Revista d'Anàlisi Plural

Stranger Things: el món al revés?

0

mon-empresarial-005-joan-tugores

En els darrers temps augmenta la perplexitat davant d’aspectes que difereixen d’allò que creiem habitual: des de tipus d’interès ínfims o negatius que penalitzen l’estalvi i estimulen l’endeutament o noves formes de diner que escapen el control de les autoritats, fins a un entorn en què les regles de la globalització sembla que trontollen

Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.


En aquesta època de series televisives que s’han popularitzat i ocupen una part significativa de l’oci, potser no és tan frívol com podria semblar a primera vista utilitzar-les com a referències per alguns canvis importants que estan originant perplexitats i desorientació a l’hora de mirar d’entendre què està succeint en les nostres economies i en les nostres societats. Una d’elles, Stranger Things, sembla un títol adequat per resumir l’escenari actual. Amb poc temps hem vist néixer noves realitats, algunes insòlites, d’altres que suposen retorns a situacions del passat que crèiem superades. Com sol succeir en èpoques de transformació ràpides i disruptives, els recels i desconcerts conviuen (i sovint semblen dominar) amb les esperances que susciten les novetats, cosa que encaixa amb el gran eco les distòpies en el món de les sèries: des dels escenaris de conseqüències d’aplicacions de la tecnologia que descriuen els episodis de Black Mirror (alguns d’ells semblaven ficció fa pocs anys i avui són ja realitats, com ara el de control social “puntuant els ciutadans” a la Xina) o Years and Years (sobre els canvis que propicien l’arribada al càrrec de primer ministre del Regne Unit de persones de determinat perfil) o el més (encara més) dramàtic Handmaid’s Tale.

Menys estalvi, més endeutament
Keynes, podríem denominar una “eutanàsia de l’estalviador”… al mateix temps que els baixos costos d’endeutar-se accentuen una perillosa acumulació de (més) deute i de pitjor qualitat, segons anàlisis de l’FMI o l’OCDE. Estalvi penalitzat, endeutament afavorit, es diria que el món funciona al revés… amb “avís de spoiler”, indicar que en la citada sèrie Stranger Things la clau resulta estar en què, per un conjunt de circumstàncies, s’hauria obert una connexió a una espècie de món paral·lel on les coses funcionen “Upside down”, al revés. Es troba la ficció més a prop de la realitat del que ens pensem?

La retribució de l’estalvi, la recompensa pel qual ens havien ensenyat els nostres predecessors que era la virtut de l’estalvi, es converteix en pràcticament zero o negativa, generant el que, parafrasejant a Keynes, podríem denominar una “eutanàsia de l’estalviador”

Adeu a l’hegemonia de les entitats financeres?
Un altre aspecte que fa que sembli que les coses s’hagin “tornat al revés” és quelcom tan quotidià com ho són els diners. Tot i que al llarg de la història hi ha hagut moltes formes de mitjans de pagament i d’intercanvi, portàvem dècades, pràcticament segles, en què l’emissió de diner era una de les competències dels poders públics, generalment a través dels Bancs Centrals, i el control del diner i del crèdit a través de les polítiques monetàries i financeres era una peça essencial de les polítiques públiques. La recent aparició de “monedes virtuals”, que no només utilitzen formats estrictament digitals -res de monedes i bitllets- i que presumeixen de no estar supeditades a cap poder públic que els pugui manipular, ha començat a sacsejar les borses. Alguns Bancs Centrals ja estan reaccionant. A principis de desembre la Banque de France anunciava per al 2020 assajos amb una “moneda digital de banc central” (CBDC en sigles angleses) que, de confirmar-se, suposaria que un país important s’afegeix a la llista d’altres economies de menor dimensió que ja han anunciat iniciatives al respecte. Una conseqüència encara inexplorada d’això podria ser la capacitat dels ciutadans particulars (famílies i empreses) d’operar directament amb els seus bancs centrals (o amb entitats privades emissores de criptomonedes) fent sorgir dubtes sobre el paper d’unes entitats financeres tradicionals amb uns marges de rendibilitat que ja s’estan veient erosionats per l’entorn de tipus d’interès mínims.

Una conseqüència encara inexplorada d’això podria ser la capacitat dels ciutadans particulars d’operar directament amb els seus bancs centrals, fent sorgir dubtes sobre el paper d’unes entitats financeres tradicionals amb uns marges de rendibilitat que ja s’estan veient erosionats per l’entorn de tipus d’interès mínims.

Algunes de les iniciatives en nous mitjans de pagament digitals estan protagonitzades per BigTech, grans corporacions que gestionen els pagaments entre els seus centenars de milers de clients de formes noves o que, directament, anuncien llançaments de monedes amb pretensió d’utilització més general. Aquesta incursió en l’àmbit monetari i financer d’aquestes empreses -tant les que tenen seu a Estats Units com les que han anat apareixent a la Xina gairebé com una rèplica de les occidentals- seria només una de les vessants en què aquestes corporacions treuen partit del que alguns analistes han denominat el seu DNA (control d’ingents volums de Dades i capacitat d’articular networks de relacions entre milions d’usuaris en nombre creixent d’activitats). Des del punt de vista econòmic, fins i tot l’FMI dedicava fa poc un comentat estudi sobre el paper d’aquelles grans empreses per explicar la concentració de “poder de mercat” i els subsegüents beneficis en un segment reduït, davant la tendència a la baixa, per exemple, de la participació dels salaris en la renda nacional. Tanmateix, sembla clar que les implicacions en termes de control social a partir dels bigdata dels quals disposen aquestes entitats conformen un escenari que supera alguns episodis que semblaven ficció a Black Mirror. I a més, potser presagien un itinerari cap a un escenari Blade Runner en què les interaccions entre humans i màquines ha agafat derivades insospitades i alguna corporació és un estat dins de l’Estat.

Com han mostrat els treballs de Piketty o Zucman, alguns indicadors de distribució de la renda s’assemblen avui més als de 1900 que als de 1970.

Desigualtats d’un altre segle
Entre les coses que s’estarien “tornant al revés” figuraria el retorn a unes pautes de distribució de la renda amb majors desigualtats, amb més polaritzacions, similars a les de fa un segle o més. No és d’estranyar la utilització freqüent del terme “reversió” per referir-se al retrocés a paràmetres que ens allunyen de les millores socials aconseguides -al menys en les economies avançades però que es consideraven referències a seguir per la resta de països amb la generació dels “estats del benestar” després de la segona guerra mundial. Com han mostrat els treballs de Piketty o Zucman, alguns indicadors de distribució de la renda s’assemblen avui més als de 1900 que als de 1970. La generalització del “malestar con(tra) la globalització”, manllevant l’expressió de Stiglitz, seria una conseqüència. Però una altra important seria qüestionar-se de forma cada cop més crua i oberta les “regles del joc” del sistema multilateral obert en comerç i finances vigent en les darreres dècades, davant la constatació que segments importants quedaven exclosos d’ells i/o la percepció, en qualsevol cas, que no es distribuïen de forma equitativa.
La introducció de la noció d’inclusivitat no sembla que estigui arribant a temps d’aplacar aquest malestar, amb el sorgiment de protestes en països de latituds i nivells socioeconòmics molt diferents. Les barreres proteccionistes, que el G20 es va conjurar per evitar des de 2008-2009 amb l’objectiu de no repetir els errors que van agreujar la Gran Depressió des de 1929-1930, han reaparegut amb virulència des de 2018, obligant a “desempolsar” les anàlisis acadèmiques i polítiques sobre els seus costos. Assistim a declaracions segons les quals el món que va imaginar David Ricardo fa més de dos segles, a l’explicar com l’aprofitament dels “avantatges comparatius” en el comerç internacional obrien possibilitats d’intercanvi mútuament avantatjoses, seria una ingenuïtat en comparació amb la realpolitik en què les grans potències converteixen la gestió de les seves transaccions comercials en una eina per pugnar per l’hegemonia, fent reaparèixer un Managed Trade contraposat als avenços cap a la liberalització comercial. Una liberalització comercial que durant dècades ha estat un pilar d’una globalització que ara es veu tensada.
La nova directora de l’FMI, la ciutadana búlgara Kristalina Georgieva, apel·la a les experiències que els hi dona el seu origen nacional per explicar, en el seu primer discurs en el càrrec, el risc de les fractures, de fragmentacions, arribant fins i tot a efectuar comparacions amb el Mur de Berlín o el Teló d’Acer.

Les barreres proteccionistes, que el G20 es va conjurar per evitar des de 2008-2009 amb l’objectiu de no repetir els errors que van agreujar la Gran Depressió des de 1929-1930, han reaparegut amb virulència des de 2018, obligant a “desempolsar” les anàlisis acadèmiques i polítiques sobre els seus costos

Realment estem vivint coses estranyes. Algunes ens mostren formes de funcionar “al revés” del que estàvem acostumats. Altres poden interpretar-se en termes de retorns, de reversions, a unes pautes que creiem que havíem deixat enrere per sempre. És cert que alguns episodis ens haurien de recordar que les anades i vingudes són constants al llarg de la història: l’escenari global de l’Imperi Romà, amb regles jurídiques i calçades de comunicació compartides, va caure. L’original Ruta de la Seda, que va unir durant segles la Xina amb Àsia Central, Pròxim Orient i les ciutats més pròsperes d’Europa, va caure. El sistema comercial i financer obert vigent entre 1870 i 1913, va caure estrepitosament amb la Primera Guerra Mundial. Potser va ser ingenu pensar que després de la Segona Guerra Mundial havíem assolit la fórmula per fer compatibles la democràcia, el creixement i el benestar… però, tot i els malastrucs sovint interessats, el futur no està escrit i hauríem de tenir lucidesa i l’empenta per (de)mostrar que en un futur, que ja ha començat, aquests aspectes són tant compatibles com complementaris.

Enviar Comentari