Revista d'Anàlisi Plural

Biblioteca Empresarial: Entrevista a Miquel Puig

0

Catalunya és un país decent?
Miquel Puig.  Foto: Jordi Pareto.
Miquel Puig.
Foto: Jordi Pareto.
Segons Miquel Puig, la resposta és més aviat negativa. Però la qüestió no queda aquí. L’economista ha volgut explicar en aquest assaig el per què de la seva afirmació, basant-se en aspectes com el salari mínim interprofessional, la distribució de la riquesa i la creació de llocs de treball.

 
 
 
 


Per què va decidir escriure sobre països decents i indecents?
Quan parlo de països decents em refereixo a països que tenen una renda per capita que és elevada i que està ben distribuïda, i quan parlo de països indecents, als que la tenen baixa i mal distribuïda. Em sembla que és una manera útil de classificar els països. Fins fa poc ens fixàvem només en la renda per capita, però ara sabem que la distribució és tant o més important.

Per què afirma que Catalunya no és un bon país? Posats a triar, en quins aspectes anem més fluixos?
En relació a Europa occidental, Catalunya té un PIB més aviat baix i molt mal distribuït. No és cap fatalitat, sinó fruit d’una opció en favor d’un model productiu de baixos salaris. Aquesta opció i la seva conseqüència no em semblen pròpies d’un bon país. Disposar d’un sistema productiu millor requereix moltes coses, entre elles, més productivitat i al seu torn més integritat i R+D.

Vostè defineix Espanya com una “màquina de crear llocs de treball”. Ara bé, com és això possible si la taxa d’atur no baixa del 20% des del 2010?
En els últims 20 o 30 anys, Espanya (i Catalunya) han creat molts més llocs de treball en termes relatius que qualsevol altre país d’Europa occidental. El problema és que massa d’aquestes vacants són per a personal poc qualificat, quan tenim una de les taxes de graduació universitària més altes del planeta. Si els llocs de treball no s’adeqüen a la formació dels nostres joves el que tindrem serà: immigració (per ocupar-los), abandonament escolar prematur (d’adolescents temptats per guanyar diners ràpidament), sobrequalificació (per part de graduats universitaris que no troben una feina adient) i, finalment, atur.

“Hi ha creació de riquesa, però també una redistribució en contra del contribuent”

Vostè percep l’augment del salari mínim com un requisit indispensable per protegir l’estat del benestar. Per què els mileuristes són un mal negoci per a la societat en general?
Al llarg de la seva vida, un mileurista, suposant que treballi ininterrompudament, pagarà impostos equivalents a la meitat del seu cost en termes només d’educació pública, sanitat pública i suport a la dependència pública.

Ara bé, estem en situació d’apujar el salari mínim?
Sí, però de manera progressiva i anunciada. El Regne Unit té un salari mínim que és, en termes relatius, un 50% superior al nostre, i el govern acaba d’anunciar que l’apujarà un 38% al llarg de la present legislatura.

Dues de les propostes estrella de les noves formacions polítiques són la renda garantida ciutadana i el complement salarial garantit. Quina és la seva opinió sobre aquestes mesures?
La renda garantida ciutadana és una etiqueta molt ambigua. Si es tracta de garantir uns ingressos a la gent que no pot treballar, i aquests ingressos són prou baixos com per no generar immigració, em sembla una proposta pròpia d’un país decent. Si es tracta de garantir uns ingressos suficients, fins i tot a la gent que pot treballar i sense demanar-los que s’esforcin a reciclar-se i a buscar feina, com és el cas del projecte de llei presentat al Parlament català, em sembla una idea dolentíssima. Pel que fa al complement salarial garantit, està bé allà on hi ha un salari mínim alt (com Suècia o el Regne Unit), però no on el salari mínim és molt baix (com la major part dels EUA), perquè no és sinó una subvenció des del contribuent al client dels serveis que presta el beneficiari.

Parli’m de la contribució del turisme i la hostaleria a Espanya. Com s’explica que, tot i ser dels sectors que generen més riquesa al nostre país, aquells que s’hi dediquen cobrin els sous més baixos?
Què significa generar riquesa? Aportació al PIB? Certament, el turisme és un gran component del nostre PIB. O aportació al PIB per capita? Ja no està tan clar. Pensi que gairebé la totalitat dels llocs de treball creats pel turisme en el que va de segle són ocupats per immigrants. Com que aquests immigrants guanyen diners, augmenten el nostre PIB, però si resulta que no guanyen suficient com per pagar prou impostos i compensar la despesa d’estat del benestar que consumeixen, hi ha algú altre que paga la festa: el contribuent. Hi ha una creació de riquesa, sens dubte, però també una redistribució de riquesa en contra del contribuent.

Per últim, quina lectura va fer dels resultats del seu partit, Democràcia i Llibertat, a les darreres eleccions? Creu que el canvi de sigles no ha estat suficient perquè el centre català deixi d’estar associat als presumptes escàndols de corrupció de la família Pujol?
El que em sembla més significatiu dels resultats de la coalició no és la pèrdua respecte de les anteriors legislatives (un 44%) sinó el fet que l’enquesta a peu d’urna donés uns resultats encara pitjors. Això significa que a una part dels electors els feia vergonya manifestar aquest vot. Indubtablement, hi ha un problema d’associació amb la corrupció que és urgent esmenar. I és que Catalunya només podrà tirar endavant, amb independència o sense ella, si disposa d’un partit de centre fort i prestigiós.

De la teoria a la pràctica

Doctor en Ciències Econòmiques per la UB i actual director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, Miquel Puig (Tarragona, 1954) va tornar a l’arena política com a número cinc de la llista de Democràcia i Llibertat (DL) a Barcelona a les darreres eleccions espanyoles. “No era ni un bon ni un mal moment, era el moment en què se’m va oferir i considero que no podia dir que no”, ell mateix afirma. Tot i que finalment s’ha quedat a les portes d’entrar al Congrés, d’experiència al sector públic no li’n falta: durant els 90 va ocupar diversos càrrecs a la Generalitat, i entre el 2000 i el 2002 va ser director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També se’l coneix per publicar regularment articles en premsa, sobretot al diari Ara.

mon-empresarial-005-low-costUn bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència
Pàgines: 277
ISBN: 978-84-297-7455-9
Editorial: Edicions 62

Enviar Comentari