Revista d'Anàlisi Plural

Senat federal o res, Senat a Barcelona o sense

0

mon-empresarial-005-xavier-torrens

El Senat espanyol és un cementiri d’elefants. Té dues opcions sobre la taula. Una, la seva supressió; l’altra, esdevenir un senat federal i instal·lar-se a Barcelona. Però caldria fer-ho dins d’un estat federal asimètric a l’estil canadenc, amb el dret a decidir i la sobirania de Catalunya amb estructures d’estat.

 
XAVIER TORRENS. Professor de Ciència Política a la UB i sociòleg.
 


 
L’aclaparadora majoria dels ciutadans no coneix gens ni mica les senadores i els senadors, ni tan sols res de res d’allò que fan. Com a molt, saben d’alguns senadors perquè abans havien estat polítics coneguts, com el president José Montilla o l’alcaldesa Rita Barberà. El pitjor del cas és que tots els partits instrumentalitzen descaradament el Senat com la institució on van a parar els polítics moribunds (metafòricament, és clar). El Senat és un cementiri d’elefants.

COOPERATIU O COMPETITIU
El senat és la cambra alta d’un parlament. Tots els parlaments tenen congrés de diputats (cambra de representants, cambra dels comuns o cambra baixa), però no tots tenen senat. En política comparada, hi ha tres tipus d’estats democràtics pel que fa a la institució del senat. Primer, els senats que són una rèmora del passat i no tenen cap mena d’utilitat política a l’actualitat, més enllà d’entorpir l’activitat legislativa, endarrerint-la. És una mena de cambra parlamentària que revisa i retarda la legislació del congrés de diputats. Són així els senats d’Espanya, Irlanda, Itàlia i França. Segon, els països que no tenen senat. És el cas de Suècia, Noruega, Finlàndia, Israel o Nova Zelanda. Tercer, els països que tenen senat amb funcions de rellevància i amb competències exclusives seves, com passa als Estats Units d’Amèrica.

Cal enginyeria institucional d’estat federal a Espanya. Primer, el federalisme asimètric del Canadà pel País Basc i Catalunya. Segon, el federalisme cooperatiu d’Alemanya a Navarra, País Valencià, Galícia, les Illes Balears i Andalusia. Tercer, la recentralització de les 10 comunitats autònomes restants

Així doncs, tenir senat avui en dia només té sentit en el context d’un estat federal. Si no es disposa d’un estat federal, llavors és la despesa fútil d’una institució obsoleta. Per tant, si el Senat espanyol cal que prossegueixi la seva vida, només tindria sentit si es reconvertís de debò en un senat federal.

A Espanya, però, ja no serveix el federalisme cooperatiu que té Alemanya perquè els partits que han governat gairebé sempre a Catalunya i al País Basc reclamen una relació bilateral amb l’Estat, no les relacions multilaterals del cafè per a tothom. El federalisme cooperatiu hagués estat força positiu entre el 1978 (aprovació de la Constitució espanyola) i el 2006 (aprovació del nou Estatut de Catalunya).
mon-empresasrial-006-pressupost-senat
D’altra banda, el federalisme competitiu dels Estats Units fóra bo, però malauradament no pot funcionar a Espanya perquè no existeix la cultura política americana tan procliu al pluralisme i la llibertat. A l’Estat espanyol el problema no és tant el disseny institucional d’un estat federal sinó els gairebé 40 anys perduts sense haver creat una cultura política federalista.

ESTAT FEDERAL ASIMÈTRIC
Llavors només queda una alternativa pràctica que autènticament podria oferir una solució satisfactòria (tot i que no òptima) a força partits polítics, si l’estudiessin de debò amb experts. És l’estat federal asimètric, com el del Canadà, on el Quebec té més competències que la resta del Canadà. Els opositors són el PP, C’s i els socialistes d’Andalusia, Extremadura, Comunitat de Madrid i les dues Castelles. Per tant, tampoc sembla factible. Això és un símptoma que demostra que a l’Estat espanyol no hi ha voluntat política d’inserir amb empatia institucional la Catalunya i el País Basc del segle XXI.

La solució satisfactòria cal que incorpori la complexitat, fent enginyeria institucional. Primer, caldria que Espanya implementés el federalisme asimètric del Canadà amb el País Basc i Catalunya: relacions bilaterals, concert fiscal, competències exclusives i plenes, almenys en matèria d’educació, cultura, salut, policia, política social i d’altres polítiques públiques. Segon, aplicar el federalisme cooperatiu d’Alemanya a Navarra, País Valencià, Galícia, les Illes Balears i Andalusia. Tercer, la recentralització de les 10 comunitats autònomes restants, o bé que aquestes també tinguessin el federalisme cooperatiu.

Siguem seriosos, a Espanya li cal tenir més del doble i mig de senadors que el país número u del món, els Estats Units d’Amèrica? El Senat espanyol, que és ineficaç, té 266 senadors mentre el Senat americà, amb poder real, tan sols en té 100

mon-empresarial-006-senat-estat-federalFORQUILLA DE SENADORS
Tornant al Senat, el nombre de senadors podria endinsar-se en una forquilla entre 70 senadors (quatre per cada una de les disset comunitats autònomes i un per cada una de les dues ciutats autònomes amb un vot ponderat en funció de la població) i 87 senadors (cinc per cada autonomia). Allò clau és que no s’escollirien per província sinó per comunitat autònoma, doncs si és un senat federal caldria que aquest les representés. A més, és clar, reduiria els 266 senadors actuals per sota dels 100 senadors, que és el que té els Estats Units d’Amèrica. Siguem seriosos, a Espanya li cal tenir més del doble i mig de senadors que el país número u del món? El Senat caldria que fos renovat quan cada comunitat autònoma celebrés les seves respectives eleccions autonòmiques. Seria la manera de compaginar la votació popular amb el factor federal. Tanmateix, el Senat caldria que tingués només com a funció debatre temes territorials, tot preservant la bilateralitat de Catalunya i el País Basc.

ON ÉS EL DISSENY FEDERAL?
És Ciutadans qui fa la proposta de suprimir el Senat i és bona si la disjuntiva és entre tenir un senat inútil i costós o bé una democràcia sense senat. Si aquest és el dilema, llavors endavant amb l’eliminació del Senat, però sense fer defallir l’estat federal. És el PSOE qui fa la proposta de traslladar el Senat a la ciutat de Barcelona i també és bona, sempre que fos un senat diferent. Fóra bo perquè en el transcurs dels anys es generaria entre els polítics espanyols una nova cultura política on s’habituarien a percebre la capital de Catalunya amb uns altres ulls.

El problema rau en el fet que els partits d’àmbit espanyol, amb l’excepció de Podemos i d’Izquierda Unida, plantegen la recentralització o bé un estat autonòmic on en el ‘millor’ dels casos s’arribaria suposadament a un estat federal cooperatiu però que, de fet, ni tan sols tindria l’estil alemany. A títol il·lustratiu, assenyalar que si fóssim com Alemanya, Catalunya i el País Valencià haguessin pogut construir el seu AVE o el Corredor del Mediterrani sense el ‘permís’ del Govern espanyol. És clar, això avui no ho accepta gairebé cap polític espanyol.

Gairebé tots els partits espanyols refusen el dret a decidir, però cap no s’ha molestat a elaborar el nou disseny d’estat federal. Així que tornem a tenir sobre la taula els reptes del dret a decidir, la sobirania i les estructures d’estat que plantegen Convergència, ERC, la CUP, el PNB i Bildu, tots ells partits majoritaris a Catalunya i Euskadi.

Enviar Comentari