Revista d'Anàlisi Plural

La indústria catalana, cridada a portar de nou les regnes de la competitivitat?

0
En el marc de l’economia del coneixement, la competitivitat d’un país es mesura en termes d’innovació, recerca i desenvolupament. En aquest sentit, el sector industrial català, que aglutina el 15% de la població activa, esdevé clau perquè el nostre país s’alineï amb l’Estratègia Europa 2020, que persegueix que la indústria representi el 20% del PIB dels països de la UE. Una estratègia que, entre altres coses, requereix la transformació del teixit productiu cap a activitats i models de negoci de més valor afegit. En parlem amb les patronals Foment del Treball, Cecot i Pimec.

Text: Esther Escolán Fotos: Cedides

Josep Lluís Cabestany. President de la Comissió d'Indústria de Foment del Treball.JOSEP LLUIS CABESTANY.
President de la Comissió d’Indústria de Foment del Treball.


L'OBJECTIU: SEGUIR ESSENT UN DELS POLS INDUSTRIALS D'EUROPA

TOT I QUE LA INDÚSTRIA HA PERDUT PES EN EL PIB en les darreres dècades, Catalunya encara és una de les regions més industrialitzades d’Europa i té la capacitat d’assolir l’objectiu de situar aquest sector en el 20% del PIB, tal com persegueixen les polítiques comunitàries.

L’experiència de la globalització i el conseqüent moviment de deslocalització han canviat la fesomia de la indústria catalana dels darrers anys. La indústria que ha romàs al país és avui molt més internacionalitzada i ha sabut incrementar la seva capacitat competitiva per mitjà de la marca o la innovació, i no tant per preu. La indústria catalana va facturar, segons l’Idescat, 124.000 milions d’euros l’any 2012, dels quals només 36.000 milions d’euros -un 30%- van vendre’s a dins de Catalunya mateix. En una proporció de terços, un altre terç (39%) el va vendre a la resta d’Espanya, i el terç restant (31,5%), al món. Catalunya té una de les indústries més internacionalitzades d’Europa.

ELEMENT DE LLUITA CONTRA L'ATUR
Per tant, la indústria és essencial per capgirar les dramàtiques dades d’atur: a finals de 2014, la indústria a Catalunya donava feina a 568.000 persones (el 15% de la població activa). Però va més enllà: la capacitat tractora dels sectors industrials –tal com fa palès el Dr. Jaume Garcia en els seus darrers treballs- comporta que la indústria catalana creï, per cada lloc de treball, 1,03 llocs indirectes i 0,4 induïts. Podem fer un càlcul senzill per afirmar que, a finals de 2014, la indústria a Catalunya ja donava feina de manera directa o indirecta a més d’1.380.000 persones (el 45% del total d’ocupats).

El pes dels sectors industrials també ha canviat en aquests darrers anys i, avui, la indústria alimentària és ja la primera per volum de facturació, seguida per la química, la fabricació de vehicles i la fabricació de gas i electricitat. Aquestes quatre indústries són el 50% del total.

“Cal actuar sobre els preus de l’energia perquè avui dia són un fre per a la indústria catalana.”


En conclusió, Catalunya és un pol industrial capdavanter a Europa i, per tant, un alumne avantatjat per complir amb l’objectiu 2020 (que la indústria suposi almenys el 20% del PIB l’any 2020). No obstant això, hem de treballar, tant el sector privat com el públic, perquè sigui possible: podem cooperar en l’elaboració de plans d’R+D, agilitar els permisos administratius, estrènyer la relació amb la universitat, etc. Ens cal, alhora, potenciar la concessió de crèdit a la indústria, així com preveure desgravacions en impostos per reinversió de beneficis. També cal actuar sobre els preus de l’energia, perquè avui en dia són un fre per a la indústria catalana: el cost energètic que assumim és significativament superior a la mitjana europea. I, és clar, cal estabilitat política i racionalitat reguladora.
Fem que, malgrat les dificultats, la indústria segueixi essent un valuós motor social a Catalunya.
Antoni Abad. President de Cecot.ANTONI ABAD.
President de Cecot.



NOVA INDÚSTRIA

UNA DE LES PRINCIPALS DIFICULTATS ÉS que el nostre país ha hagut d’afrontar des de la perspectiva econòmica en les darreres dècades ha estat la progressiva pèrdua de pes relatiu de la indústria respecte de la resta de sectors. En aquest sentit, cal començar per explicar que la desindustrialització no és conseqüència directa de la crisi, sinó que respon a un canvi estructural de país. De fet, comença molt abans –en alguns sectors ja en els anys 70- i les seves causes cal trobar-les en tres factors: el primer és que la positiva evolució social i econòmica del nostre país, combinada amb les possibilitats que les NTIC (Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació) oferien per a l’externalització a països llunyans amb costos de mà d’obra molt menors, han fet que hi hagi sectors industrials en els quals Catalunya ni és ni tornarà a ser competitiva (els més manufacturers). El segon factor és el que jo anomeno “efecte moda”. En els pitjors moments per a la indústria catalana, la situació va arribar a un punt en què la societat es va autoconvèncer que la reducció del pes relatiu de la indústria era un “signe de modernitat”. Es deia, irresponsablement, que les “societats modernes estaven centrades en els serveis i el coneixement”. El tercer factor va ser la incapacitat manifesta dels nostres dirigents per dissenyar i desenvolupar un model industrial alternatiu i d’èxit.

UN MODEL ENCARA FEBLE
Les dades de què disposem avui mostren una recuperació significativa de l’activitat industrial a Catalunya. Cometríem, però, el mateix error si això ho interpretéssim com una “simple sortida de la crisi”. Res més lluny de la realitat. Finalment, sembla que, en alguns sectors i empreses concrets, s’ha trobat un model industrial que podríem considerar òptim i que respon a una bona combinació d’alta qualitat en la feina, bona productivitat i moderació salarial. Aquest model, però, és encara feble perquè necessita d’una sèrie de recursos de l’entorn per sobreviure, primer, i desenvolupar-se, després. En primer lloc, cal un entorn de qualificació professional molt més desenvolupat i avançat, especialment pel que fa referència a comandaments intermedis i tècnics. En segon lloc, cal un significatiu avenç en la millora de les infraestructures que permeti una logística òptima i, en darrer terme, un entorn de coneixement molt més potent i orientat a la indústria.

Com deia, estem davant d’una incipient recuperació de l’activitat industrial, però si la societat i els nostres governants no reaccionen i aborden definitivament els elements clau d’una nova i ambiciosa política industrial, perdrem una gran oportunitat.



“Cal un entorn de qualificació professional molt més desenvolupat i avançat, especialment pel que fa a comandaments intermedis i tècnics.”



Josep González. President de Pimec.JOSEP GONZÁLEZ.
PRESIDENT DE PIMEC.


REINDUSTRIALITZANT LA DESINDUSTRIALITZACIÓ

CATALUNYA, COM MOLTES ALTRES ECONOMIES AVANÇADES, ha viscut un procés de desindustrialització des dels anys 70 del segle XX que s’ha accelerat amb el pas del temps, alhora que es produïa una progressiva terciarització de l’economia. En els darrers 30 anys, la indústria manufacturera ha perdut molt de pes en l’ocupació: de representar més del 30% ha passat a menys del 20%. Des de l’any 2000, ha caigut del 25% al 14% i ha perdut un 40% dels seus assalariats.

Pel que fa al VAB, Catalunya és una economia que descansa molt més en la indústria manufacturera que la resta de l’Estat espanyol. Sense comptar Catalunya, a Espanya la manufactura genera el 12% del VAB, enfront del 17% a Catalunya.

Els principals problemes d’aquesta desindustrialització han vingut per la contracció de la demanda interna, que havia viscut uns anys de gran creixement, en bona part a causa d’un desenvolupament desmesurat de la construcció, i també a l’augment de la competència dels països emergents, en particular per la irrupció de la Xina com un actor global, amb uns costos imbatibles en els sectors més intensius en mà d’obra. Un altre factor que cal tenir en compte és la contracció del crèdit a les empreses, a remolc de la crisi, i la reestructuració a què s’ha vist sotmès el sector financer. Per sort, això sembla que podria estar començant a canviar.


POTENCIAR EL VALOR AFEGIT
I a partir d’aquí, què? Doncs hem de treballar per aconseguir reindustrialitzar. Després del procés de desindustrialització passat, la nova indústria ha de tenir trets clarament diferenciats de la indústria manufacturera clàssica, que en el cas de la pime estava molt orientada al mercat interior. La nova indústria ha de ser de més valor afegit, més innovadora, més tecnològica, més internacional, menys manufacturera, de més servei, més integrada amb altres empreses.

En aquesta revolució que està experimentant el sector, l’acció de l’Administració hi hauria d’acompanyar. Des de Pimec celebrem la voluntat de les diferents administracions per impulsar la indústria, però això demana concreció i urgència en l’actuació per ajudar a regenerar un teixit industrial de nou format, capaç de crear riquesa i d’oferir feina a una joventut cada vegada més preparada. Reindustrialitzem la desindustrialització!

“La nova indústria ha de ser (...) més innovadora i internacional, menys manufacturera, de més servei i més integrada amb altres empreses.”


Enviar Comentari