Revista d'Anàlisi Plural

Entrevista a Jody Williams, Premi Nobel de la Pau 1997

0

Jody Williams transmet energia, vitalitat i sinceritat quan hi ha quelcom que no li agrada. De segur que aquestes qualitats han jugat un paper decisiu en la seva tasca d’activista, primer a El Salvador i després a la campanya per aturar la producció i ús de les mines antipersones al món, per la qual va rebre el Nobel de la Pau el 1997. Les seves ganes de lluita, però, no han cessat: ara alterna la defensa del rol de la dona a la Nobel Women’s Initiative amb les accions per posar fi a les armes letals autònomes, popularment conegudes com robots assassins.

 
Text: Berta Seijo
Fotos: Cedides
 


Quant al tema de la crisi dels refugiats, Williams reconeix que “per a un país resulta realment xocant rebre de sobte desenes de milers de persones que desconeixen la teva llengua i els teus costums”. Tot i això, destaca que “allò veritablement important és com els països responen a aquest impacte”, un repte que, segons ella mateixa afirma, “la majoria d’estats europeus no han sabut afrontar”.
Quant al tema de la crisi dels refugiats, Williams reconeix que “per a un país resulta realment xocant rebre de sobte desenes de milers de persones que desconeixen la teva llengua i els teus costums”. Tot i això, destaca que “allò veritablement important és com els països responen a aquest impacte”, un repte que, segons ella mateixa afirma, “la majoria d’estats europeus no han sabut afrontar”.
Quan va començar la seva carrera com a activista i per què?
Era maig de 1979 i jo estava estudiant a la Universitat de Vermont. Durant aquella època als EUA hi havia protestes en contra de la intervenció nord-americana a la Guerra del Vietnam i molts qüestionàvem la política exterior del país. En aquest moment va començar la meva carrera com a activista.

Durant 11 anys va treballar per crear consciència sobre la intervenció nord-americana a l’Amèrica Central. Quin va ser el seu rol allà?
Quan els EUA van començar a intervenir econòmica, política i militarment a El Salvador (i a Nicaragua) als anys 80, vaig tornar a experimentar el mateix enuig que amb el cas de Vietnam. En aquesta ocasió, vaig treballar com a voluntària a diverses organitzacions que lluitaven per aturar aquesta intervenció. Durant dos anys vaig ser la coordinadora del Nicaragua-Honduras Education Project. Després, i fins el 1992, vaig residir a El Salvador, exercint el càrrec de subdirectora a Medical Aid for El Salvador i traslladant nens salvadorenys ferits pel conflicte a hospitals nord-americans.

“L’activisme implica aixecar-te de la cadira, involucrar-te i treballar en equip per originar el canvi”

I com va acabar lluitant contra les mines antipersones?
Després d’una dècada a l’Amèrica Central, estava llesta per engegar un canvi a la meva vida, però no estava segura del que faria. De fet, va ser un grup de veterans de la Guerra del Vietnam qui va preguntar-me si volia crear una campanya per aturar les mines antipersones. Al principi, no entenia per què no se centraven en armes (a primera vista) més potents com les bombes nuclears. Però, quan em van explicar la diferència entre les armes convencionals i les mines terrestres, ho vaig veure clar: les mines, un cop desplegades, poden matar o mutilar diverses generacions. No necessiten cap nova ordre, cap uniforme, cap comandant per esclatar. Són allà per sempre.
Aquesta reflexió em va horroritzar però també va fer néixer un fort entusiasme dins meu. Era necessari implicar un gran nombre d’ONG per tal de fer la pressió necessària sobre els governs i desfer-nos d’aquestes mines. I així ho vaig fer!

Què va possibilitar l’èxit de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersones (ICBL)? Com us vau organitzar per coordinar una xarxa tan amplia d’organitzacions i voluntaris sense una oficina central?
Suposo que l’element decisiu fou que totes les ONG que van unir-se a la campanya ho feien amb veritable passió i que tots lluitàvem contra un mateix enemic. Algunes es dedicaven a l’eliminació de mines, altres ajudaven als supervivents i víctimes, i també hi havia organitzacions que analitzaven les raons per les quals les mines s’havien d’il·legalitzar. Com a coordinadora, vaig adonar-me que si tots aquests grups de persones havien de treballar junts, havien de rebre la mateixa informació. Per això em vaig assegurar que tots tinguessin el fax –el més nou i millor aparell tecnològic que hi havia al moment (riu)–. Després, quan va aparèixer l’e-mail, doncs vam canviar de sistema. Si tots els participants d’un projecte tenen la mateixa informació, també tenen la mateixa quantitat de poder. Això és el que realment fa que tothom senti que pertany a una causa.
mon-empresarial-006-premi-nobel-pau-jody-williams
Quin va ser l’impacte de la campanya?
Per ara hi ha 162 països que pertanyen al Tractat d’Ottawa (o Convenció sobre la Prohibició de Mines Antipersona), és a dir, el 80% dels estats que hi ha a tot el món. Cap país produeix mines. I malgrat que 35 estats romanen fora del Tractat, tampoc aquests no utilitzen o produeixen mines antipersona a l’actualitat.
Encara que obeeixen les disposicions de la Convenció, els EUA no han signat el Tractat perquè es reserven l’ús d’aquestes armes en cas de guerra a Corea. La Xina tampoc no ha signat, però ja no produeix per exportar i és un país involucrat en esforços humanitaris quant a la problemàtica de les mines antipersona. Això demostra que si el món veu que quelcom no està bé, els governs comencen a impulsar el canvi moguts per la pressió global.

“Les mines terrestres, un cop desplegades, poden matar o mutilar diverses generacions. No necessiten cap nova ordre, cap uniforme, cap comandant per esclatar. Són allà per sempre.”

A dia d’avui és una de les fundadores de la Nobel Women’s Initiative. Com va començar aquesta aventura?
A finals de 2004, em trobava a Nairobi amb la Shirin Ebadi [Premi Nobel de la Pau 2003]. Recordo que comentàvem que tot just li havien entregat el Premi Nobel de la Pau a la Wangari Maathai. En aquell moment, només hi havia set dones vives que haguessin rebut aquest guardó. Vam pensar que seria genial si totes ens poguéssim unir per tal d’utilitzar la nostra capacitat d’influència a l’hora d’ajudar i promoure la tasca de les dones que treballen per aconseguir una pau sostenible amb justícia i igualtat. Era una idea que m’entusiasmava i em vaig oferir a recaptar diners i a involucrar gent en el projecte. Enguany celebrem 10 anys de la creació d’aquesta iniciativa i penso que hem aconseguit deixar clar que no es tracta d’un afany de promocionar-nos nosaltres individualment, sinó d’utilitzar la nostra força per ressaltar la feina d’altres dones.

També es troba immersa en la lluita contra els robots assassins amb el seu marit, l’activista Stephen Goose. Veig que li agraden els reptes…
És que fa uns anys, mentre em documentava per redactar un article sobre l’ús il·legal que fan els EUA dels drones en l’àmbit militar, vaig esbrinar que s’estava investigant per desenvolupar armes totalment autònomes, els anomenats robots assassins. Almenys, en el cas dels drones hi ha una persona que mira la pantalla de l’ordinador, que selecciona l’objectiu, que decideix si aquest és qualcú que ha de ser destruït, i que prem el botó per disparar els míssils. Els robots assassins funcionen i decideixen sols; no hi ha cap ésser humà involucrat en la selecció i assassinat de la víctima. Quan em vaig assabentar d’això, em vaig quedar horroritzada i molt impactada veient que hi ha persones que pensen que no hi ha cap problema a l’hora de dotar les màquines del dret de matar éssers humans.
A l’abril del 2013 vam començar a aglutinar les ONG que coneixíem de la ICBL i vam iniciar la campanya Stop Killer Robots. En només nou mesos ja havíem exercit prou pressió als governs i la comunitat internacional perquè experts de l’ONU tractessin el tema a Ginebra. Ara seguim amb aquest diàleg que esperem ens ajudi a assolir una mesura internacional que prohibeixi els robots assassins que són completament autònoms.

Com bé deu saber, el 90% de persones assassinades pels atacs de drones nord-americans no eren l’objectiu buscat. Amb aquesta dada en ment, com és que el president Barack Obama va guanyar el Premi Nobel de la Pau 2009?
Em va impactar molt aquesta notícia, suposo que com a molta gent. Obama mai no ha fet res per demostrar el seu compromís real amb la pau. Però, sobretot, això fou culpa del propi Comitè Nobel. Com pots donar-li a algú que comanda guerres el Nobel de la Pau? I el senyor Obama no va dir res durant uns dies, fins que va parlar i va reconèixer que no mereixia aquest premi. Primer vaig celebrar aquesta decisió, però quan vaig saber que ho acceptava “en nom dels nord-americans”, vaig pensar que tot plegat era horrorós. Si sabia que no el mereixia, no l’hauria d’haver acceptat de cap de les maneres!

“Enguany celebrem 10 anys de la creació de la Nobel Women’s Initiative i penso que hem aconseguit deixar clar que no es tracta d’un afany de promocionar-nos nosaltres individualment, sinó d’utilitzar la nostra força per ressaltar la feina d’altres dones.”

mon-empresarial-006-llibre-jody-williamsM’agradaria saber la seva opinió sobre l’actual situació de les dones refugiades que, després de viure els horrors de la guerra, estan exposades a tot tipus de violència i explotació durant el seu viatge per Europa sense cap ajuda o protecció. Com poden permetre les autoritats europees que això passi?
El passat novembre, la Shirin Ebadi, la Tawakkol Karman [Premi Nobel de la Pau 2011] i jo mateixa vam liderar una delegació d’experts per trobar-nos amb dones síries que escapaven de la guerra en busca de refugi. Vam seguir la ruta que moltes d’aquestes persones han de fer: de Sèrbia a Croàcia, passant per Eslovènia, fins a arribar a Alemanya. Després d’això, t’adones que per a un país resulta realment xocant rebre de sobte desenes de milers de persones que desconeixen la teva llengua i els teus costums. Ara bé, crec que allò veritablement important és com els països responen a aquest impacte. En altres paraules, com els governs entenen que és essencial ajudar als refugiats i crear un sistema per fer-ho tot més fàcil. Està clar que la majoria d’estats europeus no han sabut afrontar aquest repte. Quan els refugiats abandonen Turquia i arriben a Grècia no són ben rebuts… Sèrbia tampoc no fa res per ajudar-los i són explotats; fins i tot hi ha conductors d’autobusos que els cobren més del que toca per un bitllet! Si proven sort a Eslovènia, se’ls tracta com a ramat… En definitiva, crec que el propòsit d’aquests països és fer-los sentir rebutjats.

I així assegurar-se que faran tot el possible per escapar…
Exacte. A Alemanya, al Regne Unit, a Suècia,… I això és horrible. Per descomptat, Alemanya ha estat el país més generós acceptant milers de refugiats però encara manca d’un programa complert d’integració per ensenyar la llengua als nouvinguts o per assegurar que els menors reben educació i els adults formació professional. Els refugiats han de sentir que formen part de la societat.

Entén que hi hagi dones que afirmin que no són feministes? Creu que hi ha encara molts prejudicis que envolten aquest concepte?
Qualsevol dona que cregui en la igualtat és feminista. Ser feminista no implica res més que pensar que els homes i les dones haurien de tenir els mateixos drets i oportunitats. Ara bé, si prefereixes no fer ús de la paraula “feminista”, no passa res; per a mi té més valor allò que fas per canviar les coses que com et vulguis anomenar.

“El 2013 vam començar a aglutinar les ONG que coneixíem de la ICBL i vam iniciar la campanya Stop Killer Robots. En només nou mesos ja havíem exercit prou pressió perquè experts de l’ONU tractessin el tema a Ginebra. Ara seguim amb aquest diàleg que esperem ens ajudi a assolir una mesura internacional que prohibeixi els robots assassins.”

I parlant de més fets i menys paraules, què pensa sobre l’activisme a través de les xarxes socials?
Les xarxes socials són una eina per arribar a més gent, com ho era el fax quan vaig iniciar la campanya contra les mines antipersona. Insisteixo: són només un element que apropa l’activisme a la gent, però esdevenir un activista implica moltes més coses. Implica aixecar-te de la cadira, ser actiu, involucrar-te i treballar amb els altres per originar el canvi.

Per últim, què és realment la pau al món per a vostè?
Per a mi la pau no és només l’absència de guerra. Una pau sostenible significa que la majoria de persones d’aquest planeta tenen accés als recursos per viure dignament: sanitat, educació, formació professional, etc. En altres paraules, el que anomenem seguretat humana, un concepte que difereix molt de la seguretat nacional, que es dóna quan els governs destinen tots els diners a armament i conflictes, sense prestar atenció a les veritables necessitats del poble.

Una rebel amb causa

mon-empresarial-006-jody-williamsJody Williams (Vermont, 1950) va néixer en el si d’una família humil i tradicional, però ràpidament va abandonar l’edat de la innocència per involucrar-se de ple en les protestes contra la Guerra del Vietnam. En aquell temps estudiava Humanitats a la Universitat de Vermont, llicenciatura que va complementar amb un màster en Relacions Internacionals a la Johns Hopkins. Fou llavors quan va començar realment la seva carrera com a activista, moguda per la intervenció nord-americana al Salvador. Williams va dedicar 10 anys de la seva vida a aquesta causa, liderant tasques d’ajuda humanitària. En aquest conflicte les mines antipersona ja s’utilitzaven per acabar amb l’enemic, però ni ella era conscient que la lluita contra aquestes armes jugaria un paper tan important a la seva trajectòria personal i professional. I és que el 1991 Jody Williams va engegar, amb la col·laboració de dues ONG, la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersones (ICBL). El projecte va arribar al seu punt més àlgid sis anys (i 1.000 ONG de 60 països d’arreu del món) després, quan Williams i tot l’equip van rebre conjuntament el Premi Nobel de la Pau.

Actualment, l’activista nord-americana encapçala la batalla, juntament amb el seu marit i director de la Divisió d’Armes a Human Rights Watch, Stephen Goose, contra els robots assassins. De la mateixa manera, és una de les fundadores i portaveus de la Nobel Women’s Initiative, organització que finança i intensifica els esforços de les dones que treballen per una pau sostenible que promou la justícia i la igualtat a tot el món.

La unió fa la força

“Vull que la gent entengui que no has de ser ric ni important ni rebre el permís de ningú a l’hora de millorar el món”. Aquest és l’objectiu últim de I am Jody Williams (University of California Press), les memòries que la Premi Nobel de la Pau va escriure el 2013 per gaudi propi (“va ser divertit rememorar vivències de la meva joventut!”) però també per encoratjar als seus lectors a ser proactius. I és que la seva experiència vital és un molt bon exemple de com qualsevol persona pot esdevenir agent de canvi si treballa en equip i amb un objectiu comú.

Enviar Comentari