Revista d'Anàlisi Plural

Agenda 2025 per a un sector bancari renovat

0

En l’article “Radiografia del sector bancari espanyol a mitjans de 2019”, del professor Antoni Garrido, hem repassat els canvis substancials que s’han produït en el sector bancari espanyol des de l’esclat de la crisi financera el 2008 i hem vist quina és la situació en la qual es troba el sector en aquests moments. En aquest article partirem d’aquelles conclusions i esbossarem una agenda amb un horitzó 2025 per a una evolució saludable del sector.

Marcos Eguiguren. Professor d’Organització d’Empreses de la UPC. Executive director de la Global Alliance for Banking on Values.


Aquesta agenda 2025 pot perfectament interpretar-se tant a nivell europeu com espanyol i s’ha de considerar com a sectorial en el sentit ampli, és a dir, no només afecta els bancs únicament sinó també a un altre tipus d’entitats bancàries o parabancàries, als reguladors i a d’altres actors que formen part inequívoca de el sector. Podem llistar una sèrie d’elements determinants de la situació del sector a data d’avui. Alguns que podem definir com de tipus estructural i d’altres que tenen un caràcter conjuntural (encara que parlem de conjuntures de certa extensió en el temps) i afegir alguns elements addicionals.
Potser sigui assenyat, abans de projectar aquesta situació actual en els canvis que el sector necessita amb vistes al 2025, revisar quin és el paper de la banca comercial -entesa com aquella que es finança principalment amb els dipòsits dels clients i que destina, o hauria de destinar, la major part dels seus actius a finançar l’activitat productiva-, en qualsevol economia.

UN SECTOR NECESSARI…

En el nostre model econòmic, si no existís la banca, caldria crear-la. Tal com la coneixem, o amb algunes característiques diferents, però algú hauria d’exercir d’intermediari entre aquells que disposen d’estalvis o d’excedents de liquiditat que desitgen dipositar o invertir de manera segura, i aquells que necessiten de finançament per als seus projectes empresarials o individuals.
Això situa a la banca comercial davant un triple paper: d’intermediador -o expert en gestió de riscos-, d’assessor i l’operacional -o prestador de serveis de pagament i altres al voltant de la gestió dels diners dels seus clients-. L’amenaça de potencials operadors provinents del món digital se centra principalment en l’últim dels rols. En els papers d’intermediació i assessorament, la banca manté avantatges competitius considerables, però els actors digitals també s’haurien de considerar una possible amenaça en el mitjà termini.

… AMB RESPONSABILITATS ÈTIQUES I EDUCATIVES
A causa de la seva centralitat en l’activitat econòmica, la banca té, a més, una responsabilitat especial en la direcció que aquesta activitat adopti. Les decisions d’inversió dels bancs no són neutres: la banca pot optar per potenciar una activitat econòmica més respectuosa amb el medi ambient, per prioritzar aquelles empreses que mostrin una cadena de valor més sensible a l’equitat social, o, simplement, optar per finançar activitats econòmiques legals i viables des del punt de vista del repagament de préstecs, encara que aquestes no aportin un major valor social. Aquest dilema és fonamental per al futur del sector i és al centre de la lectura de la projecció cap al 2025.

 

En el disseny d’aquest horitzó per a l’any 2025 s’està posant un èmfasi molt rellevant en els elements conjunturals que, sent importants i tenint impacte en el sector, són de caràcter pendular per definició

 

Però també dins d’aquesta centralitat en l’activitat econòmica, la banca té un altre paper fonamental cap als seus dipositants: el paper educatiu i el deure de promocionar una relació sensata i saludable entre els ciutadans i els diners. Aquest paper se sol ometre i no considerar-se per part de la majoria de bancs, o s’interpreta simplement com la posada en marxa d’algunes activitats disperses d’educació financera. Això és positiu, però ens referim a alguna cosa més profunda: a una relació entre el banc i el dipositant que incorpori una reflexió de qualitat sobre el paper dels diners en la societat. Alguns dels meus col·legues banquers respondran que aquesta funció és competència del sistema educatiu i de les administracions públiques, però lamento dir-los que s’equivoquen totalment. Aquesta funció no només està intrínsecament vinculada al paper de la banca, sinó que també contribuiria a abordar dos dels reptes estructurals als quals avui s’enfronta el sector i que, al nostre criteri, són, de llarg, els més rellevants: el fonamental canvi de comportament dels clients i el dèficit de reputació.

REPTES DE FUTUR
La forma com es conceben, dissenyen i comercialitzen els serveis financers i els valors que inspiren tots els serveis que vam dissenyar formen una part aparentment oculta i educativa del diàleg entre el banc i el ciutadà que està en l’eix de la reputació del sector: els bancs han de ser explícits i transparents en aquest diàleg, han d’incorporar el client en els processos de disseny dels seus serveis i han d’incorporar valors i principis irreprotxables que exerceixin de força creativa.
No obstant això, en el disseny d’aquest horitzó per a l’any 2025 s’està posant un èmfasi molt rellevant en els elements conjunturals que, sent importants i tenint impacte en el sector, són de caràcter pendular per definició. Ni els excessos reguladors, ni la relativa bonança econòmica dels últims tres anys, ni el llarg període de baixos tipus d’interès en el qual seguim immersos, són aquí per quedar-se. Que les receptes dels reguladors i la deriva dels principals bancs se centrin a fer front a aquests reptes a través d’una major concentració del sector és un error majúscul. Un error que, a llarg termini, pot tenir conseqüències indesitjables. Un sector més concentrat és un sector que generarà més riscos sistemàtics globals i la suposada millora de la rendibilitat que això comportaria per als bancs més grans només aconseguirà portar menors dosis de competència al sector que, a la llarga, perjudicaran el ciutadà, dificultaran el finançament de les pimes, atemptaran contra la diversitat del sistema i contribuiran a l’extracció de rendes, que atempta contra les classes mitjanes i genera desigualtat, com la majoria de processos oligopolístics.

 

Per a crear una agenda 2025 equilibrada i saludable per al sector bancari i per a la societat a la qual serveix, cal posar el veritable èmfasi en els aspectes estructurals: el dèficit de reputació, el canvi en els comportaments dels clients en la seva relació amb el diners i la banca i la irrupció digital

 

S’està obviant que per crear una agenda 2025 equilibrada i saludable per al sector bancari i per a la societat a la qual serveix, cal posar el veritable èmfasi en els aspectes estructurals. Els reptes estructurals fonamentals del sector, per aquest ordre, són: el dèficit de reputació, el canvi en els comportaments dels clients en la seva relació amb els diners i la banca i la irrupció digital.

RESPOSTES A LA COVID-19
Malgrat el que pugui semblar, la irrupció, el març d’aquest any a gran part del món, de la situació excepcional provocada per la Covid-19 no altera els reptes fonamentals del sector. En qualsevol cas, afegiria un repte addicional que és el de superar les conseqüències econòmiques de la pandèmia alhora que es dona un suport decidit al sector empresarial.
L’adaptació de la banca europea a la nova situació s’està duent a terme en un procés de quatre fases que, lògicament, no són totalment consecutives, sinó que se superposen en certs aspectes, i s’estan posant en marxa en funció de les característiques i capacitats de cada entitat i de la necessitat de flexibilitat constant que la situació requereix.

Primera Fase
En primer lloc, tenim la fase de continuïtat del negoci, o la d’assegurar en temps rècord el funcionament segur d’un nombre suficient d’oficines, així com el treball en remot d’una bona part dels empleats de manera que puguin permetre la continuïtat del servei als clients. Després d’haver pogut dialogar en les últimes setmanes amb CEOs i alts directius de bancs de diverses parts de l’orbe, sembla evident que aquest esforç de passar de l’atenció clàssica en oficines al teletreball massiu i a garantir l’atenció per mitjans telemàtics als clients, en tan sols un parell de setmanes, està fent que molts hi recapacitin.
En circumstàncies normals aquest canvi hagués requerit mesos, potser anys. Però el virus ha trencat la resistència al canvi. Ara, la banca està convençuda de la seva capacitat real de digitalitzar el negoci a molta més velocitat de la que pensaven. Serà interessant observar, quan entrem en la fase de tornada a la normalitat, quantes oficines de la xarxa tornen a funcionar realment a Espanya i a quin ritme se segueixen produint tancaments i fusions d’oficines. Sens dubte, una font d’estalvi de costos operacionals que permetrà alleujar, això sí, en el mitjà termini, els estralls que la crisi de la Covid-19 provocarà en els comptes d’explotació.
De fet, la irrupció digital que durant tant de temps porta preocupant la banca s’aborda mitjançant innovació i aliances amb campions digitals, però, sobretot, abordant amb valentia els altres dos reptes estructurals: el repte de recuperar la reputació i el d’interioritzar les necessitats de canvi d’un nou tipus de client. La situació actual provocada per la pandèmia accelerarà aquesta tendència. Una banca innovadora en la multicanalitat i en la tecnologia de servei, amb alta reputació i amb una comprensió clara de les necessitats de la societat i del client, atenta a les mateixes amb transparència i de forma genuïna, està blindada davant la potencial irrupció hostil d’alguns actors digitals.

Segona Fase
En segon lloc, observem la fase de resposta, durant la qual moltes entitats han posat en marxa mesures unilaterals o col·lectives (impulsades pels diferents governs) de suavització de condicions als clients o de concessió de facilitats amb suport governamental. A hores d’ara podríem dir que la major part del sector a Espanya està immersa en aquesta segona fase.

 

La irrupció de la situació excepcional provocada per la Covid-19 no altera els reptes fonamentals del sector. En qualsevol cas, afegiria un repte addicional que és el de superar les conseqüències econòmiques de la pandèmia alhora que es dona un suport decidit al sector empresarial

 

Tercera i Quarta Fase
No obstant això, hi ha dues fases més en la gestió d’aquesta situació. La tercera fase, que segurament ja s’hagi iniciat en més d’una entitat però que anirà a més en els propers mesos, és la de control de danys. Tot i la imprescindible relaxació del marc regulador a la qual s’ha referit el professor Garrido en el seu article en aquestes mateixes pàgines, és evident que serà necessària una revisió en profunditat de la cartera de préstecs i, en general, de la qualitat i exposició dels actius de la banca davant la nova situació provocada per la pandèmia. Si les autoritats monetàries i els governs posen les coses fàcils -i no es tracta només d’anunciar mesures, sinó que aquestes siguin certes i veritablement senzilles d’aplicar-, serà possible per als bancs ser rigorosos i, alhora, generosos amb el refinançament de les operacions en un esforç col·lectiu per salvaguardar al màxim possible el teixit empresarial. Els bancs, els seus equips directius, els seus accionistes i els reguladors, han d’entendre que, durant aquest 2020 i, potser en part del 2021, hauran de deixar de prioritzar l’obtenció de resultats per contribuir a reconstruir l’economia i a establir les bases d’una recuperació sòlida.
Finalment, veurem en els propers mesos l’última fase de retorn al negoci que, solapant-se encara parcialment amb elements de les tres fases anteriors, buscarà la recuperació de la capacitat de resposta normalitzada del sector, tot i que, com hem apuntat en els últims paràgrafs, alguns aspectes del negoci poden accelerar un canvi radical.

 

En circumstàncies normals, la digitalització del negoci hagués requerit mesos, potser anys. Però el virus ha trencat la resistència al canvi

 

Necessitem una revolució en el sector, i l’actual pandèmia reforça la necessitat de fer-la i fer-la amb rapidesa. És difícil, però és possible. Requerirà d’una comprensió diferent dels legisladors i dels reguladors sobre quina és la seva veritable funció. Encara que pugui semblar un anatema, necessitem un sector més divers i menys concentrat, amb més entitats especialitzades o regionals, més properes al ciutadà, que prioritzin el finançament a la petita i mitjana empresa, servint amb claredat  l’economia real amb criteris ètics i enfocades cap al servei als interessos socials. Avui dia, això és molt més necessari que mai. El focus principal en el benefici, que sembla estar en el centre del debat quan escoltem a alguns líders del sector, en realitat no ha variat encara perquè no hi ha hagut canvis en la cultura ni en la governança dels principals bancs. El focus principal ha de situar-se en el compliment de la missió pròpia de qualsevol entitat financera: mitjançar per satisfer les necessitats financeres de la societat i aconseguir un món millor i més sostenible a través de l’activitat bancària. Si establim aquesta prioritat, teixim aliances amb socis tecnològics que entenen la tecnologia com una eina al servei de les persones i, a més, som banquers eficients i professionals, tot i les negres perspectives dels propers mesos, la rendibilitat caurà com una fruita madura.

 

Necessitem un sector més divers i menys concentrat, amb més entitats especialitzades o regionals, més properes al ciutadà, que prioritzin el finançament a la petita i mitjana empresa

 

Només d’aquesta manera abordarem de forma reeixida els tres grans reptes estructurals: el dèficit de reputació, el canvi de comportament dels clients i la irrupció digital. Hi ha una sèrie d’actors que han de reflexionar, especialment si volem començar a veure els primers canvis rellevants en l’horitzó 2025: la gran banca, legisladors i reguladors, i els actors tecnològics.

LA GRAN BANCA
Per la seva banda, les grans entitats són totalment conscients d’aquests tres grans reptes estructurals, però no els estan abordant amb la profunditat requerida ni des de la humilitat de reconèixer el que no s’ha fet correctament ni de l’acceptació del necessari canvi de paradigma. Els tres grans reptes requereixen d’un canvi cultural fonamental dins de la gran banca. És molt difícil abordar-los sense aquest canvi profund. Hem de deixar de pensar en el client de la forma tradicional i començar a reconèixer que és un ciutadà que decideix optar pels nostres serveis, que ho farà per una sèrie de motius, no sempre qualificables en el binomi clàssic qualitat-preu i que, si no observa una alineació clara entre els principis del banc i els seus propis, optarà per algun proveïdor que aparentment pugui facilitar un millor encaix.
Per motius obvis, aquests profunds canvis culturals són més difícils de realitzar-se amb èxit en les grans entitats que en les de mida mitjana o petita. No obstant això, la necessitat del canvi de cultura en la gran banca és d’una obvietat cristal·lina. No es tracta, simplement, de signar declaracions o adherir-se a estàndards internacionals. Pilotar aquests canvis alhora que seguim habitant en el món de les grans entitats bancàries cotitzades amb la seva servitud davant els mercats i el paranoic escrutini trimestral de resultats, requereix de lideratges forts, visionaris i convençuts. Aquests lideratges han de recolzar-se en models de governança transparents i inclusius que posin el focus en la missió com a factor clau que portarà a la rendibilitat, així com en nuclis durs d’accionistes pacients i intel·ligents que sàpiguen mirar amb altres ulls el binomi risc-rendibilitat.

 

Hem de deixar de pensar en el client de la forma tradicional i començar a reconèixer que és un ciutadà que decideix optar pels nostres serveis

 

EL LEGISLADOR I EL REGULADOR
La forma com han tractat el sector bancari ha evolucionat de forma positiva en els darrers anys, encara que no sempre en la direcció correcta per abordar els grans reptes estructurals del sector.
Si podem permetre’ns una anècdota per aportar llum sobre el paper dels legisladors i dels reguladors en la regeneració del sector, faré referència a una reunió de treball que vam mantenir a principis de 2019 amb parlamentaris, membres de la Comissió d’Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu (Econ), per debatre sobre el rol de les finances en una economia més inclusiva i sobre el futur del sector a Europa. Alguns parlamentaris, molt interessats en els plantejaments de fons que estàvem fent, ens van observar que, en els seus contactes regulars amb el president del Banc Central Europeu (BCE), aquest organisme estava defensant mesures que podien semblar contradictòries als nostres plantejaments i volien saber quina era la nostra opinió sobre aquestes aparents contradiccions.
Recordo amb simpatia com la nostra resposta va provocar perplexitat i reflexió entre els parlamentaris. Fet i fet vam argumentar que el nostre plantejament es basava en una visió sistèmica dels reptes estructurals de la mateixa, mentre que les reaccions del BCE es basaven en major mesura en el que es consideren elements conjunturals determinants de la situació del sector i amb una visió a termini més curt. El rostre reflexiu dels parlamentaris va anar en augment quan els vam recordar que, al nostre criteri, el rol dels legisladors i el del regulador era molt diferent. El segon ha d’assegurar la salut i el bon funcionament d’un sector tenint com a marc la satisfacció de les necessitats de la societat, els seus determinants estructurals i conjunturals i un marc legislatiu determinat. No obstant això, el paper del primer és més rellevant i no sempre ha d’estar alineat amb l’opinió del regulador perquè ha de ser qui ha d’entendre en profunditat els determinants estructurals d’un sector i crear els marcs legislatius que li permetin desenvolupar-se adequadament, al servei de la societat, i evitant riscos sistèmics.
Agraint la millora política i tècnica en el marc regulador, a nivell global, i a nivell europeu, en particular (MEDE, Mecanisme Únic de Resolució, Unió Bancària, etc.), hem de reconèixer que el canvi de paradigma que denunciàvem com una cosa necessària a la gran banca, també s’ha de produir entre els grans reguladors i en la visió amb la qual els legisladors creen els marcs de referència.
És cert que, des dels reguladors, hi ha hagut una resposta bastant àgil a la situació excepcional creada per la Covid-19 i observem una relaxació necessària i conjuntural de les normatives acompanyada d’una bateria de mesures complementàries, però ¿tornarem a una cultura regulatòria embullada i ultraconservadora quan s’ensumi amb més claredat la faç de la crisi que s’acosta, encara que sigui aquesta de durada acotada?
Estem creant un monstre burocràtic amb un enorme llistat d’imposicions reguladores, no totes elles igualment eficaces, perquè és l’única cosa que se’ns ocorre per poder controlar els grans gegants sistèmics i els campions nacionals de mida mitjana. D’altra banda, aquest enorme galimaties regulador empeny de forma inclement les entitats a una major concentració, com una forma de fer front als determinants conjunturals del sector i al creixement normatiu. El peix que es mossega la cua.
Pel camí, es dilueix la creativitat, es posa en risc a entitats petites i mitjanes que han de fer front a les mateixes traves regulatòries que les grans, sense generar ni de lluny el mateix risc sistèmic. La burocràcia que es crea allunya les entitats del seu eix central que ha de ser la relació amb el client, i no necessàriament contribueix a millorar el principal determinant estructural del sector que és el gap de reputació.
Caldria redefinir el marc legislatiu i la manera en què el regulador exerceix les seves funcions. La rigorositat i la sanitat del sector no s’han de confondre amb la híper-regulació.
Alguns dels principis que haurien d’alimentar un nou marc regulador serien:

Diversitat, flexibilitat i proporcionalitat: estar subjecte a la mateixa essència normativa però no exigir la mateixa càrrega a tots els actors del sector bancari, adaptant-se als perfils de risc reals en el mateix. Cercar la diversitat.

Unitat Normativa i d’Essència: qualsevol actor bancari, però també no bancari, que realitzi funcions d’intermediació equiparables ha d’estar subjecte a la mateixa essència normativa. Evitar els forats normatius que puguin generar nous actors no regulats i nous riscos sistèmics.

Transparència: els requisits de compliment amb exigències d’informe i transparència radical han de tenir més pes que la regulació sobre processos. Perseguir que les finestres obertes deixin passar l’aire i siguin l’aliat de la ciutadania i del regulador.

 

Governança: un dels eixos és la millora de la governança de les entitats i la millora de la complicitat entre regulador i òrgans de govern dels bancs. La millor regulació comença en un bon consell d’administració.

 

Veritable protecció de l’usuari; entesa com la regulació sobre les polítiques a priori i les conseqüències de les mateixes, i no tant sobre els processos. Menys omplir formularis i més impulsar polítiques comercials dins de les entitats que veritablement estiguin pensades per al benefici de l’usuari.

Eix en el prestigi social del sector; el reconeixement per part de legislador i dels reguladors que és l’eix fonamental d’una política reguladora. Diàleg constant entre regulador i banca per monitoritzar el prestigi i el paper social del sector. Un sector bancari bolcat en el suport a una nova economia, i no certes pràctiques enganyoses d’RSC, és la clau de volta.

ELS ACTORS TECNOLÒGICS
Són un convidat actiu que observa el sector des de fora i que, en molts casos, intenta buscar buits d’oportunitat en la regulació del sector financer que els permetin asseure’s al festí sense pagar el compte.
Amb independència de reclamar al legislador i al regulador l’efectiva aplicació de la unitat normativa i d’essència que esmentàvem, i que suposi que qualsevol actor tecnològic que exerceixi activitats bancàries o parabancàries estigui subjecte a les mateixes regulacions, els actors tecnològics grans, mitjans o petits, haurien de reflexionar. Molts ho han fet ja i han actuat en conseqüència. D’altres no semblen estar per la feina.

 

Estem creant un monstre burocràtic amb un enorme llistat d’imposicions reguladores, no totes elles igualment eficaces, perquè és l’única cosa que se’ns ocorre per poder controlar els grans gegants sistèmics i els campions nacionals de mida mitjana

Aprofitar-se del dèficit de reputació d’un sector i utilitzar una suposada superioritat que s’endevina en alguns actors tecnològics per entrar en un negoci enormement sensible i basat en la confiança, és un risc molt gran, no per als actors implicats, sinó per a la ciutadania i l’estabilitat sistèmica.
El sector tecnològic i el món financer han de caminar junts a través de partenariats en els quals el servei al ciutadà i la transparència es converteixin en l’eix central dels acords. La tecnologia no és innovadora en si mateixa, sinó allò que pretenem aconseguir amb aquesta. Com sempre, ajuntar el millor de cada casa de forma simbiòtica és la millor recepta per al desenvolupament social.
Els canvis i plantejaments que defensem en aquest article són de llarg recorregut, però són els únics que portaran envers una veritable regeneració del sector, faran que disminueixi el seu caràcter de risc sistèmic i que el col·loquin en un camí de solvència i de rendibilitat a la vegada que es consolida en el seu paper fonamental com a actor social, recuperant la reputació perduda i blindant-se davant l’aparició de substituts.
Potser, la crisi de la Covid-19 permeti d’accelerar algun d’aquests canvis necessaris, però, no s’enganyin, els virus no canvien res. Més d’hora que tard el virus desapareixerà o serà vençut. Els veritables canvis els protagonitzem els éssers humans.
Potser cap al 2025 puguem veure ja senyals molt més clares d’aquest necessari canvi de paradigma, a nivell espanyol i europeu, que ha de situar el sector bancari com a part de les solucions als problemes de la societat i no, com tristament ha passat en les últimes dècades, com un dels problemes de la mateixa.

Enviar Comentari