Revista d'Anàlisi Plural

Tenir una assegurança no és estar assegurat

0

Els contractes de qualsevol tipus es redacten per donarJosé María Galilea. Soci fundador i president de Grupo Galilea Puig, Corredoria d'Assegurances Associades, SA. seguretat a les relacions entre empreses, de manera que han de preveure tots els escenaris imaginables i regular les solucions a possibles conflictes. En el cas del conjunt de contractes d’assegurances d’una empresa, a més, aquests han de regular les relacions assegurat versus assegurador, així com garantir el seu balanç i l’estabilitat del seu compte d’explotació davant els possibles riscos que poguessin tenir. Significa això, doncs, que cal una anàlisi prèvia per detectar què cal regular. És a dir: què hem d’assegurar i què no.

José María Galilea. Soci fundador i president de Grupo Galilea Puig, Corredoria d’Assegurances Associades, SA.


En els contractes d’assegurança hi ha inèrcies, modes i fins i tot pòlisses estandarditzades que es contracten sense sentit: unes, per imposició (les exigències bancàries, per exemple), i altres, pel fet de no analitzar bé les necessitats. D’altra banda, les clàusules generals de les pòlisses són tan sofisticades que tenir-ne dues de contractades per al mateix risc no només no garanteix una doble cobertura, sinó que fins i tot pot deixar al contractant sense cap. D’aquí que sigui molt important analitzar realment bé allò que es necessita assegurar i coordinar tots els contractes d’assegurança existents. Per aquest motiu, en aquest cas, al què cal assegurar cal afegir-hi el com fer-ho.

Els financers no asseguradors de vegades cataloguen l’assegurança de comodity, oblidant la quantitat de factors que condicionen que un contracte sigui útil o estigui ben fet. Però des d’expressions i usos especials del sector fins a l’específica utilització de termes jurídics com, per exemple, robatori, furt o expoliació, poden donar lloc a confusió per desconeixement. I, sabem, per ventura, que els contractes de cotxes utilitzen termes com ara conductor habitual, ocasional o esporàdic i el risc d’usar-los indegudament? O que si declarem mesures de seguretat, però no les utilitzem -per manca de costum o descurança-, hi haurà problemes? O que el tipus de valoració dels danys de l’assegurança dels actius ha de figurar en el contracte de forma expressa: valor de nou, valor de reposició, valor venal o mixt, etc?

I és que no existeix el contracte vàlid per a tothom, de la mateixa manera que no totes les empreses necessiten les mateixes cobertures. Per aquest motiu, aquests què i com són més importants fins i tot que la selecció de l’entitat asseguradora. Perquè encara que podem dir amb claredat que el 95% de les companyies d’assegurances a Espanya paga religiosament els sinistres que cobreixen les seves pòlisses, una altra cosa és que el contracte no cobreixi ni el necessari, ni el que s’esperava, ni que ho faci de la forma desitjada.

D’altra banda, cal tenir en compte que l’existència de normes com la regla proporcional o la regla d’equitat fan necessari tractar amb cura aquests contractes, i obliguen a revisar periòdicament les pòlisses, actualitzant capitals, cobertures, criteris, canvis, etc. Perquè els contractes d’assegurança d’una empresa no són com contractes de compravenda que poden dormir en un calaix: han d’estar vius.


Les empreses necessiten una estructura asseguradora (corredor i entitats) que analitzi allò que és necessari, compleixi amb les seves expectatives de cobertura quan s’esdevingui un sinistre i coordini i revisi permanentment el pla d’assegurances. Si una empresa no inverteix temps en seguretat i a planificar les seves cobertures, podrà tenir assegurances, però no estarà assegurada.

Enviar Comentari