La frase que dona títol al present article és una simple versió en format de pregunta d’una màxima famosa atribuïda al ministre socialista Carlos Solchaga Catalán, que primer va ser ministre d’Indústria (1982-1985) i posteriorment ministre d’Economia i Hisenda (1985-1993), en sengles governs socialistes presidits per Felipe González Márquez.
MARCOS EGUIGUREN. Director associat de projectes estratègics de la UPF-Barcelona School of Management.
Cofundador de SingularNet Consulting
La màxima, com ja deu haver endevinat, estimada lectora o estimat lector, deia: “La millor política industrial és la que no existeix”.
He de reconèixer que no tinc gaire clar quina és la resposta a la pregunta que encapçala aquestes línies i, com més llegeixo sobre el tema, més difícil em sembla decantar-me per una opció concreta. És força conegut que la política de reconversió industrial pilotada per Solchaga durant la dècada dels vuitanta va comportar sonores privatitzacions i tancaments d’empreses importants en diversos sectors industrials, especialment en activitats relacionades amb la indústria pesant, en què els avantatges competitius del país estaven molt en qüestió. Tot plegat va provocar uns anys de protestes socials, increment de l’atur i va contribuir a una certa desindustrialització que, segons alguns arguments, va orientar el país cap a activitats vinculades a la construcció i el turisme. Sens dubte aquella reconversió va posar fi a determinats tipus d’activitat industrial que havien viscut dopats durant dècades gràcies al suport de l’estat, ja que no podien mantenir per si sols un nivell de competitivitat raonable a escala global.
Potser aquella política de dopatge empresarial podria ser qualificada per algú com a política industrial. Jo prefereixo anomenar-la fàbrica d’il·lusions, perquè va generar il·lusions de riquesa entre l’empresariat beneficiat, entre les persones treballadores del sector i entre les comunitats que acollien les seus d’aquelles empreses dopades. I, encara pitjor, aquelles il·lusions, que no estaven gens sustentades ni per la innovació ni per la competitivitat intrínseca de les activitats beneficiades, generaven alhora sentiments de greuge i de frustració pels suposats drets truncats entre els col·lectius afectats quan l’estat retirava la seva ajuda. Si això és política industrial, li asseguro, estimada lectora o estimat lector, que ja tinc resposta a la pregunta inicial. Prefereixo que no existeixi.
El pes de la indústria en el PIB de la zona euro passa d’una estimació del 30% l’any 1980 al 21,6% l’any 2024
Compilant diverses fonts (World Bank, Trading Economics sèrie WDI), observem que el pes de la indústria en el PIB de la zona euro passa d’una estimació del 30% l’any 1980 al 21,6% l’any 2024. En el cas espanyol la tendència és semblant, tot i que la davallada és lleugerament més acusada: passa del 32% el 1980 al 19,5% el 2024.
Si eliminem l’efecte del subsector energètic i de la construcció i ens centrem exclusivament en l’evolució del subsector manufacturer entre els mateixos anys, veiem que, a Europa, aquest va passar aproximadament d’un 22% del PIB l’any 1980 a un 14% l’any 2024, mentre que, a Espanya, amb menys tradició industrial que bona part d’Europa, el salt ha estat del 18,5% el 1980 al 10,7% el 2024.
Les conclusions són prou òbvies: el pes de la indústria no ha disminuït gaire més a Espanya que a la resta d’Europa en aquests cinquanta anys, de manera que és probable que la reconversió industrial dels vuitanta fos un mal necessari en aquell moment. Aquesta qüestió ha estat un repte general europeu: en una economia plenament oberta a un entorn global, activitats que abans eren l’eix de la indústria europea es desplacen cap a països amb costos més baixos, mentre que a Europa es desenvolupen activitats industrials de més valor afegit —potser de menor volum agregat—, i sobretot activitats del sector serveis en creixement vinculades a les característiques demogràfiques i de renda disponible de la ciutadania del continent. A Espanya, per les característiques del país, això ha anat lligat a un fort creixement d’un sector que, avui dia, no genera un valor afegit gaire alt: el turisme.
El quid de la qüestió és que allò que per a tu era sobretot un repte dins un entorn d’economia global oberta i amb regles de joc respectades, un repte que convidava a especialitzar-te en altres activitats econòmiques que permetessin mantenir la trajectòria de creixement, pot convertir-se en un parany si la globalització econòmica es desvirtua o si les regles del comerç mundial deixen de ser respectades. Aquest parany és més geopolític que econòmic, perquè aquells productes industrials que abans podies comprar a bon preu a tercers països —i que per això no calia que produïssis tu mateix— ara poden encarir-se artificialment o, fins i tot pitjor, la seva exportació pot ser restringida artificialment pels estats d’origen per motius espuris.
Per tant, el ressorgiment dels debats sobre si Europa —i Espanya en aquest cas— ha de tenir una política industrial que reverteixi el descens que el sector ha viscut les darreres dècades és un debat d’origen geopolític amb derivades econòmiques, no a l’inrevés. No s’ha d’oblidar que és el nacionalisme polític d’alguns estats el que atempta contra la globalització i genera aquestes situacions i, cal advertir que, si la resposta de política industrial europea també està excessivament mediatitzada pels estats, generarà encara més nacionalisme a escala global i un retrocés més gran de l’obertura econòmica mundial.
El pes de la indústria no ha disminuït molt més a Espanya que a la resta d’Europa en aquests cinquanta anys
Tinc, per tant, una resposta a la pregunta de l’inici. Sí, per desgràcia, perquè preferiria que no fos així, Europa i Espanya necessiten avui una certa política industrial per afrontar un dilema de perfil geopolític. Però cal anar amb molt de compte, perquè no tot s’hi val i no hauríem de tornar a la política industrial basada en la participació de l’estat en el capital de les empreses, ni en subvencions o tractaments extraordinàriament diferenciats a certs tipus d’activitats, perquè això ens conduiria cap a la pobresa i cap a l’autarquia. Res a dir en contra de tornar a donar suport al desenvolupament industrial en aquests moments de la història, però, compte: la clau és el com.
En les darreres setmanes, en què he llegit força sobre aquest tema, m’han arribat a les mans alguns textos de joves i brillants economistes —suposo que de clara tendència esquerrana— que no només qüestionen la globalització i el lliure mercat, sinó que arriben a afirmar que, davant les evidents fallades de mercat, l’estat s’ha vist obligat a anar darrere de les empreses per corregir-los i que això hauria de ser just al contrari. Segons ells, hauria de ser l’estat qui marqués el ritme i definís cap a on han d’anar la innovació i la inversió, intervenint amb claredat, creant mercat i “disciplinant” el capital si calgués. Des de la meva perspectiva, encara que només sigui una opinió, no puc discrepar-ne més.
Potser aquests economistes tenen part de raó i el paper de l’estat en l’economia pot ser fins a cert punt desitjable en determinats moments històrics
Aquests economistes obliden les lliçons de la història i de la filosofia. També obliden que una institució que ja és un monopoli per naturalesa —l’estat— ha de ser controlada per la societat, supervisada de múltiples maneres, i que la seva tendència inherent a créixer, com la de qualsevol organització humana, ha de ser limitada per evitar que un Estat teòricament democràtic es transformi en una amenaça per a la llibertat. Obvien també que les organitzacions humanes que no estan sotmeses a les amenaces de l’entorn i als vaivens de la competència són menys fortes, menys resilients, més endogàmiques i tenen més tendència a cometre errors greus d’apreciació en la presa de decisions. Potser aquests economistes tenen part de raó i el paper de l’estat en l’economia pot ser fins a cert punt desitjable en determinats moments històrics, des d’un punt de vista estrictament econòmic i geopolític, però sempre serà discutible des de la perspectiva del desenvolupament d’una societat pròspera i lliure a llarg termini.
Amb molt poques excepcions, en alguna activitat molt concreta, la política industrial no pot anar en la línia que defensen aquests doctes col·legues. Si fos així, jo, sens dubte, salto del vaixell. Ha d’anar en la línia d’una incentivació positiva i transitòria d’aquelles activitats industrials més prometedores en àrees on ja existeixen elements clars (talent, tecnologia, infraestructures, capacitat inversora, etc.) que deixen entreveure capacitats competitives intrínseques, encara que no estiguin del tot desenvolupades. Així sí que es poden establir polítiques d’incentivació que permetin que les capacitats que ja comencen a intuir-se floreixin més ràpidament i amb més força. Ha d’anar també en la línia d’una neteja negativa, per la qual l’estat pot i ha de fer les coses més fàcils en termes generals per a les empreses i les persones inversores, suprimint requisits i traves administratives no imprescindibles per facilitar la creació de noves activitats industrials.
Per tant, avui dia sembla necessària una certa política industrial, però no tot s’hi val.











