Revista d'Anàlisi Plural

Cap a quina nova normalitat ?

0

mon-empresarial-005-joan-tugoresLes previsions de creixement a mig termini són més baixes que les que es varen assolir abans de la crisi. Però són, a canvi, més sòlides, o es tracta d’una nova normalitat a la qual haurem d’acostumar-nos?

Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.


LES PROJECCIONS DE CREIXEMENT per a l’economia mundial presentades pel Fons Monetari Internacional (FMI) l’abril de 2015 xifren en un 3,5% el dinamisme del conjunt de l’economia internacional, només una dècima per sobre de les dades assolides en els dos anys anteriors. De forma cridanera, el títol de l’edició de primavera de l’informe d’aquest organisme, World Economic Outlook. Uneven Growth: Short and Long-Term Factors, inclou no només una referència a la seva desigual distribució, sinó també una preocupació pels determinants de la prosperitat tant a curt com a llarg termini. Sembla clar, doncs, que ja “res no tornarà a ser igual” que abans de la crisi (afortunadament, pensaran alguns), i que, tal vegada, les taxes de creixement de l’economia mundial se situaran significativament per sota del 5,7% assolit just abans de l’esclat dels problemes.
En concret, les actuals projeccions fins l’any 2020 se situen molt lentament a l’alça entre el 3,5% i el 4%. I a l’hora de resumir els missatges, la directora de l’FMI, Christine Lagarde, torna a fer servir l’expressió de “new mediocre” (nova mediocritat o el que és el mateix: un desenvolupament lent durant un llarg període de temps) per definir la valoració de la dinàmica de creixement, afegint ara la necessitat de tractar d’evitar que aquesta esdevingui la nova normalitat.

mon-empresarial-003-IMF-joan-tugoresUna inflació i uns interessos baixos podrien incrementar l’apetit pel risc
Altres debatuts ingredients que integren aquest new normal són, i de forma destacada, unes taxes d’inflació i uns tipus d’interès històricament molt baixos que plantegen problemes als inversors, que veuen amb perplexitat les reduïdes rendibilitats dels productes financers més clàssics i tornen a tenir temptacions de buscar rendiments més elevats assumint, per tant, més riscos. Precisament els dubtes sobre la capacitat per mantenir – individual i col·lectivament – el seny en aquest nou apetit pel risc planeja sobre les advertències que ens recorden que hauríem d’haver après les lliçons de la història més recent per evitar tornar a entrar en una dinàmica de bombolles que, per als més pessimistes (no només respecte a l’evolució economicofinancera sinó, sobretot, respecte a la naturalesa humana) podrien fer que tornéssim a incórrer en alguns dels errors que ens varen conduir a la crisi que esclatà l’any 2008.

Aquest risc ha estat explícitament plantejat per l’influent economista nord-americà Larry Summers quan, fa un any i mig, va formular la hipòtesi d’un nou “estancament secular” que ha rebut tanta atenció com crítiques. Més enllà d’una denominació provocativa i mediàtica, el seu argument era que les taxes de creixement associades a les noves realitats de l’economia mundial eren més baixes que les assolides abans de la crisi, i que seria un error intentar “forçar-les” a l’alça de manera artificial –amb dosis excessives de crèdit, per part dels uns, i d’endeutament, per part dels altres– ja que, inexorablement, acaben en bombolles condemnades a esclatar. Cal matisar, però, tal com ha fet de forma interessant Arvind Subramanian –un acadèmic ara en tasques rellevants a la política hindú–, que potser el problema no és tant entendre les taxes de creixement d’ara, sinó les –una mica– insostenibles assolides/forçades dels anys anteriors a la crisi.
En qualsevol cas, les raons que podien ser al rerefons d’aquestes discussions certament mereixen que se’ls pari atenció.
mon-empresarial-003-creixement-economia-mundial

Sembla clar ja que “res no tornarà a ser igual” que abans de la crisi (afortunadament, pensaran alguns) i que, tal vegada, les taxes de creixement de l’economia mundial se situaran significativament per sota del 5,7% assolit just abans de l’esclat dels problemes

mon-empresarial-003-pobresa-estancament L’envelliment de la població, una amenaça per a l’economia
D’una banda, tenim els problemes demogràfics, que tothom reconeix a llarg termini, però que s’obliden a curt i mitjà termini. Recordar que la denominació “estancament secular” la va fer servir Alvin Hansen (un dels introductors de les idees keynesianes als Estats Units) en el seu discurs com a president de l’Associació Americana d’Economistes l’any 1938, i que en la seva formulació la inflexió a la baixa de la demografia era un dels principals factors explicatius, és quelcom més que una anècdota erudita. Ara, en aquesta segona dècada del segle XXI, ens trobem amb unes economies avançades –també en el cas de la Xina– que tenen problemes d’envelliment de la població amb efectes que van des de debats sobre sostenibilitat de pensions i altres ítems de l’estat del benestar fins a qüestions de productivitat i de creixement. L’altra cara de la moneda ve representada per algunes economies en desenvolupament –incloent-hi les noves generacions d’emergents– que tenen unes piràmides demogràfiques amb bases més àmplies, sí, però que plantegen altres problemes d’incorporació inclusiva també difícils d’abordar.

Els dubtes sobre la capacitat per mantenir – individual i col·lectivament – el seny en aquest nou apetit pel risc planeja sobre les advertències que ens recorden que hauríem d’haver après les lliçons de la història més recent per evitar tornar a entrar en una dinàmica de bombolles que, per als més pessimistes (no només respecte a l’evolució economicofinancera sinó, sobretot, respecte a la naturalesa humana) podrien fer que tornéssim a incórrer en alguns dels errors que ens varen conduir a la crisi que esclatà l’any 2008

I ara, com distribuïm la renda?
D’altra banda, també els debats sobre distribució de la renda connecten amb els de creixement. Una de les principals connexions fa referència a com unes societats més desiguals afebleixen el potencial de consum d’unes classes mitjanes amb més propensió cap aquest que d’altres segments de la població. En la mesura en què així sigui, el motor del consum pot quedar una mica reduït a les economies avançades –encara que el seu rebot sigui un dels factors que expliquen que algunes economies, com ara l’espanyola, tinguin xifres més optimistes pel 2015, malgrat que caldrà veure si els números positius es mantenen en els anys següents, cosa que l’FMI posa en dubte–.

De la mateixa manera, també caldrà estar amatents a la magnitud amb què les anomenades noves classes mitjanes globals prenen el relleu. Recents problemes a països com Brasil i Rússia mostren com algunes de les expectatives de més capacitat de despesa dels BRICS* es poden trobar pendents de confirmació. A d’altres indrets, com ara a l’Índia, a Indonèsia o al Perú, les coses, en canvi, van en sentit més positiu. I a la Xina, s’hi està pilotant una delicada operació per transformar el seu patró de creixement envers un nou format que, malgrat ser una mica més baix, quantitativament parlant, és més sòlid en termes de sostenibilitat i de pes del consum intern.

Les innovacions científiques i tecnològiques un cop traslladades al teixit productiu tindran prou capacitat per generar llocs de treball de forma socialment tan transversal con les de generacions anteriors, o bé ara es crearan llocs d’altíssima qualitat però només en una quantia molt selectiva? Quin serà l’impacte de la robotització?

mon-empresarial-003-robot-pobresa La incògnita de l’impacte de la robotització
Finalment, un altre factor decisiu serà, per descomptat, el que passi amb la translació de les innovacions científiques i tecnològiques al teixit productiu. Tindran prou capacitat per generar llocs de treball de forma socialment tan transversal con les de generacions anteriors, o bé ara es crearan llocs d’altíssima qualitat, però només en una quantia molt selectiva? Quin serà l’impacte d’una robotització que, de vegades, sembla tenir una inquietant capacitat per substituir els humans en cada vegada més àmbits, tot fent reaparèixer polèmiques del segle XIX que semblaven superades? I si algunes de les innovacions porten a ampliacions de les expectatives de vida, com s’hauran de reformular els esquemes socials de vides laborals, jubilacions, etc., i quins problemes polítics
obligarà a afrontar la gestió d’aquests profunds canvis?

Són moltes les preguntes que esperen una resposta. Però en qualsevol cas, per respondre-les, cal defugir els determinismes de tota mena, inclosos els tecnològics o historicistes. I cal, també, identificar, amb una lucidesa que ara es veu dificultada i compromesa seriosament per visions oportunistes i/o interessades, quines seran les noves dinàmiques. Entre tots, hem de tenir el seny de redefinir el que calgui per trobar formulacions econòmiques i sociopolítiques que permetin una constructiva adaptació als nous temps, de manera que propiciïn que les nostres societats treguin profit de les noves oportunitats, tot mantenint els nivells de cohesió social que facin possible que seguim parlant del fet que compartim vaixell.

Entre tots, hem de tenir el seny de redefinir el que calgui per trobar formulacions econòmiques i sociopolítiques que permetin una constructiva adaptació als nous temps, de manera que propiciïn que les nostres societats treguin profit de les noves oportunitats, tot mantenint els nivells de cohesió social que facin possible que seguim parlant del fet que compartim vaixell


mon-empresarial-003-creixement-tecnologia Problemes de mesura… i de concepte
Quan es discuteix sobre els ritmes de creixement, estem segurs de poder mesurar de manera adient el que està succeint? S’ha posat de moda insistir en el fet que alguns dels indicadors que es fan servir habitualment per mesurar l’evolució macroeconòmica poden ser inadequats en un món de tecnologies d’informació i comunicació. Com incloure al PIB, per exemple, l’accés gratuït a tantíssima informació via Internet o les comunicacions via Skype o Whatsapp? Però més enllà d’aquests aspectes metodològics hi ha interrogants que són molt més de fons: com es poden crear incentius adequats per proveir inversions i innovacions que es podran fer servir de forma (pràcticament) gratuïta? Quines tipologies de treballs o activitats que no encaixen en els vells paràmetres de jornades/horaris/retribucions estan sorgint a les nostres societats amb un creixent pes econòmic i social?


Vells nous riscos financers: un déjà vu?
Fa poc, un antic economista en cap del Fons Monetari Internacional, Simon Johnson, feia servir aquesta expressió per afegir-se a les veus que alerten sobre un retorn a dinàmiques financeres ja experimentades abans de la crisi amb resultats prou coneguts: una combinació de baixos tipus d’interès sobre els productes tradicionals en un context en què les rendibilitats esperades de les inversions productives reals tampoc no es veuen tan clares que empeny els inversors a buscar alternatives sense mesurar adequadament els riscos. Una inadequada assignació de recursos i més fragilitat financera en serien les serioses distorsions resultants. Ens sona? Tan aviat hem oblidat el passat tan recent?
mon-empresarial-003-riscos-finanancers

Enviar Comentari