Revista d'Anàlisi Plural

Frau, atur i nens pobres. Per què Espanya no és Suècia?

0

El frau fiscal mon-emprsarial-003-xavier-torrenstrenca l’estat del benestar dels països mediterranis. La cultura de l’opacitat fiscal s’hi troba massa generalitzada: des de les corrupteles de l’estudiant que es cola al metro o el cambrer que cisa al bar fins a la corrupció de l’empresari que suborna un polític que es deixa fer, o viceversa.

XAVIER TORRENS. Professor de Ciència Política a la UB i sociòleg


MALGRAT TENIR MOLTS recursos naturals, l’Argentina no és el Japó (que no té gairebé matèries primeres). I encara que tots dos disposen de petroli, Noruega és un país ric i Veneçuela, no. El primer, té poc atur i pobresa infantil perquè –entre d’altres factors– té poques corrupteles; el segon, en canvi, té molt atur i pobresa infantil per l’alta corrupció. I és que la raó de la diferència entre molts estats rics i pobres rau en el fet de tenir o no una cultura política de corrupció amb institucions polítiques i econòmiques extractives.
En aquest sentit, colpeix saber que a Mèxic es pot vendre, comprar –o heretar– la plaça de mestre per treballar en una escola. O que –carai!– hi ha casos de docents morts la família dels quals continua cobrant el seu salari. Ara bé, si la societat mexicana no funciona gens bé, llavors és del tot lògic que les seves institucions rutllin malament, i viceversa.
Evidentment, els polítics en si mateixos no són persones més corruptes que la resta dels humans. Amb tot, tenen més poder per corrompre o ser corromputs, com passa, per exemple, a la sèrie de televisió House of Cards.

VALÈNCIA, MOSTRA FEFAENT
Ara agafem el País Valencià com a botó de mostra fidedigne de corrupció propera. El Govern autonòmic ha rebut la primera multa de la història de la Unió Europea per falsejar estadístiques de deute i dèficit cometent opacitat fiscal: va amagar sistemàticament factures durant més d’un quart de segle. I la pregunta és: creiem realment que aquesta corrupció estesa a les institucions polítiques valencianes no guarda cap mena de relació amb la corrupció present també en la pròpia societat?
Per respondre a aquest interrogant, fixem-nos detalladament en els nombrosos casos valencians de corrupció, com ara el cas Brugal, Cooperació, Emarsa, Fabra, Gürtel, Hernández Mateo, Imelsa, Ivex, Mercalicante, Nóos, Rabassa, Terra Mítica, Valmor Sports i Vela. Prop d’una quinzena d’expedients on hi estan implicats més d’un centenar de polítics d’un sol partit, el PP, però que no serien factibles sense els almenys tres-cents funcionaris, empresaris i familiars que van coadjuvar a corrompre. A més, aquests polítics van rebre el suport electoral dels seus votants en més d’una ocasió. Per tant, tot plegat està imbricat.

Espanya encapçala l'atur a la Unió EuropeaTAPAR-SE LES VERGONYES
Un tic funest d’aquesta cultura política, a més, és que els polítics són molt entusiastes a l’hora de denunciar la corrupció dels altres, mentre que s’amaguen o no fan res de res quan els pertoca retre comptes a ells mateixos. I aquí cap partit de cap ideologia política no està net de culpa. Entre d’altres, els casos Millet i Pallerols afecten CiU. ERC té condemnat a presó l’exconseller de Governació, que feia contraban de tabac a Andorra. El PSC ha fet qui dia passa, any empeny amb els casos Pretòria, a Santa Coloma de Gramenet, i Mercuri, a Sabadell i Montcada i Reixac. ICV-EUiA presentà alcaldables quan encara estaven imputats. Izquierda Unida té imputat l’alcalde de Rivas-Vaciamadrid, però la formació política fa la vista grossa. I l’exportaveu de Ciutadans fou imputat per frau a Hisenda i després premiat com a assessor al Parlament Europeu… En lloc de tapar-se les vergonyes, més aviat caldria que totes les formacions polítiques prenguin les mesures adients per resoldre el problema general.

Canviaríem la cultura política si ens adonéssim que la corrupció és determinant en la multiplicació de l’atur i la pobresa infantil. Les corrupteles tomben els fonaments fiscals de l’estat del benestar

Perquè amb declaracions supèrflues tot dient que “acatem les decisions judicials”, “desitgem que la justícia sigui ràpida” o que “cal respectar la presumpció d’innocència” no n’hi ha prou. Amb perdó, aquest és un discurs polític passat de moda. A sobre, últimament s’han presentat propostes parlamentàries que pretenen fer encara més opac el procés polític. Un exemple és el suggeriment que als imputats se’ls anomeni eufemísticament investigats o que es prohibeixi als mitjans de comunicació l’exhibició d’imatges del moment de la seva detenció policial. Un fet que esdevé irritant per a bona part de la ciutadania.

CATALUNYA NO ÉS DINAMARCA
Que Espanya no és Suècia, això ja ho sabíem. Amb Andalusia al capdavant, les 17 comunitats autònomes i les dues ciutats autònomes espanyoles es troben entre les 50 regions amb més atur de la Unió Europea. Però cal recordar que Catalunya (amb un 20,3% d’atur) tampoc no és Dinamarca (6,6%).
Ho podria ser, és clar. Però per aconseguir-ho, la política catalana necessita un revulsiu cívic, de la mateixa manera que també s’escau un canvi en la societat civil. Només a Catalunya hi ha 764 processos judicials oberts relacionats amb el frau fiscal. Aquest gir, però, no pot venir d’un partit que es cregui que duu la salvació, sinó de les polítiques públiques de tots els partits. Només cal haver vist al canal televisiu 3/24 les soporíferes intervencions de la Comissió d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política, del Parlament de Catalunya, per adonar-se que són nombrosos els polítics que no albiren l’abast del problema ni vinculen l’opacitat fiscal amb els greus drames socials de la ciutadania, com ara l’atur i la pobresa infantil.

Espanya no és Suècia

Espanya, amb un 24,3% d’atur, es pot permetre els fitxatges del Reial Madrid? I Catalunya, amb un 20,3% de desocupació, pot gaudir de l’equipàs del Barça? Per què no esclata la corrupció en el futbol, com a la FIFA?

La gent o entitats com Càritas sí que senten la connexió entre les penúries per arribar a finals de mes i que hi hagi alguns alts càrrecs que s’embutxaquin el que no els pertoca. Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal acumulen el major nombre de regions europees amb major atur. Sens dubte, en els països de la Mediterrània, les retallades a l’estat Taxa de neness i nens sota llindar de la pobresadel benestar en bona mesura són degudes a l’elevada corrupció i frau fiscal.

PER QUÈ FRACASSEN ELS PAÏSOS?
Fa uns quants anys, el Premi Nobel d’Economia indi Amartya Sen va desmuntar el fals mite que afirmava que les millores socioeconòmiques portarien cap a la democràcia, quan allò que succeeix realment és el contrari: és la democràcia la que aporta millores socioeconòmiques. Doncs bé, amb la corrupció passa tres quarts del mateix. Una democràcia més avançada amb institucions més inclusives ens duria a tenir menys corrupció i, de retruc, menys atur i menys pobresa infantil.
Arribats aquí, doncs, fora bo llegir el llibre d’Acemoglu i Robinson, Por qué fracasan los países, per aprendre com tenir institucions més inclusives faria disminuir la corrupció, cosa que, indirectament, afavoriria tenir les condicions propícies d’una cultura política de major confiança per abaixar l’atur i la pobresa infantil.
Així, en un pla estratègic contra la corrupció, cal partir de dues directrius amb un propòsit clar. En primer lloc, desincentivar: és a dir, castigar administrativament i penalment de forma més dura la corrupció quan és comesa pels polítics, amb penalització, també, pels seus respectius partits. I en segon, premiar: fer de la transparència l’eix de la gestió pública.
I parlant de tot: qui posarà el dit a la nafra de la corrupció del futbol? Perquè, després de gairebé una dècada de crisi econòmica, com és que de debò encara no ha rebentat la corrupció de la bombolla futbolística? És un cas més d’opacitat fiscal.

Enviar Comentari