Revista d'Anàlisi Plural

Poltrones o cadires plegables? El límit dels mandats a les institucions

0

mon-empresarial-005-xavier-torrensA Catalunya (i a Espanya) són molts els polítics que s’eternitzen en el seu càrrec. Què ho fa que es produeixi aquesta manca de relleu? I, sobretot, quines conseqüències comporta un sistema polític així?

Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB. Politòleg i sociòleg.


Al nostre país hi ha dos tipus de polítics: els interessats i els interessants. Els interessats són aquells que acostumen a fer-se crònics i que fan política perquè és el seu camí per sortir-se’n a la vida i, alguns d’ells, fins i tot són gent de malviure que subsisteix a costa de la ciutadania, ja sigui malbaratant o malversant els diners públics que emanen dels impostos. Cap polític no es veu així –ai!–, però són els polítics de la poltrona que escanyen recursos.

Els polítics interessants, en canvi, són professionals ben formats i que compten amb una trajectòria laboral d’èxit en el seu camp abans d’entrar a formar part de les institucions polítiques. Són una mestra que fa política educativa, un gestor cultural que fa política cultural o una metgessa que fa política de salut i que, quan passa a formar part de les institucions, hi fa transferència de coneixements, aportant el seu know-how a l’esfera pública. També són els polítics de les cadires plegables, és a dir, aquells que deixen la cadira (els escons o els càrrecs públics) per tornar a dedicar-se a la seva feina quan pertoca. Perquè amb ells, la política funciona com una cadira plegable, que es plega i es guarda quan ja no ha de fer més servei sense més dilació.

Clar i català. La pregunta clau és: volem polítics interessats a fornir les seves arques personals (cofoisme o guanys) o bé incentivem polítics interessants que sàpiguen liderar els processos polítics i dissenyar les polítiques públiques?

Llavors, preguntem-nos: les institucions polítiques, què ofereixen? Poltrones institucionals o bé cadires plegables? Perquè els polítics de poltrona s’eternitzaran en els càrrecs parlamentaris o del govern mentre puguin fer-ho i es rovellaran fins que es facin blocatges institucionals. Per això, cal que els límits als mandats provinguin de les pròpies institucions. A tall d’exemple, el President dels Estats Units d’Amèrica només pot ser-ho per vuit anys. I és que limitar els mandats, suprimir els aforaments, eliminar els sobresous i altres mesures en aquest sentit abaixarien la corrupció i reeixirien l’eficàcia de les polítiques públiques.

Els aforats, UNA FIGURA ANACRÒNICA I PERVERSA
A Espanya hi ha 17.621 aforats, entre ells, els membres dels Governs central i autonòmics, els diputats de tots els parlaments, cúpula del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, a banda de la família reial.
En canvi, als Estats Units, Alemanya o Gran Bretaña, no n'hi ha cap.
Nombre d'aforats a Espanya

Enviar Comentari