Revista d'Anàlisi Plural

Nueva Rumasa: déjà vu o maledicció xinesa?

0

Mai no han tingut la sensació que allò ja ho han viscut abans? Aquesta percepció de familiaritat i alhora d’estranyesa és el que els francesos anomenen un déjà vu. A Espanya, en canvi, de manera més gràfica, es parla d’“ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra” o, en aquest cas, de “colpejar una altra vegada amb el pal legal el mateixa rusc”. Permetin-me que els expliqui una història que a casa nostra es ve repetint cada 22 anys, aproximadament.

Text: Antonio Sánchez-Bayón. Professor de Ciències Socials i Jurídiques de CEDEU-URJC.


El 1982 va arribar al Govern amb majoria absoluta el PSOE, volent impulsar un dels seus projectes clau: aconseguir la redistribució de riquesa al país. I sota aquesta justificació va tenir lloc una de les històries més excepcionals de la cultura empresarial espanyola, així com dels poders públics involucrats. Tot va arrencar quan, el 23 de febrer de 1983, coincidint amb el segon aniversari del cop d’Estat de Tejero, el ministre d’Economia i Hisenda de llavors, Miguel Boyer, aconseguia que el Consell de Ministres decretés l’expropiació forçosa de Rumasa per decret llei, urgent i extraordinari. Però, a què es va deure aquesta decisió? Quin perill representava l’empresa per al país?


L’ABELLA EN DIFICULTATS
Fundat per l’andalús José María Ruiz-Mateos el 1961, Rumasa (acrònim de Ruiz Mateos SA) va ser un dels més grans grups empresarials que ha tingut Espanya: en el moment de la polèmica, estava format per més de 700 companyies (majoritàriament d’alimentació, magatzems i del sector bancari) i per 60.000 treballadors. A més, la facturació anual rondava els 350.000 milions de pessetes (gairebé el 2% del PIB de llavors). Amb aquestes xifres, cal preguntar-nos quines raons tenia el Govern per iniciar el procés d’expropiació.
Per començar, la justificació va ser donada a l’empara constitucional de “la utilitat pública i l’interès social” (art. 33 i 128 CE) i en el decret llei s’adduïen: la reiterada falta d’auditories externes als bancs del grup i a les seves societats més importants des de l’any 1978, la permanent obstrucció a l’activitat inspectora del Banc d’Espanya, els desproporcionats riscos assumits pels bancs que finançaven internament el grup tenint en compte la solvència d’aquest, i la desatenció pel que fa a les múltiples advertències de les autoritats monetàries, que recomanaven a Rumasa una política més prudent d’inversions i una desconcentració de riscos. Com dades concretes, es va adduir el deute amb la Tresoreria General de la Seguretat Social, de 10.700 milions de pessetes, i amb Hisenda, de 19.300 milions de pessetes, per incorrectes retencions a treballadors i accionistes, així com en les factures a proveïdors.
Finalment, es va procedir a l’expropiació forçosa de Rumasa sota polèmic preu just -recorregut des de llavors davant els tribunals pel fundador-, i la reprivatització va costar milions a l’erari públic. A més, es va acusar Ruiz-Mateos dels delictes d’estafa i frau comptable. A partir d’aquest moment i fins que l’Audiència Nacional el va declarar innocent, l’empresari va estar capturat, pròfug i empresonat.

El 1983 es va procedir a l’expropiació forçosa de Rumasa sota polèmic preu just –recorregut des de llavors davant els tribunals pel fundador–. La reprivatització va costar milions a l’erari públic

TARGETA VERMELLA PER A RUIZ-MATEOS
Ara bé, si aprofundim en el decret llei, sustentador del procés, podem afirmar que es tracta d’un instrument de dubtosa legitimitat i validesa. En primer lloc, conforme al principi de legalitat i no interdicció arbitrària (art. 9 i 103 CE), és inacceptable l’aprovació de cap llei per a casos concrets. A més, segons l’art. 86 CE, sempre que no sigui un cas d’extraordinària i urgent necessitat, queda prohibida la vulneració per aquesta via dels drets i llibertats dels ciutadans. En segon lloc, cal destacar que l’expropiació no va comportar un major benestar general ni utilitat pública. Els bancs expropiats van donar pas a l’auge de la banca pública (o, en altres paraules, de les caixes d’estalvi causants de l’agreujament de la crisi financera de 2008), i les empreses es van malvendre a “coneguts”, provocant pèrdues que es van “socialitzar” després i que van repercutir en la butxaca dels contribuents. Serveixi com a exemple (de la fallida i costosa privatització) el cas de Galerías Preciados. Cedida al Grupo Cisneros per més de 33.800 milions de pessetes, aquest va desemborsar només 750 milions, incorrent en pèrdues durant uns mesos. Finalment, els magatzems es van vendre a la corporació britànica Mountleigh per 30.000 milions, lliures de càrregues. Únicament gràcies a la recompra, temps després, per El Corte Inglés, la marca va tornar a donar beneficis. No obstant els fonaments de dret adduïts, tant per inconstitucionalitat com per empara, el Tribunal Constitucional, mitjançant la sentència 111/1983, de 2 de desembre, va avalar la constitucionalitat del decret llei atès el risc per a l’economia espanyola de revertir l’expropiació.

Els caps per lligar
Pel que fa a les qüestions juridicoeconòmiques presentades en el decret llei (i esmentades anteriorment), no se sosté la de falta d’auditories externes, ja que fins a desembre de 1982 l’empresa Arthur Andersen portava auditats més del 75% dels comptes, retirant-se i tornant-se a fer càrrec de l’auditoria un cop intervinguda Rumasa. Així mateix, en el cas del risc i endeutament assumit per Rumasa, s’usava un model financer diferent al de l’oligopoli dels set grans bancs (Central, Banesto, Hispano, Bilbao, Biscaia, Santander i Popular), que es veia com una amenaça. I, finalment, tenint en compte que en total els suposats deutes del grup d’empreses de l’abella no superaven els 260.000 milions de pessetes però que els seus ingressos anuals eren de 350.000 milions de pessetes (en l’últim exercici), llavors, era necessari intervenir de tal manera? Per què la Fiscalia va acabar elevant el cost nominal del “cas Rumasa” a 677.000 milions de pessetes? Una quantitat que no es va recuperar quan es van malvendre(1) els actius per aproximadament 438.000 milions de pessetes.
Sobre les acusacions personals contra José María Ruiz-Mateos –responsabilitat per falsedat i estafa– ni l’Audiència Nacional ni el Tribunal Suprem el van trobar culpable. En aquells dies, es va dir que l’empresari s’havia beneficiat dels canvis reguladors aprovats pel PSOE tant en el codi penal de 1995 com a la resta de regulació per responsabilitat civil.
En resum, el greu error empresarial comès per Rumasa va passar per ser un agent social independent dins un sistema tocat per l’activisme politicojurídic –fent-se servir el dret com a motor d’enginyeria social–, la voluble hiperregulació intervencionista –generant inseguretat en el tràfic empresarial– i, sobretot, la desafecció institucional –per desconfiança cap als poders públics, incomplidors de les seves funcions taxades, assumint en canvi altres ultra vires, o aplicant un doble raser, vegeu Nova Rumasa–.
I teníem també els terrenys adquirits per a la construcció de la nova planta. Una inversió molt important, no només per la compra dels mateixos, sinó per les grans quantitats que s’havien hagut de destinar a projectes arquitectònics i d’enginyeria, perquè, al final, l’únic que es fes en aquella finca fos la cerimònia de col·locació de la primera pedra.

El greu error empresarial comès per Rumasa va passar per ser un agent social independent en un sistema tocat per l’activisme politicojurídic, la voluble hiperregulació intervencionista i, sobretot, la desafecció institucional

segones parts mai no van ser bones
Ara bé, la història no acaba aquí, ja que la família Ruiz-Mateos va aconseguir refer el seu grup empresarial el 1986 però, aquest cop, amb algunes diferències quant al passat: el va tornar més opac pel que fa a les relacions entre les companyies, va internacionalitzar les seves constitucions i obligacions fiscals, va prescindir d’empreses bancàries o actuarials, i es va veure obligada a buscar finançament via emissió d’instruments financers (emprèstits, pagarés, etc.) i, indirectament, a través del negoci immobiliari.
Abans de la crisi financera de 2008, el grup Nueva Rumasa (com va passar a denominar-se) comptava amb més d’un centenar d’empreses –majoritàriament recuperades de l’expropiada Rumasa–. El gruix del grup estava en el sector alimentari, cellers i empreses subsidiàries de distribució incloses. També s’havia recuperat bona part del negoci hoteler, una emissora de ràdio i un equip de futbol. En aquella època, el nou entramat empresarial donava feina a unes 10.000 persones i tenia un valor patrimonial de 6.000 milions d’euros –després d’inflar, possiblement, els comptes de nou–.
Tot semblava funcionar encara que la crisi ja començava a afectar, primer, la divisió immobiliària del grup i, poc després, el seu sector alimentari i hoteler. I és que el grup Nueva Rumasa creia haver trobat la solució per aconseguir finançament: l’emissió de pagarés i les ampliacions de capital. El 2009, al mateix temps que es contreia l’economia espanyola, el hòlding de Ruiz-Mateos i fills va apostar per accelerar motors i sortir així abans de la tempesta financera, conservant els llocs de treball i mantenint certa rendibilitat per als inversors.
Llavors, si havien aconseguit refer el grup empresarial, amb més precaucions i procurant no cometre els mateixos errors financers del passat, i disposaven d’un pla estratègic per afrontar la crisi, per què Nueva Rumasa va desaparèixer de nou? Aquest és el déjà vu: el 2008, 25 anys després de l’expropiació de Rumasa i, curiosament, una altra vegada, 22 anys després de la seva reconstitució, i en plena eclosió de la crisi financera internacional, el PSOE renova la seva victòria al capdavant del Govern. De nou, la ministra d’Economia i Hisenda, Elena Salgado (col·laboradora de Boyer en els anys 80), canvia les regles del joc i promou la Llei d’Economia Sostenible. I aquest és l’instrument que desmantellarà el grup Nueva Rumasa. Ara bé, a què respon aquest canvi?: enginyeria social per sortir de la crisi?, una manera d’assegurar que la canalització de l’estalvi disponible vagi cap al deute públic emès (relegant, per tant, els altres actors socials, especialment les empreses, a la manca de liquiditat)?
La història es repeteix. Després de dos emissions de Nueva Rumasa, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) –i no el mateix Banc d’Espanya– adverteix els estalviadors i inversors qualificant aquestes emissions d’alt risc, amb rendibilitats no assegurades. No obstant això, en aquell moment, grans empreses com Abengoa o poders públics com la Generalitat estaven emetent instruments financers a tipus similars. Aquí hi hem de sumar un altre despropòsit: la CNMV només pot intervenir en el cas de les companyies cotitzades en borsa, i aquest no era el cas de Nueva Rumasa. A causa del senyal d’alarma, les següents emissions van haver d’oferir uns tipus més alts per compensar o per pagar aquells que van voler desinvertir. D’aquesta manera, es va agreujar el problema de manca de liquiditat en ple procés de reconversió del sector financer –que impossibilitava a qualsevol agent econòmic l’accés a finançament per la via bancària–.

Ruiz-Mateos va aconseguir refer el seu grup empresarial el 1986 amb Nueva Rumasa però va prescindir d’empreses bancàries o actuarials i es va veure obligat a buscar finançament a través de l’emissió d’instruments financers i (indirectament) del negoci immobiliari

un desenllaç inesperat
El 2011, Nueva Rumasa acumulava un deute de 700 milions d’euros amb el duopoli bancari espanyol (Banco Santander i BBVA), altres creditors i organismes públics a causa dels problemes amb la Seguretat Social i Hisenda, sobretot pels canvis introduïts a l’esmentada Llei d’Economia Sostenible i a la Llei General de Pressupostos (contravenint així la Constitució, ja que no s’ha de fer servir per a tals fins).
La meitat d’aquest deute correspon a les veteranes empreses Clesa i Dhul (430 milions d’euros). L’endeutament estratègic i la falta de liquiditat (per la crisi i per la seva canalització cap al deute públic) va deixar en una situació vulnerable Nueva Rumasa, que començava a veure’s embolicada en processos d’ERO, així com en processos de cobrament judicialitzats.
Davant d’aquesta situació d’inestabilitat, al febrer de 2011, 10 de les principals empreses del grup Nueva Rumasa van sol·licitar el preconcurs de creditors. El règim concursal reformat el 2003 havia tipificat la figura del preconcurs com una mena de tallafocs o, si es prefereix, de torniquet per evitar el dessagnament. No obstant això, el percentatge d’empreses que aconsegueixen sortir amb èxit d’aquesta situació és inferior al 10% –llevat que es rebi ajuda d’organismes públics–.

Article realitzat en el si de GiDECoG, amb el recolzament d’IsPE/ISCE–URJC, LAS–Baylor & ELLSP–DePaul.

(1) En realitat el seu valor s’estimava per sobre del bilió de pessetes revaloritzats cap al 2010, en els plets pendents, sobre els 18.000 milions d’euros. Després de la seva privatització per parts, fou necessari cobrir la diferència amb càrrec a l’erari públic.

EL VEREDICTE

Del cas (Nueva) Rumasa cal extreure un bon cúmul de lliçons tant positives (la seva emprenedoria, la seva creativitat financera, la seva responsabilitat social corporativa, etc.) com negatives (la seva mala gestió mediàtica, els seus enfrontaments directes amb els representants dels poders públics, la seva identificació religiosa quan es tractava de negocis, etc.).
La història de (Nueva) Rumasa recorda molt especialment el mite d’Ícar: la possibilitat de caure en picat quan es vola alt, prop del sol. Perquè, quin va ser el major error d’aquest grup empresarial?: aconseguir finançament per a unes “ales de cera”, no escoltar les advertències de les “divinitats” polítiques i/o volar prop del sol, és a dir, d’un sistema endogàmic que rebutja qualsevol iniciativa autònoma que considera aliena?
Fins i tot, segur que hi ha qui atribueix allò que ha passat ni a una mala gestió, ni a un sistema urgit de millores, sinó més aviat al compliment de la maledicció xinesa: “Que es compleixin els teus desitjos, que rebis les atencions dels poderosos i que visquis temps interessants.”

Enviar Comentari