Per què una universitat legalment reconeguda no sempre gaudeix del mateix prestigi que una altra? La resposta pot trobar-se en una institució catalana desapareguda fa més de tres segles.
XAVIER FANTOVA. Departament d’Humanitats de la Universitat Europea-IMF d’Andorra.
JESÚS M. PRUJÀ Canceller de la Universitat Europea-IMF d’ Andorra.
Durant les darreres dècades, el sistema universitari espanyol ha canviat profundament. Les universitats privades han crescut de manera sostinguda, la formació en línia s’ha consolidat i han aparegut nous models docents que competeixen amb les universitats tradicionals. Tot plegat ha ampliat les opcions dels estudiants, però també ha generat un debat incòmode: què converteix realment una institució en una universitat?
La resposta sembla senzilla: una universitat és aquella que compleix la llei i ha estat autoritzada per les administracions competents. Però aquesta resposta només explica una part de la realitat. L’altra part és molt més difícil de mesurar: el prestigi acadèmic del professorat, la confiança social, la qualitat de la recerca, el valor dels seus títols o el reconeixement que li atorguen la resta d’universitats.
En definitiva, una cosa és la legalitat i una altra, ben diferent, és la legitimitat acadèmica.
I LA HISTÒRIA ES REPETEIX
Aquest debat no és nou. De fet, Catalunya ja el va viure fa més de tres-cents anys amb la Universitat Literària de Solsona.
Tot i que avui és una institució pràcticament desconeguda, Solsona va funcionar durant dècades com una universitat. Impartia estudis, expedia títols i desenvolupava activitat acadèmica. No obstant això, la seva existència sempre va estar envoltada de controvèrsies sobre l’abast dels seus privilegis i sobre el reconeixement real dels títols que concedia.
El problema no era únicament jurídic. Altres universitats i autoritats discutien si aquella institució havia d’ocupar el mateix lloc que els centres universitaris més consolidats. És precisament aquesta situació la que converteix Solsona en un precedent extraordinàriament actual.
LA UNIVERSITAT ÉS MOLT MÉS QUE UNA AUTORITZACIÓ
La legislació espanyola estableix avui requisits molt exigents per crear una universitat. La Llei Orgànica del Sistema Universitari i el Reial decret que regula la creació de noves universitats fixen condicions relatives al professorat, la investigació, l’oferta de titulacions o l’estructura institucional.
Però complir aquests requisits no garanteix automàticament el prestigi.
La història universitària demostra que la reputació es construeix amb el temps. Es fonamenta en la qualitat docent, en la producció científica, en l’estabilitat del professorat, en la capacitat investigadora i en la confiança que la societat diposita en la institució.
Aquesta és la diferència entre tenir una universitat i ser reconeguda com una gran universitat.
EL DEBAT DE LES UNIVERSITATS PRIVADES
Els darrers anys han aparegut nombroses universitats privades, especialment a comunitats com Madrid o Andalusia. Alguns rectors i experts han expressat dubtes sobre si determinats projectes disposen realment d’una massa crítica suficient de professorat, investigació i estructura acadèmica per ser considerats universitats en el sentit ple del terme.
Curiosament, el debat gairebé mai no posa en qüestió la seva legalitat. El que es discuteix és si els mínims exigits per la normativa són suficients per garantir una institució universitària amb la solidesa que la societat espera.
És exactament la mateixa pregunta que, salvant totes les distàncies històriques, ja plantejava el cas de Solsona.
L’ONLINE TAMBÉ ENTRA EN EL DEBAT
La universitat digital ha afegit un nou element a aquesta discussió. Institucions que desenvolupen tota la seva activitat a distància han demostrat que és possible oferir estudis universitaris sense presencialitat. La Universitat Oberta de Catalunya n’és probablement el millor exemple.
La qüestió no és si una universitat és presencial o virtual, n’és una altra: quin model docent ofereix, quina investigació produeix, quin professorat incorpora i quin reconeixement aconsegueix dins del sistema universitari.
LA REPUTACIÓ CONTINUA SENT DECISIVA
Les universitats competeixen avui en un entorn global. Rànquings internacionals, acreditacions, captació de talent, producció científica o ocupabilitat dels titulats formen part d’una mateixa realitat: la reputació. Aquesta reputació actua sovint com un mecanisme que complementa allò que la regulació jurídica no pot garantir per si sola.
UNA LLIÇÓ QUE ARRIBA DES DEL SEGLE XVII
La Universitat Literària de Solsona ens recorda que la universitat mai no ha estat només una institució administrativa.
No obstant això, el seu desenvolupament acadèmic i institucional no va presentar cap excepcionalitat en el seu entorn històric i territorial. Va formar, graduar i doctorar seguint les mateixes fórmules organitzatives i procediments acadèmics que la resta d’estudis generals i universitats, si bé adaptant-se a la realitat de la seva escala. I la funció social i professional desenvolupada pels seus egressats al llarg de gairebé un segle (1620-1717), així ho va posar de manifest.
La institució universitària sempre ha estat també una comunitat de coneixement, una organització científica i un espai de confiança pública.
La seva història i també molts altres casos de les anomenades “universitats menors” de l’àmbit oest del mediterrani ens ensenya que els conflictes entre legalitat i legitimitat no són un fenomen contemporani, sinó una tensió que acompanya la universitat des dels seus orígens.
En un moment en què el sistema universitari continua expandint-se, diversificant-se i digitalitzant-se, aquesta distinció és més útil que mai.
Perquè, al capdavall, una universitat no es defineix únicament pel decret que l’autoritza, sinó i sobretot, per la qualitat del coneixement que genera, pels professionals que forma i per la confiança que és capaç de despertar en la societat.
Potser aquesta és la gran lliçó que ens deixa aquella petita i històrica universitat de Solsona: la legalitat és imprescindible, però el prestigi acadèmic s’ha de guanyar cada dia.
