Revista d'Anàlisi Plural

El sistema nacional de salut d’espanya, ahir, avui i demà. DAFO

0

L’ahir del nostre Sistema Nacional de Salut (SNS), de què encara no ens hem desenganxat, ens implica en el present i des d’un passat recent limitacions importants per fer front als quatre reptes a superar per tenir futur: la crisi econòmica, la crisi de model sanitari assistencial actual, la crisi pandèmica i epidemiològica i la incapacitat d’un acord polític amb coneixement de causa.

Dr. Boi Ruiz. Director i professor de l’Àrea de Health Management d’OBS Business School. Professor d’UIC Barcelona. President de Know How Advisers


DEBILITATS
  • Confusió social sobre l’SNS. En general, desconeixement sobre finançament, gestió i valors que sustenten el nostre SNS. Encara avui, un percentatge elevat de la població segueix parlant de la “Seguretat Social”.
  • Insuficiència financera crònica. El pas d’una cobertura de Seguretat Social (finançada a partir de les quotes de treballadors i empresaris) a una cobertura universal finançada a través dels impostos es va basar en la despesa de la Seguretat Social en aquell moment. No va tenir en compte l’increment de la població coberta ni la despesa de funcionament de les noves inversions. Després, els canvis demogràfics, l’augment de la demanda i els costos tecnològics no van tenir suficiència pressupostària amb o sense les crisis econòmiques cícliques.
  • Recursos humans insuficients i insuficientment retribuïts. La formació de professionals va més lligada als pressupostos de les universitats que a les necessitats reals del sistema. Davant del canvi pel que fa al patró de la demanda i la possibilitat endèmica de l’evolució de la Covid-19, aquesta és una amenaça que cal resoldre amb promptitud. A l’igual que la millora de les condicions laborals dels professionals per contenir emigracions. La diferència salarial amb la mitjana europea contribueix a la sostenibilitat.
  • Model assistencial poc solvent. Pensat per a patrons de demanda amb poblacions joves i predomini de la malaltia aguda, no té capacitat d’adaptació i es troba sotmès a fortes tensions. L’Atenció Primària situada pressupostària i físicament en els centres de salut com Atenció Especialitzada divisional a l’Hospital, dificulten la resposta integral i integrada a les malalties cròniques, i també a les crisis sanitàries com hem vist.
  • Governança del Sistema Nacional de Salut. L’exercici de la coordinació dels serveis de salut de les CA requereix d’un Ministeri amb més competències, i no de gestió, com és tòpic dir. Requereix de la capacitat de participar, d’acord amb allò aprovat en el Consell Interterritorial, en l’elaboració dels Pressuposts Generals de l’Estat, per a la realització efectiva de les Estratègies Nacionals i Plans aprovats en el si del Consell Interterritorial i que siguin coherentment vinculants. Tot això dins del marc de gestió descentralitzada recollit en la Llei General de sanitat.
  • Distribució dels recursos poc transparent. El càlcul de l’assignació a les CA del finançament que els correspon té un baix grau de publicitació, el que impedeix conèixer com influeixen les necessitats sanitàries en la seva suma.
  • Col·laboració publicoprivada insuficient. La naturalesa ideològica d’alguns policy makers només atorga a la titularitat pública dels mitjans amb què es presten els serveis sanitaris la capacitat de generar valor col·lectiu. Això condueix al permanent conflicte polític, limitant el concepte de servei públic al prestat amb mitjans de l’Estat i amb empleats funcionaris. També passa amb la investigació i la provisió de béns i serveis requerits per l’SNS.
FORTALESES
  • Cobertura universal i àmplia cartera de serveis i prestacions. Reconeixent l’Estat el dret universal a l’atenció sanitària i la protecció a la salut de forma gratuïta, equitativa, solidària i finançada a través dels impostos generals.
  • Baix cost. Recursos econòmics consumits pel nostre SNS, en termes de punts equivalents del PIB, inferiors a la mitjana europea, obtenint resultats en salut per sobre d’aquesta mitjana en la majoria dels casos.
  • Recursos humans. D’alt nivell competencial i de compromís, posicionant bé els nostres centres en rànquings mundials.
  • Resultats en l’atenció d’alta especialització. En patologies d’alta complexitat ens situen en primeres posicions com en trasplantaments, supervivència a l’infart o a l’accident vascular cerebral, per exemple.
  • Satisfacció dels usuaris. Les enquestes de satisfacció qualifiquen positivament l’atenció rebuda fins ara.
AMENACE
  • Crisi econòmica post pandèmia. La caiguda del PIB prevista accentuarà la insuficiència financera crònica i l’endeutament
  • Canvi del patró de la demanda. La supervivència a moltes malalties, no per curació, sinó per cronificació, afegeix longevitat i l’oportunitat de patir més malalties, accentuant les necessitats sanitàries.
  • Demanda no satisfeta. La priorització de l’atenció als pacients greus amb la Covid-19 ha deixat sense atenció moltes patologies cròniques o no urgents que caldrà atendre el més aviat possible per contenir-ne l’evolució negativa.
  • Revolució tecnològica. Velocitat de la innovació tecnològica per davant de la disponibilitat financera per a la seva incorporació, especialment pel que fa al medicament.
  • Societat de la informació. Fa del ciutadà més informat un pacient actiu davant de la malaltia.
  • Absència de voluntat política per a un pacte. Mesures i reformes, contingudes en innombrables informes d’experts des de fa anys i permanentment actualitzades, requereixen d’un acord per a la seva aplicació i d’una renúncia a la demagògia de les parts. Aquest retard acumulat va debilitant l’SNS.
  • Absència de decisions de cost d’oportunitat davant d’altres polítiques. La priorització de les polítiques sanitàries pot ser valorada amb relació a la despesa en termes de percentatge del PIB. Si està per sota de la mitjana vol dir que altres estaran per sobre.
OPORTUNITATS
  • Les evidències manifestades per la crisi sanitària poden fer repensar tot el que ara tenim i fer rellegir tot el que s’ha dit sobre el que cal fer des de finals del segle passat.
  • La crisi econòmica subsegüent. Les decisions de cost d’oportunitat pel que fa a altres polítiques no es podran obviar davant el reconeixement social rebut per l’SNS.
  • Un pacte polític amb coneixement de causa. La realitat fa necessari un pacte ja no sobre posicions, sinó sobre decisions per garantir la viabilitat del que avui tenim.
  • L’ajuda europea. Les condicions d’aquesta poden servir per a la implementació de moltes de les reformes proposades pels experts.

Enviar Comentari