Revista d'Anàlisi Plural

Martin Wolf Què hem après (i què ens queda per aprendre) de la crisi financera?

0
mon-empresarial-alfonso-cebrianEn el llibre La gran crisis: cambios y consecuencias. Lo que hemos aprendido y lo que todavía nos queda por aprender de la crisis financiera, Martin Wolf, cap d’Economia del Financial Times, exposa la seva particular anàlisi sobre els canvis ocorreguts en l’economia en els últims anys, identificant l’origen de la crisi i desembolicant la seva complexa interacció amb la globalització i els desequilibris globals i europeus. En aquest últim aspecte, per a Wolf les fonts van ser més inestables a causa del que el periodista anomena com la defectuosa arquitectura de la unió monetària.

Text: Alfonso Cebrián. Doctor en Ciències Econòmiques.
 


mon-empresarial-004-guru-dirigentPer què ha passat aquesta gran crisi? Pot ocórrer de nou? Per què no va tenir lloc abans? Si volem trobar la resposta a aquestes preguntes és imprescindible comptar amb una visió econòmica que contempli aquests grans tràngols i depressions com un dels estats en què l’economia capitalista pot trobar-se.

Els orígens del terratrèmol
Tots recordem l’any 2008, quan la caiguda de Lehman Brothers va suposar el començament de la gran crisi financera de la qual el cap d’Economia del Financial Times, Martin Wolf, parla en el seu últim llibre, i la qual tothom segueix analitzant (mentre intenta sortir-ne) encara avui dia. Així, durant tota la primera part de La gran crisis: cambios y consecuencias. Lo que hemos aprendido y lo que todavía nos queda por aprender de la crisis financiera, el periodista nord-americà aborda les conseqüències d’aquest terratrèmol econòmic, i tracta les polítiques d’austeritat que ha desencadenat i els seus efectes en tot el territori euro, així com la importància -i també la responsabilitat- que té Alemanya en totes les conseqüències que han generat aquestes mesures, arribant a culpar el país germànic de tot el que ha passat després. En aquest sentit, Wolf afirma que, des que va esclatar la crisi, les directrius imposades i el rumb que es va prendre durant el següent any van ser els correctes. Lamentablement, però, els polítics van deixar de sostenir les polítiques requerides per donar suport al despalanquejament del sector privat i evitar, d’aquesta manera, una recessió de balanç prolongada, cosa que va tenir com a resultat una recuperació feble i fins i tot pràcticament parada durant els anys 2011 i 2012.
mon-empresarial-004-crisi-financera
Quina hauria estat, llavors, la solució ideal? La crisi va posar de manifest que l’eurozona realment no estava prou preparada per poder suportar aquestes aturades sobtades en els fluxos de capitals privats que la seva creació havia fomentat. En conseqüència, i descartant des del primer moment la ruptura de la Unió, el següent pas és endevinar si hi ha reformes que facin que Europa pugui funcionar de forma més òptima. Fins i tot en aquests mateixos dies, Grècia i els països més vulnerables de l’eurozona s’han convertit en el mirall de les amenaces amb què s’enfronten els estats que no es troben sota el paraigua de la unió monetària, el qual va servir en el seu moment com a justificant per a les mesures d’austeritat que han acabat alentint la recuperació. Alhora, tant el Regne Unit com els Estats Units mai no es van sentir realment amenaçats pel col·lapse en el suport als seus bons estatals. I altres països, com ara Alemanya, van acabar beneficiant-se de les dificultats dels seus veïns de l’eurozona, ja que les taxes d’interès es van trobar en els seus mínims per als bons a llarg termini.

La recuperació lenta i dolorosa dels menys afavorits de la zona euro va ser aliment de països com el germànic, que s’ha oposat a qualsevol política que estimulés la demanda, ja que això li va generar guanys i no ha repercutit per a res en la seva predisposició a ajudar.

Si la liberalització de les finances acaba provocant forçosament una crisi, haurem d’implantar una nova classe de sistema que reculli dues vessants (i contempli tant el llarg com el curt termini): d’una banda, els països han de recuperar-se de la crisi i, de l’altra, s’ha de plantejar la viabilitat de l’eurozona per a la consecució d’una unió monetària realment factible

Una eurozona massa fràgil
mon-empresarial-004-martin-wolfAtès tot el que s’ha dit fins aquest punt, què ens ha ensenyat la crisi per ara? Per començar, que el sistema financer de l’eurozona és extremadament fràgil i amb possibilitats d’error i frau, així com vulnerable al pànic, que no fa més que exagerar els motius subjacents de la crisi, i, per tant, genera pujades i baixades de períodes.

D’altra banda, també ens ha ensenyat que quan un sistema macroeconòmic és estable, és quan més perill té de tornar-se més fràgil, perquè és el període en què hi ha més sensació de seguretat per prendre decisions que comporten riscos. El pitjor aspecte de tots és la utilització dels diners de la indústria financera per obtenir la regulació laxa que es vol.

Així mateix, un altre aspecte que convé recordar és que els reguladors, per la seva banda, no seran capaços de mantenir el ritme, ja que no tenen motivació, recursos ni coneixements; i que els acadèmics i dissenyadors de polítiques van actuar amb ignorància i arrogància, considerant que la gravetat que la crisi ha acabat assolint era impossible d’assumir. [Aquí cal puntualitzar que la crisi no ha creat tots aquests aspectes, sinó que els ha revelat per poder esmenar-los. En realitat, la crisi de l’eurozona, i, per conseqüència, global, no només va ser estrictament financera, sinó que va resultar quelcom una mica més profund.]

Cap a una nova classe de sistema
Arribats a aquest punt, ens queda ara tan sols endinsar-nos en la pregunta final: quina és la solució? Si la liberalització de les finances sembla que acaba abocant el sistema de forma gairebé automàtica cap a una crisi, és clar que haurem d’implantar una nova classe de sistema. Però quin? La resposta ha de tenir dues vessants que contemplen tant el llarg com el curt termini. Així, per començar, els països han de recuperar-se de la crisi, que en molts casos els ha deixat molt per sota dels nivells tendencials de producció. I, alhora, s’ha de plantejar la viabilitat de l’eurozona per a la consecució d’una unió monetària realment factible. Perquè les crisis acabaran passant de manera cíclica, segons Wolf, qui també ens revela una dada sorprenent: el cost fiscal de la crisi ha suposat el mateix per als Estats Units i el Regne Unit que el que suposaria una guerra mundial.

DE PROP

mon-empresarial-004-financial-timesMartin Wolf (Londres, 1946) és Graduat en Econòmiques a Oxford. Va començar a escriure per al rotatiu Financial Times el 1987 i, des de 1996, és cap d’Economia del més prestigiós dels diaris econòmics -juntament amb The Wall Street Journal-, fet que el converteix en un dels periodistes econòmics més influents de l’escena internacional actual. Wolf també ha estat professor visitant a les universitats d’Oxford i Nottingham, membre del Fòrum Econòmic Mundial a Davos i membre de la Comissió Vickers del Regne Unit sobre la banca. L’any 2000 va ser ordenat Cavaller de l’Imperi Britànic pels seus serveis al periodisme financer, i el 2012 va rebre l’Ischia International Journalism Award. Participant assidu de les majors jornades i congressos econòmics, el sector sempre escolta amb atenció les seves opinions, ja que és considerat un dels gurus econòmics dels nostres temps. Entre els seus llibres destaquen Why Globalization Works i Fixing Global Finance. La seva última obra, La gran crisis: cambios y consecuencias, és una de les lectures obligatòries d’aquest 2015 per a qualsevol professional del sector.

Enviar Comentari