“Com podrem construir Europa si els joves no hi veuen un projecte col·lectiu i una representació del seu propi futur?” La pregunta se la va fer, primer, Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995, però l’actual líder de l’Executiu comunitari, Ursula Von der Leyen, la va citar de nou fa unes setmanes en el seu discurs sobre l’estat de la Unió. La joventut i el seu futur van ocupar un espai prioritari en el conjunt de missatges que va llançar la mandatària, un gest de complicitat necessari vers una generació a qui la pandèmia també ha robat alguns dels seus millors i més valuosos anys: la seva educació superior. En aquest àmbit, el primer que ens ve al cap quan pensem en Europa és, inevitablement, el programa Erasmus, un èxit europeu indiscutible que té un impacte fins i tot polític a l’hora de forjar el sentiment de pertinença a la UE entre les futures generacions. No obstant això, al llarg del temps, aquest programa ha anat evolucionant i preveu vincular-se a un projecte universitari més ampli al continent.