o no la seva candidatura a les eleccions autonòmiques de 2019. Sigui quina sigui la seva decisió, lluny de desaparèixer de l’esfera pública, el líder del Partit Regionalista de Cantàbria vol continuar recorrent la seva terra i acumulant anècdotes.

Text: Berta Seijo
Fotos: Shutterstock


Economista de formació, va arribar a dirigir un banc i a guanyar prou diners per poder viure sense preocupacions. Tot i així, a la dècada dels 70 ho va deixar tot per dedicar-se a la política. Què el va portar a prendre aquesta decisió?
A la fi de 1975 la vida em va canviar. Llavors jo era professor d’Economia i em van convidar a un fòrum a la Cambra de Comerç de Torrelavega per parlar sobre el futur d’Espanya. Un cop allà, vaig intervenir dient que Espanya era una democràcia de tall europeu, que calia descentralitzar-la d’acord amb un sistema de reconeixement d’autonomies i nacionalitats, i vaig reivindicar la recuperació del nom de Cantàbria, que mereixia ser una comunitat autònoma.

“Al llarg de la meva vida m’he mossegat la llengua moltíssimes vegades. Imagini’s quan dirigia un banc… Ara com a president de Cantàbria només he de tenir cura de no perjudicar els interessos de la regió amb els meus comentaris.”

El que vaig dir va tenir molta repercussió al dia següent, sobretot negativa cap a la meva persona; van arribar a afirmar que era afí al nacionalisme basc i que volia crear una mena de separatisme, cosa totalment incerta. Jo encara no era una persona coneguda aquí, i aquesta campanya de desprestigi em va obligar a canviar la meva estratègia per amor propi. Els divendres, els dissabtes i els diumenges vaig deixar d’anar a pescar i vaig començar a recórrer amb el meu cotxe els pobles per explicar a la gent què era això de l’autonomia i per què havíem de recuperar el nom històric de Cantàbria.
El 1978, quan Espanya es configura com a Estat autonòmic i deixa fora a Cantàbria, decideixo fer el salt a la política creant el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). I és llavors quan s’aconsegueix que més del 80% dels municipis càntabres deixin clar, a través d’un referèndum, que volen el canvi de nom i l’autonomia. Finalment, complerts els requisits, el 1981 entra en vigor l’Estatut d’Autonomia per a Cantàbria. I aquí comença la meva trajectòria política, que em va obligar a deixar la meva feina al banc i a viure pràcticament sense sou.
Un cop entres en aquest món ja és molt difícil sortir-ne; no deixaràs penjada tota aquella gent que en el seu moment van decidir sumar-se a tu i al partit. Actualment el PRC és la segona força política de Cantàbria, a un punt del PP. Tenim el 30% dels vots de Cantàbria, de 100 ajuntaments governem a 42.

Revilla està convençut que, tot i no disposar de “marge de maniobra suficient per canviar certes coses per la seva escassa representació parlamentària”, “el PSOE ha arribat per quedar-se uns anys, almenys tres”. Per al president de Cantàbria, un dels reptes de Sánchez és “fer palès que hi ha una altra manera de governar”.

Podríem dir que les coses van anar força rodades…
El inicis van ser complicats, però gràcies a la tenacitat dels que m’han acompanyat i a la meva, Cantàbria ha consolidat un nom per sempre i és una comunitat autònoma a la qual li va relativament bé.

És evident que a la seva terra agraeixen la seva tasca. De fet, és el polític més ben valorat de la seva comunitat autònoma i un dels més ben valorats de tot el país. Quin és el seu secret?
Crec que el que més han valorat de mi és que sempre he seguit una línia bastant coherent. Lidero un partit d’àmbit regional que lluita contra la corrupció i que defensa l’autonomia de Cantàbria sense caure en nacionalismes.
A nivell personal, les meves aparicions freqüents en mitjans de comunicació, sobretot a la televisió, m’han fet una persona molt popular. La gent m’aprecia molt; fins i tot els que no estan d’acord amb les meves idees valoren la meva predisposició a entendre els problemes i a buscar per la via del diàleg algun tipus de solució.
La meva trajectòria és neta, parlo clar i sóc lliure de dir el que penso perquè a l’edat de 75 anys he arribat al màxim al que podia aspirar: ser el president de la meva terra. Tot això la gent ho valora.

“La majoria d’espanyols ja no tolera que els polítics tinguin la mà llarga, i exigeix el primer que se li ha d’exigir a un governant: honestedat i honradesa total. Es pot ser més o menys capaç, equivocar-se a l’hora de prendre certes decisions, però manllevar els recursos públics és inadmissible.”

Afirma que per fi ja és prou lliure de dir allò que realment pensa. Ara bé, darrerament ha hagut de mossegar-se la llengua per algun motiu?
Això ja va passar a la història. Al llarg de la meva vida m’he mossegat la llengua moltíssimes vegades. Imagini’s quan jo era director d’un banc… Ara com a president de Cantàbria només he de tenir cura de no perjudicar els interessos de la regió amb els meus comentaris. Però a mi tant me fa que em preguntin sobre el rei, sobre Trump, sobre Pedro Sánchez o sobre Mariano Rajoy. No he de telefonar a ningú perquè em digui què he d’opinar sobre un tema, cosa que no tothom pot permetre’s.

En aquesta línia, vostè sempre ha defensat la transparència en política. Creu que els nostres dirigents ja han entès que sense honestedat és molt difícil guanyar-se la confiança dels ciutadans?
Afortunadament, la majoria d’espanyols ja no tolera que els polítics tinguin la mà llarga, i exigeix el primer que se li ha d’exigir a un governant: honestedat i honradesa total. Es pot ser més o menys capaç, equivocar-se a l’hora de prendre certes decisions, però manllevar els recursos públics és inadmissible. I aquesta opinió també s’ha traslladat al poder judicial. Encara queda molt per fer, perquè la justícia és molt lenta, disposa de pocs mitjans per poder detectar els delictes fiscals, i està encara polititzada –deixarà d’estar-ho quan el Consell General del Poder Judicial no depengui de designacions polítiques–.
Espanya és un país ric que podria sustentar perfectament les pensions o atendre la dependència si no hi hagués un 21% d’economia submergida i moltíssim frau fiscal.

Sospita que el nou Govern prendrà bones decisions en matèria econòmica?
Espero que sí, perquè Espanya és un dels països d’Europa amb major càrrega tributària suportada pels treballadors i això no pot ser.
S’ha de trucar a la porta de les grans empreses, aquelles que, tot i que teòricament han de pagar el 25% d’impostos, acaben abonant una xifra que no arriba ni al 10% gràcies a instruments de desgravació que, al meu parer, són de dubtosa legalitat.

“Encara no sé si em presentaré a les eleccions de 2019. Ja tinc 75 anys, i la meva salut també condiciona aquesta decisió. A més, la meva família, la meva filla petita sobretot, em demana que no ho faci; volen gaudir de mi, anar-nos de vacances junts.”

Amb tots els fronts oberts que té actualment, encara creu que “potser” l’executiu de Pedro Sánchez “aguanta els dos anys de legislatura” per portar a terme les reformes que vol?
Estic convençut que han arribat per quedar-se uns anys, almenys tres. Potser no disposen de marge de maniobra suficient per canviar certes coses degut a la seva escassa representació parlamentària, però dubto que pugui aglutinar-se una majoria en contra seva per a una altra moció de censura.
El PSOE ha de fer palès que hi ha una altra manera de governar, que a Espanya es persegueix el delicte, que hi ha més transparència que abans o que és possible blindar les pensions d’acord amb l’increment de l’IPC. És veritat que han arribat al poder d’una forma una mica sorprenent, però el PSOE ha d’acabar la legislatura amb un bon balanç que li permeti tornar a ser el que era: un partit d’alternança en el Govern.

Li preocupen els pactes que pugui fer Sánchez amb els seus socis polítics, especialment amb ERC i el PDeCAT?
La gestió que va fer Mariano Rajoy de la crisi catalana va ser nefasta tant per al conjunt d’Espanya com per al mateix PP, que pràcticament ha desaparegut de la vida política del territori. Això no podia seguir així, només amb l’enfrontament i acudint a les vies judicials. Que Pedro Sánchez hagi iniciat un diàleg amb Catalunya em sembla positiu, però sempre deixant clar que les lleis s’han de complir. Es pot dir de tot en aquest país, es pot demanar la independència, però les lleis s’han de complir tret que es canviïn fruit del consens general. Vivim en un estat de dret que cal respectar.

Tornant a Cantàbria i a la seva carrera política, amb les eleccions autonòmiques i municipals a tocar, encara no ha revelat si presentarà o no la seva candidatura. En cas d’acceptar el repte, es veu amb possibilitats de guanyar (per fi) les eleccions?
Segons les enquestes, guanyaríem. Tot i això, encara no sé si em presentaré. Ja tinc 75 anys, i la meva salut també condiciona aquesta decisió. A més, la meva família, la meva filla petita sobretot, em demana que no ho faci; volen gaudir de mi, anar-nos de vacances junts.
D’altra banda, moltíssimes persones, sobretot les que em van acompanyar en la formació del partit, em demanen que em presenti. El partit considera que encara hi he de ser. Aquest és el meu dilema.

Quins plans l’esperen quan deixi de liderar el Partit Regionalista de Cantàbria?
Seré militant del partit i m’agradaria dedicar tres o quatre anys a recórrer Espanya i a fer xerrades; aquesta és la meva il·lusió. Impartir alguna classe també m’agradaria, com a professor emèrit però no amb l’obligació d’anar-hi tots els dies de la semana.

Enviar Comentari