Revista d'Anàlisi Plural

Aprendre a fer de banc central

0

Joan Tugores Ques
Catedràtic d’Economia de la UB

shutterstock_10981855

Després de diverses crisis financeres importants als Estats Units, especialment la iniciada al 1907, es va posar en marxa finalment una institució com la Reserva Federal – anomenada FED col·loquialment –  mitjançant una llei aprovada en 1913, just ara fa un segle. Realment avui crida l’atenció que un país com Estats Units hagués funcionat monetàriament sense un clàssic banc central, després dels problemes amb el First i el Second National Bank que no van aconseguir consolidar-se durant el segle XIX. Però la tossudesa dels problemes financers compartits d’una economia cada vegada més integrada pels sistemes de transports i les comunicacions va fer necessària una institució que se’n fes càrrec… com a Europa a l’actualitat, dirien alguns. Va ser una tramitació complicada ja que es van creuar dues polèmiques: la referida al control polític del nou banc central, i la relativa al grau de centralització o descentralització de les decisions en un marc federal. Ja es veu que són temes que, un segle i escaig després, tenim també a Europa amb el jove BCE.

Cada institució neix marcada per la seva història i això afecta a les seves prioritats inicials… però també les institucions –com les persones– han d’anar aprenent de les circumstàncies i tenir flexibilitat per afrontar reptes canviants. La Reserva Federal tenia en aquell moment com a mandat garantir l’estabilitat financera i, encara que a la Gran Depressió de la dècada de 1930 no va estar a l’alçada al principi, alguns analistes destaquen com aquesta finalitat ha tornat a ser prioritària arran de la Gran Recessió iniciada en 2007-2008.

Moments de cooperació

Però la història també ens recorda com, en altres moments del darrer segle, la Reserva Federal va tenir clar que calia cooperar amb les autoritats fiscals per estimular el creixement econòmic –especialment després de la segona guerra mundial–, i això va ser cabdal per aconseguir reduir als Estats Units una càrrega de deute públic que havia arribat en 1945 a nivells semblants als actuals; una lliçó que Europa hauria de recordar, ara que el corsé de l’endeutament és especialment feixuc al Vell Continent. Posats a aprendre de la història de com es fan grans els bancs centrals, també podríem recordar com l’origen de l’admirat model del Banc d’Anglaterra va ser precisament finançar al govern britànic en un moment especial delicat de les arques públiques a finals del segle XVIII. Es podria dir que, en contra del que sembla una omnipotent ortodòxia a l’eurozona, l’ADN de la banca central té importants cromosomes de cooperació constructiva amb el finançament del sector públic.

En contra de l’omnipotent ortodòxia de l’eurozona, l’ADN de la banca central té importants cromosomes de cooperació constructiva amb el finançament del sector públic

Així mateix, la Reserva Federal també va tenir la seva fase de compromís amb el control de la inflació a les dècades prèvies a l’actual crisi. Fins i tot alguns economistes influents com Bernanke van defensar explícitament el paper de la FED al respecte…abans d’accedir a la seva presidència i haver d’afrontar unes realitats molt més complexes. El BCE va néixer a l’època en que la disciplina anti-inflacionista era la moda i això, a més de la coneguda obsessió alemanya al respecte, derivada sobretot de la memòria històrica de la hiperinflació dels anys 1921-1923, es va consagrar al Tractat de Maastricht, oferint la coartada perfecta per a una interpretació restrictiva de les obligacions del BCE que, en molts sentits, ha hipotecat el seu marge de maniobra a la zona euro. Més que probablement una lliçó cabdal de la centenària FED per a Europa ha de ser la flexibilitat a l’hora d’adoptar uns enfocaments de multiplicitat d’objectius raonablement ponderats, en lloc de l’acomplexada submissió actual a ortodòxies interessades i esbiaixades.

Especial atenció mereixen les lliçons de l’experiència dels Estats Units pel que fa al trist paper de la FED a l’inici de la Gran Depressió que, com es prou conegut, van portar a analistes com Milton Friedman o Anna Schwartz a preguntar-se: “per què va ser tan inepta la política monetària?”. Sense entrar en tecnicismes, els problemes de fons resideixen en les dificultats de la FED per: a) actuar com un veritable banc central dels Estats Units, més que com una resultant mal combinada dels interessos no sempre coincidents dels diferents territoris que integraven l’espai econòmic i financer nord-americà; i b) actuar com a una entitat pública amb responsabilitats sistèmiques i no només com a una institució amb un compte de resultats. Afortunadament per als Estats Units, entre 1933 i 1935 s’hi van produir uns canvis normatius que van permetre superar aquestes severes deficiències inicials, uns greus pecats originals. Quant de temps – i de patiments – haurem de passar encara els europeus per extreure lliçons similars de flexibilitat, lucidesa i pragmatisme?

Els comentaris estan tancats.