Revista d'Anàlisi Plural

A la recerca del futur d’Europa

0

Enguany, el Vell Continent haurà de fer front aJoan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB. importants problemes conjunturals i es trobarà davant de reptes estructurals seriosos, amb vessants socioeconòmiques i sociopolítiques sovint enverinades.

 
 
  
 
 
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
 
 
 
 
AQUEST 2015 ESTÀ POSANT A PROVA moltes coses a Europa. D’una banda, tenim nova Comissió Europea sota la presidència del controvertit Juncker, una estratègia aparentment més agressiva del Banc Central Europeu (BCE) i la sacsejada que ha suposat el nou govern d’Atenes en una Grècia que, malgrat semblar marginal pel seu pes econòmic dins de la UE, està qüestionant alguns dels principis amb què s’ha gestionat la crisi al Vell Continent. I de l’altra, a tot això cal afegir-hi unes previsions de creixement que, segons l’actualització del Fons Monetari Internacional (FMI) de gener de 2015, se situarien aquest any en un modest 1,2% per a la zona euro, pràcticament un terç de la xifra prevista per a l’economia mundial en el seu conjunt.

Què pot fer Europa per afrontar totes aquestes complexitats? Com pot bregar simultàniament amb problemes conjunturals i reptes estructurals que presenten vessants econòmiques i sociopolítiques sovint enverinades? Probablement el que necessita el Vell Continent no és trobar unes varetes màgiques, sinó posar en marxa quelcom fins i tot més delicat i difícil d’aconseguir: refer uns equilibris raonables perduts en els darrers temps. Vegem com podria fer–ho.

PROPOSTA NÚM. 1:
IMPULSAR POLÍTIQUES EXPANSIVES PER RECUPERAR EL POTENCIAL ECONÒMIC
En un món global amb paràmetres de competència més exigents, una primera dimensió per recuperar el potencial econòmic de l’economia europea requereix avançar de forma complementària –no contraposada– en l’aplicació de mesures macroeconòmiques més expansives tot millorant, alhora, les de productivitat i competitivitat.
Unió Europea, G20És a dir que, simplement, cal assumir la filosofia, tan raonable com difícil, dels plantejaments del G20 a la seva darrera cimera a Brisbane. A la pràctica, però, fer això implica evitar dos errors interessats: d’una banda, parlar de la necessitat de reformes com a coartada per ajornar polítiques més expansives, i de l’altra, exigir més expansió per ajornar/oblidar les imprescindibles modernitzacions. Els defensors d’aquests dos plantejaments maniqueus, aparentment oposats, però que tenen en comú la seva infertilitat, són fàcilment identificables.
 
 
PROPOSTA NÚM. 2:
RETROBAR EQUILIBRIS RAONABLES PER EVITAR REPETIR VELLS (I CONEGUTS) ERRORS
Una segona dimensió per abordar els reptes europeus d’aquest 2015 fa referència a la necessitat de retrobar fórmules d’equilibris raonables entre creditors i deutors. Malgrat totes les disquisicions jurídiques, morals i polítiques que es vulguin fer, la Història demostra que, en situacions de sobreendeutaments greus com les que tenim a Europa, els destins dels creditors i del deutors estan més vinculats del que alguns d’ells desitjarien.

Allò que necessita el Vell Continent no és trobar unes varetes màgiques, sinó quelcom fins i tot més delicat i difícil d’aconseguir: uns equilibris raonables perduts en els darrers temps

Sobretot si, com és el nostre cas, en l’origen dels deutes hi ha responsabilitats compartides, bé sigui per ineficiència en la destinació donada als recursos rebuts, bé sigui per manca de la imprescindible diligència dels creditors per avaluar a què s’estaven destinant els préstecs. Aquest és un tema que els europeus coneixem bé: els deutes que va haver d’assumir Alemanya després de la Primera Guerra Mundial van ser un llast que, tot i unes tímides quitances, van portar a cotes d’inflació, primer, i d’atur i deflació, després; i en tot cas, a uns nivells d’inestabilitat sociopolítica i empobriment de les classes mitjanes que van acabar amb l’arribada al poder dels totalitarismes a la dècada del 1930. Alemanya sap millor que cap altre país europeu el que va significar suportar un greu deute, un elevat atur i un dèficit exterior sense que els seus (llavors) creditors es moguessin massa de posicions displicents. Ara, amb els papers canviats, no es tracta, doncs, només de reivindicar equilibris més raonables, sinó –i també– de constatar si som capaços d’aprendre les lliçons més bàsiques de la Història o si ens condemnarem de nou de forma insensata a repetir els errors d’un passat no tan llunyà.

Unió Europea

El projecte d’integració europea va néixer per substituir els mecanismes de confrontació per uns interessos compartits que fessin que l’aparició de més conflictes indesitjables al continent fos quelcom, a més d’impossible, impensable.
Però després de moltes dècades de lents avenços, darrerament ens trobem amb retrets i recels intraeuropeus que van en sentit justament oposat al lúcid esperit fundacional

Un aspecte complementari en aquest sentit fa referència als mecanismes per resoldre els desequilibris entre països amb dèficits exteriors i països superavitaris. A alguns això no els semblarà un problema: els estats amb un dèficit insostenible simplement l’han d’ajustar, com ja han fet alguns governs del Sud d’Europa convidats per les exigències dels creditors–finançadors dels dèficits.
Els superavitaris, en canvi, no haurien de fer res més que presumir de com les seves fites en competitivitat els han permès d’assolir aquestes destacades posicions. Però en la mesura que els dèficits dels uns són els superàvits dels altres, fins i tot el G20 i la Comissió Europea han insistit que un redreçament ordenat dels desequilibris externs és un ingredient per reprendre un camí de sòlida recuperació. Això, certament, requereix correccions en els països deficitaris –combinant ajustos com les devaluacions internes amb millores de competitivitat per vies que no només siguin els preus–, però també que els estats superavitaris facin ús dels seus marges de maniobra expansius per estimular les seves economies amb efectes col•laterals positius sobre la resta d’economies.
Que a Europa els deficitaris hagin ajustat a la baixa mentre que els superavitaris no han fet la feina simètrica és una de les raons que expliquen que la recuperació al Vell Continent estigui essent més lenta i feble que a d’altres regions de l’economia mundial. I un cop més necessitem que hi hagi un equilibri més raonable també pel que fa a aquesta vessant.
 
 

BIG TRADE OFF
 
mon-empresarial-002-futur-europa-2
 
COM A DIMENSIÓ ADDICIONAL ALS REPTES DE FUTUR D'EUROPA, hem de fer referència a l’equilibri entre eficiència (o dit d’una altra manera, competitivitat) i equitat (o, si es vol, cohesió social). Ja fa un temps, el Premi Nobel d’Economia Edmund Phelps va parlar de la relació entre aquestes dues dimensions com el big trade off de qualsevol societat. Les dades sobre increments de les desigualtats a Europa en els darrers temps són un dels ingredients que expliquen les friccions sociopolítiques que vénen aflorant i que tenen manifestacions mediàtiques i electorals cada vegada més clares. Novament cal defugir el maniqueisme empobridor entre les posicions numantines dels uns i els qui apel•len a les pressions competitives dels emergents (i a alguns excessos comesos) per tractar de legitimar una revisió a la baixa de l’Estat del Benestar més substancial del que seria raonable. Cal recordar que el projecte d’integració europea va néixer per
substituir els mecanismes de confrontació –sovint sagnants a Europa– per uns interessos compartits que fessin que l’aparició de més conflictes indesitjables al continent fos quelcom, a més d’impossible, impensable. Després de moltes dècades de lents avenços –de vegades amb retrocessos transitoris– darrerament ens trobem amb retrets i recels intraeuropeus que van en sentit justament oposat al lúcid esperit fundacional. Per això, necessitem recuperar els equilibris raonables per poder reprendre el camí. Aquest és ara el repte d’Europa. O si ho volen en termes més planers: ara ens toca decidir què voldrà ser Europa quan sigui gran...o si volem deixar que ho arribi a ser.

Enviar Comentari