Revista d'Anàlisi Plural

Washington i Nova York? Les claus de la separació de poders

0

mon-empresarial-005-xavier-torrensLes elits s’aboquen a acaparar el poder, però aquest es pot limitar mitjançant la seva fragmentació i amb una major democratització de les institucions. Així ho fan als EUA, on divideixen el poder de la següent manera: mentre que la política es fa a Washington, l’economia es dirigeix des de Nova York.

Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB. Politòleg i sociòleg.


A l’Estat espanyol hi ha una forta tendència en la cultura política a dur a terme certes interferències entre els tres poders -executiu (govern), legislatiu (parlament) i sistema judicial-, així com a centralitzar-los (sobretot en el cas del poder judicial). A aquestes dues circumstàncies se n’hi afegeix una de tercera: la inclinació cap a la unificació del poder polític i de l’econòmic en la mateixa ciutat: Madrid. Tres fets que, en conjunt, són contraproduents per progressar envers cotes més altes de democràcia avançada i que, d’altra banda, també són negatius per gaudir d’un entorn innovador en l’economia. Així doncs, cal plantejar-se per què una major separació dels poders seria bona per a l’economia competitiva i per a una democràcia més avançada. Per fer-ho, fixem-nos en el model que impera als Estats Units d’Amèrica, on Washington és la capital política i Nova York, l’econòmica.

Separar i, fins i tot, trossejar
En efecte, als EUA hi ha dos tipus de capitals: les capitals polítiques i les capitals econòmiques. Les capitals polítiques són la seu de les institucions polítiques del sistema democràtic. A tall d’exemple, són capitals polítiques: Austin (Texas), Sacramento (Califòrnia), Tallahassee (Florida), Carson City (Nevada), Harrisburg (Pennsilvània) o Springfield (Illinois).
En contrast, les capitals econòmiques nord-americanes són unes altres ciutats on hi ha les estructures econòmiques, és a dir, el teixit industrial, l’entramat de serveis, les seus bancàries i les seus corporatives. Així, són capitals econòmiques: Dallas, San Antonio i Houston (a Texas); Los Angeles, San Francisco i San Diego (a Califòrnia); Miami i Orlando (a Florida); Las Vegas (a Nevada); Filadèlfia i Pittsburgh (a Pennsilvània); o Chicago (a Illinois).
Aquesta diferenciació deixa ben clara la separació dels poders entre les capitals polítiques i econòmiques, malgrat que en aquest país també hi hagi excepcions en aquest sentit. Denver, per exemple, és la capital alhora política i econòmica de Colorado, com també passa en el cas de Boston (a Massachusetts) o d’Atlanta (Geòrgia).
Model Nord-Americà vs Model Espanyol
Agafant tot just el darrer cas, però, ja ens adonem que als EUA primer se separen els poders polític i econòmic i, després, també es trossegen per dins. D’aquesta manera, no tot el poder econòmic resideix a Nova York, ni molt menys. A la capital de The Peach State (com es coneix popularment l’Estat de Geòrgia) hi tenen la seva seu corporativa grans multinacionals de la talla de Coca-Cola, la CNN, Delta Air Lines, Home Depot o UPS. Per tant, aquestes multinacionals no trien establir la seva casa mare operativa ni a la capital política dels Estats Units, Washington, ni a la capital econòmica, Nova York. No se’ls han caigut els anells per escollir Atlanta. Com tampoc no suposa cap terrabastall per al país que Los Angeles sigui la capital hollywoodiana del cinema (i no Nova York), o que Atlanta sigui ciutat aeroportuària per excel•lència en trànsit de passatgers (en detriment de Washington o Nova York). O dit d’una altra manera: als EUA han entès que fragmentar el poder és una de les claus de volta per entendre com democratitzar les institucions i dinamitzar l’economia

Incentivar de debò una major separació real dels poders ens duria envers una democràcia avançada, a més de fer bé a l’economia. Millorar la cultura política exigeix temps, però dóna resultats força positius

I a casa nostra, què?
I ara nosaltres ens preguntem: tot això també succeeix a Espanya? Salta a la vista que no. Seguint el fil del cas aeroportuari, el Govern espanyol vol posar aquestes infraestructures en mans privades, però mantenint la mateixa tendència centralitzadora del poder a Madrid. Per tant, poc es resol si la gestió es privatitza sense descentralitzar-la, tot segmentant la gestió aeroportuària. En canvi, si l’aeroport de Barcelona-El Prat es gestionés des de la capital catalana, aquesta infraestructura tindria força més projecció internacional perquè Barcelona podria dirigir-la de forma més competitiva. Un plantejament que seria bo per a l’economia catalana i que, a més, aniria en detriment del cànon de la centralitat madrilenya.
Més avantatges d’una eventual descentralització? La reducció del poder de l’elit castellana a favor de l’elit catalana, de manera que s’estimularia un millor creixement econòmic de Catalunya, demostrant, un cop més, els beneficis de separar els poders.
Arribats a aquest punt, doncs, podem afirmar que la centralització de tot en una única ciutat –en aquest cas, Madrid– és un dels factors que a Espanya s’arrosseguen en la connivència del poder polític i econòmic. Si encara ens en queden dubtes, n’hi ha prou a mencionar el cas flagrant de les línies d’AVE: fins ara, i estabornint els criteris econòmics, tots els trajectes tenen la capital espanyola com a nucli central. I mentrestant encara resta per fer allò que sí que aportaria rendiments econòmics: l’AVE Barcelona-València o el corredor mediterrani. Per tant, un dels camins per disposar d’una economia amb una major competitivitat empresarial així com d’unes institucions polítiques més plurals és que Madrid vegi disminuïda la seva centralitat.

Skyline Washigton i NY

Fragmentar el poder implica frenar la generació de situacions de monopoli o oligopoli, tant del poder polític com de l’econòmic. Una recepta força eficaç és la segmentació del poder mitjançant la descentralització

Centrifugadora política mundial
Tot això va en línia amb l’anàlisi dels micropoders feta per l’economista veneçolà Moisés Naím a El fin del poder, el primer llibre seleccionat per Mark Zuckerberg en el seu club de lectura a Facebook. Naím afirma que al món està emergint una mena de centrifugadora política que trosseja el poder. Malauradament, però, aquesta tendència global sembla lluny de fer-se realitat a casa nostra, on és llastimós de veure com les elits espanyoles continuen volent aferrar-se al seu poder enfront la millora per a l’economia que significaria la seva fragmentació.
Finalment, un dels casos més greus de la fusió, o almenys confusió, dels tres poders és en l’àmbit del poder judicial. La percepció dels ciutadans espanyols pel que fa a la independència del sistema judicial no ha fet més que baixar. Del 2013 al 2014, per exemple, la confiança va registrar una davallada de 0,8 punts, passant del 4 fins al 3,2, en una escala de l’1 al 7. I és que el poder executiu interfereix en les cúpules judicials. Un exemple és l’actual president del Tribunal Constitucional, que fou escollit quan militava amb el carnet del partit polític del Govern. I si ni en aquest punt no es respecten les formes, aleshores, és clar, a casa nostra costa percebre els poders democràtics com a independents.
Percepció de la independència del poder judicial al món

Llegeix també: És sostenible una justícia sense mitjans i on tot prescriu?

Enviar Comentari