Revista d'Anàlisi Plural

Sobre dèficits i deutes

0

mon-empresarial-005-joan-tugores

Els debats sobre les responsabilitats i marges de maniobra de les polítiques públiques es veuen molt afectats pels canvis demogràfics i tecnològics amb profundes implicacions socials.

Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.


Baixos tipus d’interès: ¿amenaces o oportunitats? 
Els impactes de la crisi del 2008 en les polítiques macroeconòmiques van ser fulminants. Els dèficits públics es van disparar per “salvar els mobles” (dèficits que van salvar el món, en l’expressió de Krugman), alhora que els tipus d’interès van baixar a nivells històricament mínims. Mentre que en política monetària seguim navegant en les “aigües inexplorades” de tipus pràcticament zero (i alguns negatius), en canvi, en política fiscal, tornava a principis de la segona dècada del segle XXI, sobretot a Europa, una preocupació per tornar a una certa ortodòxia, amb receptes de “consolidació fiscal” per retornar els indicadors de dèficits i endeutament públic a nivells considerats sostenibles.
la fi, ja, d’aquesta segona dècada, apareixen noves dimensions d’aquestes controvèrsies sobre les responsabilitats i marges de maniobra de les polítiques econòmiques, especialment de les fiscals. D’una banda, l’alentiment de la recuperació econòmica el 2019 aviva la preocupació per quines seran les capacitats de resposta davant d’una eventual nova recessió: s’argumenta que, el 2008, la política fiscal va poder respondre de forma expansiva a la crisi, perquè llavors els nivells de dèficits i deute públics eren substancialment inferiors als actuals, i es dubta sobre disposar, ara, de similars marges. D’altra banda, i en sentit més optimista, es planteja l’oportunitat que suposen els tipus d’interès en mínims -i les perspectives d’augment s’allunyen, en part, per la desacceleració de la recuperació – per finançar una despesa pública que millori la potencial capacitat productiva dels països, alhora que reforci l’equitat i la cohesió social que, en bastants països, es percep com a deteriorada. L’impacte de la presentació, en aquesta línia d’argumentació, d’Olivier Blanchard a l’American Economic Association a principis del 2019 ha estat més que notable. La seva versió més radical, en forma de la “nova teoria monetària”, està adquirint ressò en la nova generació del Partit Demòcrata dels Estats Units, a més de ser ben acollida en fòrums europeus crítics amb les polítiques considerades d’excessiva austeritat amb què al Vell continent s’ha gestionat la crisi.

D’una banda, l’alentiment de la recuperació econòmica el 2019 aviva la preocupació per quines seran les capacitats de resposta davant d’una eventual nova recessió (…). D’altra banda, i en sentit més optimista, es planteja l’oportunitat que suposen els tipus d’interès en mínims

El repte demogràfic 
L’edició d’abril 2019 del Fiscal Monitor, de l’FMI, ofereix una anàlisi de la situació que parteix de les dades que resumeix la figura 1, que mostren com els nivells d’endeutament públic respecte del PIB són, en l’actualitat, superiors als existents abans de la crisi, tant a les economies avançades (part esquerra) com a les emergents (a la dreta), tot i que l’evolució a la baixa dels tipus d’interès està permetent de reduir el pes de la càrrega dels pagaments per interessos del deute acumulat, especialment a les economies avançades. Però els requeriments que recauen sobre les polítiques públiques són nombrosos a curt i a mitjà termini.
D’una banda, l’evolució demogràfica llança els reptes de l’envelliment de la població, tant a moltes economies avançades com a la Xina. Les tendències de la despesa en pensions i atencions mèdiques van a l’alça i, com a xifra resum, podrien suposar, per a algunes economies avançades, al voltant del 23% del PIB per a l’any 2050 en comparació amb el 17% en l’actualitat. I en el cas de la Xina, l’envelliment derivat de moltes dècades de control de la natalitat gravita com un factor condicionant del futur que fa que, entre altres coses, es parli ja de com el saldo de la balança per compte corrent de la Xina pot deixar de ser positiu a mitjà termini (per les necessitats domèstiques de finançament derivades de la demografia) i que, segons l’OCDE, països com l’Índia o Indonèsia tinguin a mitjà termini perspectives de creixement superiors a la Xina, per comptar amb piràmides de població amb millor base de joventut.


Precisament una de les esperances per contrarestar alguns dels efectes de la demografia se situaria en el canvi tecnològic. Els estudis sobre en quina mesura la robotització podia contribuir que el Japó atenués els efectes de l’envelliment de la seva població, un dels més acusats del món, són ja coneguts, i més en general, les eventuals millores en productivitat derivades d’una aplicació generalitzada al teixit productiu i social de les noves onades d’innovacions científiques i tecnològiques constitueixen la principal forma de poder atendre amb solvència els requeriments de finançament de les noves necessitats socials.

L’evolució demogràfica llança els reptes de l’envelliment de la població tant a moltes economies avançades com a la Xina. Les tendències de la despesa en pensions i atencions mèdiques van a l’alça i, com a xifra resum, podrien suposar per a algunes economies avançades prop del 23% del PIB per a l’any 2050 en comparació amb el 17% en l’actualitat

Com aconseguir els Objectius de Desenvolupament Sostenible? 
A més de les pressions derivades de la demografia, les polítiques públiques han d’assumir, així mateix, responsabilitats en d’altres àmbits importants, que -al contrari que el tema de l’envelliment- tenen més èmfasi a les economies emergents i en desenvolupament: es tracta de les exigències dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, formulats per les Nacions Unides el 2015, i que estableixen unes fites a assolir, el 2030, en àmbits que van des de l’eradicació de la pobresa, i la millora de les condicions de salut i educació, fins els cada vegada més visiblement necessaris mecanismes per evitar la continuïtat de la degradació del medi ambient i els seus -igualment cada vegada més visibles- impactes negatius. Avançar-hi requereix compromisos de finançament en infraestructures, polítiques de capital humà i socials d’envergadura. La figura 2 mostra l’avaluació realitzada per l’FMI de l’augment de despesa necessària per assolir nivells satisfactoris en alguns d’aquests àmbits en les economies de nivell mitjà i baix de renda.

Avançar [cap a la consecució dels ODS]requereix compromisos de finançament en infraestructures, polítiques de capital humà i socials d’envergadura

La controvèrsia rau en els detalls 
Certament, com insisteix Blanchard en el seu al·legat a favor d’un enfocament més pragmàtic de les polítiques fiscals i de l’aprofitament dels marges que ofereixen els baixos tipus d’interès, aquesta pot ser una oportunitat històricament singular que hem d’avaluar i aprofitar amb prudència. Però, com sempre, “el diable és en els detalls”. Quan es discuteix de polítiques fiscals, es tracta bàsicament d’ingressos a través d’impostos que recauen sobre diferents sectors de la societat i de partides de despesa pública que beneficien determinats sectors. És impossible, doncs, de separar les referències a les grans xifres de la seva concreta distribució detallada. Una distribució de les càrregues fiscals amb els menors efectes distorsionadors, alhora que amb una equitat més gran que la que es percep habitualment, són objectius dels quals difícilment es pot dissentir, però els conflictes comencen quan es passa a la concreció, a la “lletra petita”. La nítida proposta de l’FMI de reduir substancialment els subsidis a l’energia per “alliberar” recursos públics per a polítiques d’educació i salut no està exempta de controvèrsies, així com la de Piketty, i altres autors, de gravar els patrimonis més elevats, per citar només dos casos de notable repercussió. En el que, igualment, hi ha consens inicial és en els costos de la corrupció i la necessitat de mesures efectives al respecte. El capítol 2 del Fiscal Monitor d’abril del 2019 en recull evidències i estimacions. Per citar només dues de les que més destaca l’FMI: per una banda, de mitjana, els països amb menys corrupció obtenen un 4% del PIB més en ingressos fiscals (per a un mateix nivell de desenvolupament) que aquells en què la corrupció té més incidència, amb casos en què la “prima” de reduir la corrupció ha estat substancialment més notable; i, d’altra banda, les anàlisis comparatives mostren una significativa correlació negativa entre la qualitat del capital humà -a través dels resultats del sistema educatiu- i el grau de corrupció. Realment, no es tracta només d’un tema de diners o recursos, sinó de l’efecte devastador sobre els incentius i sobre la cohesió que susciten els sistemes en què la corrupció es percep com àmpliament difosa.

Escenaris complexos, gestions delicades 
En resum, el complex escenari actual en què s’imbriquen aspectes com els canvis demogràfics, els baixos tipus d’interès, els profunds canvis tecnològics, el lent creixement econòmic -recuperació mediocre”, en termes de l’FMI- i seriosos problemes mediambientals, genera exigències importants que requereixen una gestió delicada per part de les polítiques públiques (a més del sector privat, és clar) que demanen pragmatisme i prudència en l’avaluació i utilització dels marges de maniobra disponibles.

Enviar Comentari