Revista d'Anàlisi Plural

Objectiu: enfortir-se en nous mercats

0

El 2015 va ser un any de rècords per a l’economia catalana, que al final del primer semestre registrava un volum d’exportacions de prop de 32.000 milions d’euros, la xifra més alta mai aconseguida en sis mesos. Així, l’economia va agafant embranzida i la balança de les relacions comercials catalanes bascula el pes cada cop amb més força cap a l’estranger, tendint a reduir la dependència del mercat espanyol. El gruix de les exportacions les absorbeix la UE, principalment França i Alemanya, però la tendència futura és diversificar i obrir-se a nous mercats, reforçant la presència a els EUA, Llatinoamèrica, els BRIC i les economies mediterrànies.

 
Text: Alícia Fàbregas
 


Segons dades de l a Generalitat de Catalunya, al 2014 les vendes fora d’Espanya ja representaven gairebé un 59% del total de les exportacions catalanes. La UE, que acapara més de dos terços del total de les exportacions, és el principal soci comercial, seguit de lluny per Amèrica del Nord, Llatinoamèrica i altres països del continent europeu com Suïssa.
mon-empresarial-005-dependencia-mercat-europeuTenint en compte que les exportacions catalanes representen el 25% del total de les exportacions de l’estat i que aquest percentatge augmenta encara uns punts quan es tracta d’importacions, Catalunya es perfila nítidament com un dels principals motors del comerç internacional espanyol. Les raons són múltiples i es troben tant en la situació geogràfica i la potència industrial d’aquesta Comunitat Autònoma, com en els avantatges que aporten certs acords comercials.
Però les principals explicacions emanen d’una perspectiva macroeconòmica. El 2014 va marcar un punt d’inflexió per a l’economia catalana i per fi es van deixar enrere anys d’estancament. La demanda interna ha crescut des de llavors i ha impulsat el dinamisme econòmic, contribuint a augmentar també la inversió, que s’ha incrementat un 280,3% respecte el 2014, amb l’OCDE i la UE com a principals inversors seguits d’Amèrica Llatina, segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat. Tot això, sumat a la davallada del preu del petroli i la pèrdua de valor de l’euro respecte el dòlar i la lliura esterlina, ha esperonat el creixement de les exportacions catalanes.

La tendència és diversificar els mercats, una estratègia que va acompanyada d’una millora en la integració de la cadena de valor. És a dir, fer millors productes, i per tant no competir tant en el pla salarial sinó en el qualitatiu, potenciant la innovació i el disseny

Reduir la dependència de la UE
Segons dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, el 68,8% de les exportacions catalanes les absorbeix la UE. És el nostre mercat natural, per proximitat geogràfica i cultural, per l’absència d’aranzels que suposa pertànyer a la Comunitat Econòmica Europea i per la història que ens uneix i que fa que algunes de les nostres empreses tinguin el procés de producció integrat en diferents països membres. Segons fonts de la Cambra, en gran part són relacions d’integració intraindustrial. Per exemple, la seu de Seat està a Catalunya, però importa alguns motors d’Alemanya i ven allà el cotxe manufacturat.
La llista de les exportacions a la UE l’encapçala França (16,7%), seguida d’Alemanya (13,4%) i Itàlia (9,1%). En canvi, respecte a les importacions, és Alemanya qui passa per davant de França. Segons explica Francesc Díaz, director de la delegació francesa d’ACCIÓ, l’agència per a la competitivitat de l’empresa de la Generalitat, “les regions franceses amb les que Catalunya té més relacions econòmiques són, lògicament, les més desenvolupades econòmicament i les més dinàmiques (Ile-de-France, Rhône-Alpes), així com les del sud del país”.
Però la tendència futura persegueix desviar-se d’aquest model i busca obrir-se més al món. Com explica Núria Betriu, consellera delegada d’ACCIÓ, “si l’any 2008 les exportacions a la UE representaven el 71,2% de les vendes catalanes a l’exterior, el 2014 aquest percentatge es va situar en un 64,7%. Correlativament, si el 2008 els països emergents van concentrar el 18,7% de les exportacions catalanes, el 2014 van augmentar fins a situar-se en el 23,8%”.
Per tant, l’objectiu principal és diversificar els mercats. Una estratègia que, segons asseguren fonts de la Cambra, va acompanyada d’una millora en la integració de la cadena de valor. És a dir, fer millors productes, i per tant no competir tant en el pla salarial sinó en el qualitatiu, potenciant la innovació i el disseny. Així, Catalunya s’emmiralla en altres economies del nord d’Europa, petites però que tenen una proporció molt elevada d’exportacions sobre el seu PIB.
mon-empresarial-005-exportacions-catalunya
Vincles comercials més enllà
Absorbint el 3% del total de les exportacions catalanes al 2015 i un 2,5% de les importacions, els EUA són també un soci comercial molt important per a Catalunya. Segons afirmen fonts de les delegacions nord-americanes d’ACCIÓ, aquest país compta amb un perfil de consumidor sofisticat i amb alt poder adquisitiu, convertint-lo en un dels mercats de consum més lucratius al món. L’empresa catalana que s’embarca als EUA acaba guanyant competitivitat –adquirint qualitats molt útils per a introduir-se en altres mercats del món– i es beneficia dels ingressos d’un gran mercat homogeni, perquè amb una sola inversió el retorn és molt més gran.
Les economies del mediterrani també tenen el seu atractiu. En els darrers anys, Turquia s’ha convertit en un dels estats més llaminers. El seu sector farmacèutic és el sisè més gran d’Europa i el químic engloba més de 4.500 empreses amb una alta demanda d’importacions de matèries primes i tecnologia.
La Generalitat aposta fort també per països com el Marroc o el Japó, un com a porta del continent africà –després d’Algèria– i l’altre de la regió Àsia-Pacífic. Els plans d’actuació inclouen acords de col·laboració a dos anys vista que es fonamenten en varis eixos, com per exemple l’assessorament i la promoció de les empreses catalanes implantades allà, el foment de les relacions comercials o la captació d’inversió. Pel que fa al Marroc, més de la meitat de les empreses espanyoles presents allà són catalanes, i respecte al Japó, el 88% de les seves companyies implantades a Espanya estan a Catalunya. Per tant, l’interès comú és obvi.

L’empresa catalana que s’embarca als EUA acaba guanyant competitivitat –adquirint qualitats molt útils per a introduir-se en altres mercats del món– i es beneficia dels ingressos d’un gran mercat homogeni, perquè amb una sola inversió el retorn és molt més gran

mon-empresarial-005-sectors-exportacionsLa musculatura productiva de Catalunya
Durant els primers nou mesos del 2015, el sector químic català va ser qui va liderar les exportacions, aportant 12.662 milions d’euros, un 6,1% més que en el mateix període del 2014. Per darrere d’aquest es troba el sector de béns d’equipament seguit del de l’automòbil, que amb un augment del 16% respecte el mateix període del 2014, va ser el que més va créixer. Segons les estadístiques del Ministeri d’Economia i Competitivitat, la província de Barcelona, com a joia de la corona, es reafirma com a gran motor de l’economia catalana, amb una producció molt diversificada. La segueix Tarragona, gràcies a la seva potència en el sector químic i petroler, per davant de Girona i Lleida.
Caldrà veure, però, si la millora de l’economia es converteix en una tendència ferma en els darrers anys i si la situació macroeconòmica permet a les empreses catalanes seguir el full de ruta establert. Si és així, és molt probable que en uns anys la importància de certs socis comercials de Catalunya s’inverteixi.
mon-empresarial-005-generalitat-catalunya

La Unió Europea

mon-empresarial-005-unio-europeaLa Unió Europea neix inicialment com un acord comercial per a mantenir la pau entre França i Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Així, al 1950 es crea la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Uns anys més tard, al 1957, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos signen el Tractat de Roma que dóna llum a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), també anomenada mercat comú. Des de llavors fins a l’actualitat s’ha anat consolidant la unió duanera que afecta a tots els intercanvis de mercaderies i que implica també l’adopció d’un aranzel comú de cara a països membres que comerciïn amb d’altres fora de la UE.
Un dels pilars d’aquestes relacions entre països membres és, segons estableix el Tractat de la UE, que “el mercat interior implicarà un espai sense fronteres interiors, on la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals estarà garantida d’acord amb les disposicions dels Tractats”. Aquesta eliminació de barreres comercials ha contribuït a una dinamització econòmica sense precedents que ha convertit la UE en la primera potència exportadora del món i l’ha erigit com el mercat únic més gran amb 500 milions de consumidors. De fet, la UE també ha dissenyat instruments de defensa comercial i d’accés al mercat per tal de protegir a les empreses dels països membres en els intercanvis i evitar els obstacles. A més, contribueix a la participació dels països menys desenvolupats econòmicament dins la UE, aplicant programes d’ajuda i afavorint-los amb unes taxes reduïdes.

LES CLAUS DE: L’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (ATCI)

mon-empresarial-005-associacio-transatlanticaL’ATCI, també coneguda com a TTIP per les seves sigles en anglès, és un acord de lliure comerç entre la UE i els EUA que està en procés de negociació. Si s’aprovés podria canviar molt les relacions comercials entre aquests dos grans mercats que junts representen prop del 60% del PIB mundial i sumen quasi 800 milions de consumidors.
Tot va començar el juny del 2013, quan els EUA van iniciar les negociacions amb la Comissió Europea. Quan els EUA i la UE hagin arribat a un acord a nivell de requisits, es redactarà un esborrany final que serà entregat als governs de cada un dels 28 països de la UE i als membres del Parlament Europeu perquè l’aprovin o el rebutgin.
Segons els documents de la UE, l’objectiu d’aquest acord és “crear noves oportunitats de negoci, més creixement i llocs de treball” reduint les barreres comercials i abaixant preus. Així, l’ATCI es fonamenta sobre tres pilars: l’accés al mercat; l’harmonització de normes, controls i exigències administratives i la reducció de les barreres no aranzelàries; i l’adequació de les lleis que tinguin impacte comercial i que facilitin les inversions entre els EUA i la UE.
La polèmica sorgeix per varis motius. D’una banda, la presumpta pèrdua de poder dels estats davant de les grans empreses. De l’altra, el fet de relegar a procediments arbitraris privats els litigis sobre inversions exteriors. A més, els detractors dubten de com afectarà a tot el que té a veure amb els drets laborals i els salaris i a la legislació en matèria sanitària dels productes alimentaris, que actualment és força diferent als EUA i a la UE, per exemple pel que fa als transgènics.


L’ANÀLISI

mon-empresarial-005-montserrat-feliuLideratge i implantació de l’estratègia en la internacionalització

MONTSERRAT FELIU COSTA. Sòcia directora a Feliu N&I.

Parlar d’internacionalització és, com sempre defenso, parlar d’estratègia. Voldria incidir en la diferència entre tenir una estratègia i implantar l’estratègia a l’organització. La implantació de l’estratègia és un procés molt més complex que el procés d’elaboració de la mateixa.
La implantació requereix la definició d’objectius, accions i indicatius que, si no són molt concrets, poden no ser útils. Quan parlem dels errors habituals en els processos d’internacionalització, parlem, per exemple, d’una falta de coneixement suficient del mercat de destí o de la improvisació en les accions que es duen a terme. Això requereix preguntar-nos contínuament quanta informació necessitem saber per tal de passar a l’acció.
Necessitem un lideratge fort del projecte i a diferents nivells organitzatius. Lògicament, per lidiar en l’entorn actual –definit molt encertadament com volàtil, incert, complex i ambigu–necessitem líders a la Direcció General que gestionin la complexitat de la internacionalització i que tinguin la capacitat per prendre decisions i gestionar els riscos i els canvis. Però també a als altres nivells de l’organització. Un aspecte a tenir en compte és que en moltes organitzacions el grau de participació en el procés d’elaboració de l’estratègia de les persones que tindran la responsabilitat d’implantar-la és mínim. Si impliquem des de l’inici als responsables de la implantació, aconseguirem una millor integració en el projecte, augmentarem el nivell de coordinació de les decisions que es prenen en diferents àrees o equips de l’empresa, guanyarem agilitat en la presa de decisions, i també facilitarem la flexibilitat, especialment davant la necessitat de canvis.
La incorporació dels responsables de Recursos Humans en les fases de planificació i implantació és clau, perquè la disponibilitat de persones preparades, amb els coneixements i habilitats necessaris en el lloc i moment oportuns és un dels principals reptes dels directius. El creixement de la internacionalització en la nostra economia, així com l’obertura a l’exterior de les empreses de prestació de serveis tècnics i tecnològics enfocades a la gestió de projectes, ens imposen un canvi en la nostra forma d’actuar amb vista a la gestió internacional de persones. És imprescindible gestionar amb planificació, anticipació i de forma proactiva per evitar haver d’anar salvant situacions urgents.
Per últim, per què el pressupost és una gran eina per a la implantació de la internacionalització? Hem de treballar amb un pressupost perquè ens permet planificar i coordinar; per prioritzar l’assignació de recursos, per avaluar, per motivar, per generar un aprenentatge; perquè ens permet, en la fase d’elaboració, discutir oportunitats i riscos, i també, posteriorment, analitzar els resultats obtinguts i les expectatives que s’havien plantejat.
mon-empresarial-005-lideratge-estrategia-internacionalitzacio

Enviar Comentari