El teixit empresarial es troba en un punt d’inflexió històric.
MARI CRUZ DÍAZ ÁLVAREZ. Presidenta de l’Institut de l’Enginyeria d’Espanya (IIE)
El veritable potencial corporatiu ja no es mesura únicament pel capital financer o la quota de mercat tradicional, sinó per factors estructurals, tecnològics, climàtics i mediambientals que exigeixen redefinir l’estratègia. Per al directiu contemporani, el repte consisteix a dissenyar organitzacions resilients capaces de convertir les restriccions globals en avantatges competitius.
Des de la perspectiva de l’enginyeria, en què la gestió dels recursos escassos i la seguretat del subministrament són pilars fonamentals, el creixement no és una simple línia ascendent, sinó el resultat d’un ecosistema equilibrat i eficient. Si fallen vectors bàsics com la infraestructura, l’energia o el talent, el potencial d’una organització s’estanca, independentment de com sigui de disruptiu el seu model de negoci. Tanmateix, l’enginyeria actual va molt més enllà de la mera resolució de contingències: s’ha transformat en una disciplina humanista, dinàmica i socialment responsable, fermament allunyada dels vells tòpics de rigidesa, classisme o aïllament que tradicionalment l’encasellaven. Avui és la professió més útil per donar resposta als reptes del creixement corporatiu.
L’enginyeria actual va molt més enllà de la mera resolució de contingències: s’ha transformat en una disciplina humanista, dinàmica i socialment responsable
ELS FACTORS LIMITADORS DEL CREIXEMENT ACTUAL
- El rendiment de qualsevol sistema està determinat pel seu recurs més escàs. Actualment, les empreses s’enfronten a tres grans factors limitadors:
- La vulnerabilitat de les cadenes de subministrament i la dependència de recursos estratègics: això ha impulsat una era de regionalització. Les organitzacions ja no poden planificar a curt termini sense assegurar el subministrament de matèries primeres, aigua i energia, convertint la seguretat dels recursos en la primera condició per a la supervivència.
- La bretxa tecnològica i la capacitat d’absorció: la distància entre el desenvolupament tecnològic i l’assimilació real genera confusió. Moltes corporacions confonen l’adquisició de tecnologia amb la transformació operativa. Sense una reenginyeria dels processos subjacents i una cultura capaç d’assimilar-la, la inversió digital es converteix en un cost enfonsat en lloc d’un motor d’eficiència.
El dèficit de talent tècnic i la necessitat de relleu generacional: la manca de vocacions STEM i la desconnexió temporal entre els plans d’estudis acadèmics i les necessitats de la indústria limiten l’execució de projectes de gran envergadura. El creixement s’atura quan falten mans qualificades per dissenyar i mantenir les solucions del futur.
RADIOGRAFIA DE L’ENGINYERIA A ESPANYA
Per entendre l’abast real d’aquesta professió com a aliada de l’empresariat, convé analitzar-ne la dimensió estructural al nostre país. Espanya compta amb un ecosistema d’enginyeria robust, modern i altament regulat que actua com a columna vertebral de l’economia.
A través de l’Institut de l’Enginyeria d’Espanya (IIE, per les sigles en castellà) —que agrupa les branques habilitadores de la professió d’enginyer— s’articula una comunitat de professionals formats en escoles d’un gran prestigi tècnic. Les xifres demostren el pes específic d’aquest col·lectiu:
- Espanya supera els 750.000 enginyers en les diferents especialitats.
- Més de 100 escoles tècniques superiors repartides per tot el territori nacional imparteixen titulacions acreditades d’acord amb estàndards internacionals estrictes, com ara el segell EUR-ACE.
- L’IIE actua com a nexe d’unió amb la societat, l’alta direcció i l’organisme regulador, promovent no només l’excel·lència tècnica, sinó també el rigor ètic i la innovació transversal.
Espanya compta amb un ecosistema d’enginyeria robust, modern i altament regulat que actua com a columna vertebral de l’economia
POSICIÓ COMPETITIVA I PROJECCIÓ INTERNACIONAL
L’enginyeria espanyola ha deixat de ser un mercat de consum intern per convertir-se en un producte d’exportació de primer ordre, caracteritzat per una solvència tècnica indiscutible. La balança de serveis d’enginyeria i infraestructura manté un saldo clarament exportador des de fa dècades, situant les corporacions espanyoles a l’avantguarda dels grans consorcis globals.
La nostra enginyeria és sinònim de lideratge en infraestructures de transport, energies renovables, xarxes de telecomunicació i gestió de l’aigua. Projectes emblemàtics com la construcció i explotació de la línia d’alta velocitat Medina-la Meca (l’“AVE del desert”) o la monumental ampliació del Canal de Panamà demostren la capacitat dels equips espanyols per gestionar la màxima complexitat tècnica, contractual i ambiental en entorns hostils, aportant una fiabilitat que els grans inversors internacionals valoren de manera prioritària.
TRENCANT TÒPICS A TRAVÉS DE LA IA I L’HUMANISME
L’estereotip clàssic de l’enginyer, centrat exclusivament en el càlcul, aliè a la gestió del talent o reclòs en un perfil tècnic aïllat, ha quedat completament obsolet. Les noves tendències globals demanen un perfil adaptatiu i marcadament col·laboratiu:
- La IA generativa i l’aprenentatge automàtic estan alliberant els enginyers de les tasques de càlcul repetitiu i de disseny rutinari. Això desplaça el valor del professional cap a la conceptualització estratègica, l’anàlisi crítica d’escenaris i la presa de decisions complexes basades en dades predictives.
- El pes de la persona en el projecte és avui més gran que mai. Habilitats com el lideratge empàtic, la negociació multicultural, la comunicació assertiva i la gestió de la diversitat ja són matèries troncals en l’exercici de la professió. Els projectes no s’executen només amb plànols, sinó liderant equips humans multidisciplinaris.
- L’enginyeria a Espanya viu una profunda transformació demogràfica. La incorporació de la dona a llocs directius tècnics i a disciplines capdavanteres (especialment en bioenginyeria, enginyeria agronòmica, ambiental i de telecomunicacions) està enriquint els enfocaments de resolució de problemes, aportant una visió més holística i connectada amb les demandes de sostenibilitat i d’impacte social de les comunitats.
RESILIÈNCIA, SOSTENIBILITAT I ALTA DIRECCIÓ
Hi ha una analogia directa entre la gestió d’una explotació agrícola d’alta eficiència i la direcció d’una corporació. En l’enginyeria agronòmica es treballa amb variables difícils de quantificar, com ara el clima, fet que obliga a desenvolupar una precisió mil·limètrica en la gestió de l’aigua, els nutrients i la logística. Avui dia també cal tenir en compte el preu de l’energia, que actua com un factor limitant de la producció. Aquest enfocament és exportable a l’àmbit directiu per operar en un entorn macroeconòmic inestable mitjançant sistemes basats en dades, la diversificació de riscos i una eficiència absoluta.
Sota aquesta premissa, la sostenibilitat, considerada en les seves tres dimensions (social, econòmica i mediambiental), ha deixat de ser un vector de responsabilitat social per esdevenir una exigència operativa i financera. Les companyies que no integrin la circularitat i la descarbonització en les cadenes de valor trobaran serioses dificultats per accedir als mercats de capitals i retenir els consumidors. L’enginyeria proporciona les eines metodològiques perquè aquesta transició actuï com una palanca d’optimització de costos, alhora que com un vector de millores socials.
L’enginyeria espanyola ha deixat de ser un mercat de consum intern per convertir-se en un producte d’exportació de primer ordre
Per alliberar aquest potencial, és imprescindible que l’alta direcció es connecti amb la realitat operativa de les seves plantes i sistemes. L’Institut de l’Enginyeria d’Espanya promou el protagonisme dels professionals tècnics en els comitès de direcció, ja que aporten una visió de viabilitat, escalabilitat i gestió de riscos que complementa la perspectiva financera. En un entorn condicionat per la transició energètica i la digitalització, el lideratge tècnic és el veritable factor diferencial per construir un model de creixement sòlid i durador. Per això reclamem una formació rigorosa i moderna, així com una presència de la ciència i de la tècnica molt propera a la presa de decisions, de manera que no només intervinguem en la resolució dels problemes, sinó també en la planificació de totes les activitats que han de conduir a evitar que aquests problemes arribin a existir.
