Revista d'Anàlisi Plural

Entrevista a Pierre Moscovici, comissari europeu d’Afers Econòmics i Financers

0

Pierre Moscovici (París, 1957) és un europeista i socialdemòcrata convençut de llarga carrera política: va militar de jove en un partit trotskista francès per, després, ser una de les cares més visibles de l’esquerra socialista del seu país. Alumne de la prestigiosa École Nationale d’Administration (ENA), àvid lector i escriptor, va néixer en una coneguda família d’intel·lectuals d’ascendència polonesa i romanesa. Ha estat eurodiputat, vicepresident de l’Eurocambra, ministre d’Economia i secretari d’Estat d’Afers Europeus.

Text: Esther Herrera. Brussel·les
Fotos: Comissió Europea


“Les conseqüències de l’evasió fiscal a gran escala són reals, les noten els ciutadans. I això és inacceptable”

10 anys després de la crisi econòmica, el pitjor ja ha passat? O hem d’esperar més reformes?
La crisi, sens dubte, ja ha acabat. Durant l’últim any hem passat d’una fase de recuperació a una d’expansió econòmica, amb un creixement a l’eurozona del 2,5% el 2017, el més alt en 10 anys. En el mercat laboral, la contractació és alta i l’atur ha caigut fins a mínims del 2009, tot i que cal continuar vigilant els salaris o el gran nombre de contractes de mitja jornada. Quant als dèficits, si bé han disminuït dràsticament, situant-se en el seu nivell més baix des del 2007, la reducció del deute públic encara ha de ser una prioritat. Per tant, sí, el pitjor ha passat, però encara és necessari un esforç més gran per part dels governs europeus per a assegurar que el creixement seguirà, i perquè se’n mantinguin els fruits. El millor moment per a arreglar la teulada és quan surt el sol.

Pierre Moscovici és fill de dos il·lustres intel·lectuals, i autor de més de 10 llibres. Assegura que escriure idees sobre un paper l’ajuda “a estar concentrat en els meus objectius laborals, sobretot en una feina com la meva, on em toca apagar focs pràcticament cada dia”.

Tot i el seu creixement, Espanya és el segon país amb la taxa d’atur més elevada, i moltes de les feines són de baixa qualitat. No creu que hi ha una falsa impressió de recuperació econòmica?
La recuperació d’Espanya és real. És una de les economies de la zona euro que més ràpid està creixent, per sobre del 3%. I el creixement està previst que continuï sent robust. Quant al mercat laboral, és un dels països que més està millorant: les reformes i la moderació salarial estan donant els seus fruits. I si bé és cert que l’atur segueix molt alt, sobretot entre la gent jove i les persones amb menys formació, les últimes reformes han estat mitjanament positives en la reducció de la segmentació del mercat laboral.

Vostè està a favor de crear la figura del ministre europeu d’Economia i Finances. Per què ara?
Perquè ara tenim una finestra oberta, una oportunitat. I només serà així fins d’aquí a uns mesos, quan els líders europeus decideixin, al juny, com s’ha de resoldre una de les qüestions clau, que és com enfortir l’eficàcia i la responsabilitat democràtica de les decisions que es prenen a l’eurozona. La nostra governança actual pateix una flagrant falta de democràcia, particularment l’Eurogrup. Això es deu al fet que aquest grup es va concebre inicialment com un col·lectiu informal, tot i que actualment pren importants decisions amb relació als pressupostos nacionals i les reformes dels països. Aquestes resolucions les preparen, primer, els representants dels països, amb gairebé total opacitat, i, després, les adopten els ministres a porta tancada. És cert que molts ministres tenen més escrutini que d’altres per part dels seus parlaments nacionals, però ningú no rendeix comptes davant del Parlament Europeu sobre les decisions conjuntes que pren l’Eurogrup. Per aquesta raó, hem proposat la creació d’un ministre europeu de Finances: enfortiria la transparència i la responsabilitat democràtica de les decisions que prengui l’Eurogrup, i això beneficiaria tots els ciutadans.

“El pitjor de la crisi ha passat, però encara és necessari un esforç més gran per part dels governs europeus per a assegurar que el creixement seguirà i perquè se’n mantinguin els fruits. El millor moment per a arreglar la teulada és quan surt el sol.”

La Comissió Europea ha mostrat la seva decepció pel que fa a la llista europea sobre “jurisdiccions no-cooperatives”, aprovada recentment pel Consell de la UE. Hi ha una manca d’ambició als països de la UE?
Crec que aquesta llista negra de paradisos fiscals és el principi d’un procés molt constructiu. Alguns, comprensivament, han mostrat la seva decepció pel que fa a la identitat dels països que la conformen, però hem de recordar que no és una llista definitiva. El que cal subratllar és que 55 jurisdiccions han pogut evitar entrar-hi, però perquè figuren en “la llista gris”, on s’han compromès a fer canvis en la seva legislació, i això també és important. Des del principi he treballat perquè aquest procés sigui creïble. I seguiré insistint en la importància que els estats membres apliquin les sancions necessàries contra aquells països que no emprenguin reformes en aquest sentit.

Quin creu que és el principal problema amb els paradisos fiscals? Limitar-hi la relació com fa, per exemple, la banca ètica, podria contribuir a erradicar-los?
El principal problema és que els paradisos fiscals faciliten que no es tributin els beneficis. No s’estan pagant els impostos en els estats membres, i, com a conseqüència, els governs no tenen els recursos necessaris per a finançar els serveis públics, per a invertir, per exemple, en salut, recerca o educació. Les conseqüències de l’evasió fiscal a gran escala són reals, i les noten els ciutadans. I això és inacceptable.
Per altra banda, en el futur, no serà possible que fons europeus vagin a parar a jurisdiccions que es trobin en la llista negra, tot i que alguns projectes (hem de recordar que alguns d’aquests estats són receptors d’ajuda al desenvolupament) seguiran endavant, però sota certes condicions. Amb tot, s’ha de fer més. Per això, crec que els estats membres de la UE han d’adoptar sancions reals que suposaran el pas definitiu per a acabar amb els paradisos fiscals.

“La creació d’un ministre europeu de Finances enfortiria la transparència i la responsabilitat democràtica de les decisions que prengui l’Eurogrup, i això beneficiaria tots els ciutadans.”

Segons un estudi recent de S&P, els Estats Units són el principal risc econòmic de l’eurozona. El preocupa la política econòmica de l’Administració Trump?
Jo no ho expressaria ben bé així. Evidentment hi ha decisions de l’Administració Trump amb les quals no estem d’acord. Em refereixo, per exemple, a la sortida de l’Acord del Clima de París. Però vull subratllar que, en general, mantenim una relació constructiva amb l’Administració nord-americana. Em vaig reunir amb el secretari del Tresor, Steven Mnuchin, diversos cops l’any passat, i també amb el principal assessor econòmic del president Trump, Gary Cohn. Un any després de la seva elecció, les relacions econòmiques transatlàntiques segueixen sent fortes i totes dues parts tenim un interès comú perquè s’hi mantinguin. Mentrestant, la UE segueix avançant gràcies a nous acords comercials, com ara els signats amb el Canadà o el Japó. Per tant, independentment de les decisions que prenguin els nostres amics nord-americans, nosaltres ens mantindrem determinats a rebutjar el proteccionisme i seguir oberts al món.

L’Impost Europeu sobre Transaccions Financeres (FTT, en les seves sigles en anglès) encara no s’ha aprovat. Creu que, finalment, sortirà endavant?
L’impost és una idea que segueix igual de vigent ara que quan la Comissió el va proposar. Com i amb quina rapidesa progressarà és una qüestió purament de voluntat política. Però tenint en compte tot el temps i l’esforç que hi hem dedicat, crec que seria una llàstima que no arribés a bon port. Les raons per les quals la Comissió va proposar l’aplicació d’una taxa a les transaccions encara són vàlides. Primer, perquè ja hi ha diversos països que apliquen el seu propi FTT a nivell nacional. Però aquesta fragmentació pot provocar, per exemple, una doble imposició. Una taxa harmonitzada podria solucionar aquest problema. Segon, perquè hi ha la necessitat que el sector financer contribueixi als serveis públics. Els nostres ciutadans així ho esperen. I, tercer, perquè una taxa de transaccions financeres ben dissenyada promouria una inversió a llarg termini. Així doncs, no hi ha raons per a endarrerir el procés. Ni tan sols pel Brexit, un argument que s’utilitza sovint en el sector financer.

“Hi ha decisions de l’Administració Trump amb les quals no estem d’acord. Em refereixo, per exemple, a la sortida de l’Acord del Clima de París. Però vull subratllar que, en general, mantenim una relació constructiva amb l’Administració nord-americana.”

Vostè ha escrit més de 10 llibres i recentment acaba de publicar-ne un de nou. Deixi’m que tanqui aquesta entrevista preguntant-li sobre el seu futur professional: s’hi veu més com a escriptor o com a president de la Comissió Europea?
El meu últim llibre, Dans ce clair-obscur surgissent les monstres (Plon), és un assaig sobre les experiències d’un govern d’esquerres a França i sobre els reptes imprevisibles que afronta l’esquerra a Europa actualment. Per tant, com pot veure, no hi ha cap incompatibilitat entre escriure i mantenir un càrrec. De fet, expressar les meves idees en paper m’ajuda a estar concentrat en els meus objectius laborals, sobretot en una feina com la meva, on em toca apagar focs pràcticament cada dia. Per tant, quant al futur professional, confirmo que no tinc cap intenció de retirar-me quan el meu mandat com a comissari expiri l’any que ve. Però, de moment, és massa d’hora per a especular sobre futurs càrrecs. La batalla en la qual estic interessat ara mateix és la de les idees. El que sí sé és que, d’una manera o altra, vull continuar servint al projecte europeu, al meu país, França, i a la meva família política, l’Esquerra Socialdemòcrata. De quina forma? Això és una pregunta pel demà, no per a avui.

Llegeix més: La banca ètica demana pas a Europa

Enviar Comentari