Revista d'Anàlisi Plural

Educació excel·lent, més recursos o un model nou

0

mon-empresarial-005-xavier-torrensCatalunya té una educació bona en relació amb la resta de l’estat espanyol, però endarrerida en referència als països avançats com Finlàndia, Holanda o Canadà. Per això cal el disseny i la implementació d’un nou model d’ensenyament que combini les dues grans ‘e’ de l’educació: l’excel·lència i l’equitat.

XAVIER TORRENS. Professor de Ciència Política a la UB i sociòleg.

 


 

Sovint la gent creu que l’educació milloraria amb una nova llei d’educació, amb més anys d’escolarització obligatòria, més hores a l’escola (la famosa sisena hora, per exemple), apujant el sou als mestres i professorat, fent repetir el curs als alumnes suspesos, posant més deures extraescolars i, sobretot, augmentant la despesa pública en educació. Això s’ho creuen fil per randa força ciutadans i, fins i tot, polítics i tècnics avesats a la gestió educativa. El sentit comú els duu a pensar que són mesures que farien millorar l’ensenyament. Però això és pressuposar que si incrementem hores, sous, deures o pressupost resoldrem el problema. I no és així.
La solució, que no serà òptima però que pot esdevenir satisfactòria, és dissenyar racionalment un nou model educatiu, sabent les limitacions que tenim d’entrada. I els referents educatius són prou coneguts: Finlàndia quant a la primària i la secundària; Alemanya per als cicles formatius; i els EUA, Israel i Canadà per a la universitat.

Incrementar recursos, sí o no?
Els recursos són allò més important? Durant els anys del creixement econòmic, Catalunya va augmentar els diners públics adreçats a l’ensenyament. Doncs bé, tenim els mateixos resultats dolents durant la dècada de la crisi econòmica (2007-2017) que en els anys de les vaques grosses. Més o menys diners no és el criteri. Per què? Per una raó ben senzilla però que sovint passa inadvertida: si el model educatiu és regular, més diners no faran més bo el sistema educatiu. Sóc ferm partidari d’augmentar els recursos. Malgrat això, invertir més diners públics en un model educatiu que no dóna gaire bon resultat, és malbaratar diners en un model que fa figa. La millora de debò de l’educació és una altra cosa. Vegem-ho.

Adoptar Finlàndia i adaptar a Catalunya cal que sigui el mantra educatiu de totes les persones que ens estimem l’educació. Referents clars: Finlàndia per a la primària i la secundària; Alemanya per als cicles formatius; Estats Units, Israel i Canadà per a la universitat

Massa lleisclasses-magistrals

A Espanya s’ha dut a terme el model d’administració pública tradicional en matèria educativa. L’èmfasi s’ha posat a redactar lleis noves pensant que es canviaria la realitat educativa. Hi ha hagut fins a nou lleis d’educació en els gairebé darrers 40 anys de democràcia: LGE, 1970; LOECE, 1980; LODE, 1985; LOGSE, 1990; LOPEG, 1995; LOCFP, 2002; LOCE, 2002; LOE, 2006, i la vigent, LOMCE, 2013. Una llei aprovada, com a mitjana, cada quatre anys i escaig. I això és una insensatesa per dues raons.
En primer lloc, perquè totes les lleis d’educació han donat gairebé els mateixos resultats mediocres, segons l’Informe PISA. Per tant, la llei no és allò fonamental que influeix en els resultats educatius. L’eix substancial és la pròpia política pública que es desenvolupa tot just després de la llei; juntament amb l’estructura del sistema educatiu, allò que té impacte social són els programes i els projectes educatius.
En segon lloc, perquè (com passa a Finlàndia) s’hauria d’elaborar una llei consensuada pel Govern i l’oposició parlamentària per a què la llei perdurés més d’una dècada. Això és el que es va assolir amb la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada el 2009, amb el suport del Govern i bona part de l’oposició. No hem de perdre el temps canviant la llei d’educació, sinó trencant-nos el cap dissenyant programes i projectes educatius amb excel·lència, equitat i eficàcia. És la nova gestió pública aplicada a l’ensenyament la que posa sobre la taula l’èxit educatiu i els bons resultats.

A Finlàndia tenen menys anys d’escolarització que Catalunya, menys hores de classe i temps de deures extraescolars, menys salari per als professors, no hi ha repetició del curs i, en contrast, obtenen millors resultats educatius

Posar deures i repetir curs
Posar deures per a casa o fer activitats extraescolars no és la panacea. Allò creador és fer els deures a l’aula, els exercicis pràctics a la classe, els estudis de cas al centre d’ensenyament. Fixem-nos-hi: mentre que Mèxic fa 5,2 hores de deures extraescolars i Espanya en fa 6,5, Finlàndia aposta per les 2,8 hores i Corea del Sud per les 2,9 hores. Mèxic és el pitjor país de l’OCDE i Espanya va força endarrerida mentre que els països més avançats en matèria d’educació fan menys deures a casa i més deures a l’aula.
A Finlàndia no es fa la repetició del curs perquè se sap prou bé que això produeix l’estigmatització de l’alumne, rebaixa la seva autoestima i el desmoralitza. A més de ser costós pel sistema educatiu, no resol el problema. Si un estudiant va endarrerit en l’aprenentatge, el camí és la motivació, que el durà a un major esforç. No li donem més voltes. A Finlàndia fins a la dècada dels 50 es feia repetir curs i s’obtenien pitjors resultats. A més, la repetició fa mal a l’equitat, doncs les dades mostren que es fa repetir més a les minories culturals i immigrants, les dones i les persones de baix nivell socioeconòmic.

comprensio-lectora

Líders en hores i anys
Obligar a molts anys d’escolarització o a fer més hores de classe diàries no resol tampoc el problema educatiu. Anys i panys d’anar a l’escola és allò que fem a l’Argentina, Espanya i Mèxic, països que lideren també en hores de classe. Corea del Sud i Finlàndia, en canvi, s’ubiquen a la franja baixa d’hores de classe, per sota de la mitjana de la UE i de l’OCDE. En d’altres paraules, els països amb excel·lència educativa imparteixen menys hores de classe que els països amb resultats regulars o dolents. Perquè allò important no és la quantitat sinó la qualitat. Hi ha qui creu que pagar millor els mestres milloraria l’ensenyament. Apujar el sou del professorat no fa millorar la seva capacitat docent. Allò que sí és un estímul és el que es coneix com a salari psíquic: el reconeixement públic (social i institucional) de la feina de mestre i professor. El prestigi social sí que és una font de motivació pels que som educadors.

La selecció del professorat
Però la variable crucial, la clau per a canviar el model d’ensenyament és la selecció d’un professorat excel·lent. Això es podria fer amb la preselecció d’estudiants amb un alt nivell educatiu i cultural, tant pel Grau d’Educació Primària, com pel Màster en Formació del Professorat. Posem el dit a la llaga: com volem que un mestre que, quan era estudiant de magisteri treia un suficient a les seves qualificacions, faci que el seu alumnat sigui notable o excel·lent? No és gaire factible. Ens cal, de forma progressiva, seleccionar els millors estudiants com ja es fa a les facultats de medicina i, per això, disposem d’un dels millors sistemes de salut del món.

 

La clau per canviar el model d’ensenyament és la selecció d’un professorat excel·lent. Això es fa amb la preselecció d’estudiants amb un alt nivell educatiu i cultural pel Grau d’Educació Primària i pel Màster en Formació del Professorat

Llegir llibres és clau
Finalment, cal afegir que la lectura és la base de qualsevol país que vulgui ser innovador en àmbits professionals diferents i en diverses esferes productives i econòmiques. Bona part de la transmissió de coneixements al nostre país es fa mitjançant l’ensenyament oral i la cultura audiovisual. Això és una errada estructural. El sistema educatiu de països com Finlàndia i Israel acaba donant un gruix més nombrós de persones creatives i competents perquè té com a base principal l’aprenentatge des dels llibres i la cultura lectoescriptura.
Per tant, el full de ruta fóra extraordinari si, des de primer de primària els nens i les nenes llegissin (almenys) una hora diària a l’aula fins a arribar al final de l’escolarització obligatòria i, fins i tot, força millor, fins a assolir els 18 anys. Amb una hora diària des dels sis fins als 18 anys tindríem una formació molt diferent a l’actual. Els llibres són la clau de volta.

nova-gestio-publica-educativa

La lectura de llibres és la ‘fórmula màgica’ que fa que països petits com Finlàndia i Israel siguin creatius, innovadors i avançats. La lectura cal fer-la a dojo i incentivar-la a tort i a dret des de primer de primària i fins la universitat, sense parar ni un dia

Adoptar i adaptar
Per tot plegat, l’èxit educatiu català depèn de copsar els grans trets del model finlandès i adaptar-los a la realitat catalana. El Parlament de Catalunya va fer una llei de consens el 2009 i no cal tocar-la. Cal dissenyar noves polítiques públiques que implementin plans d’aprenentatge i projectes educatius eficaços, impulsors de bons resultats educatius. El Departament d’Ensenyament s’escarrassa a anar envers aquest nou model. Hi ha alguns sectors educatius que, incomprensiblement, el critiquen i s’hi oposen. És un error de política educativa comparada. Més aviat, fins i tot, caldria que el Departament d’Ensenyament s’endinsés encara amb més ímpetu en aquest nou model que adopta Finlàndia i que es vol adoptar a Catalunya. El canvi de model educatiu pot garantir uns bons resultats educatius, és a dir, donar pas a la primera generació amb un hàbit lector superior, uns coneixements més crítics, unes competències més desenvolupades per a l’autorealització personal i unes millors habilitats per a la cohesió i convivència social.

Enviar Comentari