Revista d'Anàlisi Plural

L’estat de salut del sistema sanitari, a debat

0

Té una bona salut, el nostre sistema sanitari? Quina valoració els mereix la resposta de la sanitat pública i la sanitat privada a la crisi de la Covid-19 fins ara? Quins reptes i oportunitats creuen que hauran d’afrontar la sanitat pública i privada en els propers mesos? Diversos experts i professionals del sector responen a aquestes qüestions i analitzen com serà el futur d’un sistema sanitari on coexisteixen la gestió pública i la privada, tenint en compte, a més, l’amenaça que ha suposat la irrupció de la Covid-19 en els darrers mesos.

 Coordinació: Adrià Gratacós Torras


“La forma per garantir l’atenció sanitària ha canviat, i aquesta és una realitat que hem de reconèixer i acceptar”

JESÚS AGUIRRE. Conseller de Salut i Famílies de la Junta d’Andalusia.

1- La pandèmia provocada per la Covid-19 fa que no sigui un moment fàcil per al nostre sistema sanitari ni per a la resta de països del món. Estem gestionant una pandèmia, que s’ha estès a nivell mundial, amb un greu impacte en la salut dels ciutadans. En qualsevol cas, des d’Andalusia treballem per garantir la millor atenció sanitària possible, però la forma amb la qual la garantim ha canviat. I aquesta és una realitat que cal reconèixer i acceptar. La clau del sistema sanitari en aquests moments es troba en anar adaptant-se a l’evolució de la pandèmia; per això, l’hem d’adequar per garantir una resposta eficient, per descomptat als pacients de Covid i a la resta de pacients que pateixen altres malalties. Per tot plegat, a Andalusia tenim clar que per tal que el nostre sistema sanitari tingui una bona salut hem de treballar contínuament per anticipar-nos a aquesta realitat canviant.

2- Des de la Conselleria de Salut i Famílies d’Andalusia volem agrair la important tasca que han realitzat tots els centres hospitalaris d’Andalusia, i com no pot ser d’altra manera, també als hospitals privats que han estat col·laborant amb l’administració des del primer moment. De fet, a Andalusia s’ha comptat amb la seva participació en la presa de decisions i han format part del grup d’experts que es va constituir a principis d’any. A més, s’ha mantingut una interlocució directa i permanent amb els diferents hospitals privats d’Andalusia. D’altra banda, a la nostra Comunitat Autònoma s’ha treballat des del primer moment amb plans de contingència en els quals estaven contemplats diferents escenaris. S’ha tingut en compte, no només el nombre de positius, sinó també la pressió assistencial.

Així, el passat mes de setembre el Consell de Govern va aprovar l’anomenat ‘Pla 3.000’ amb mesures d’actuació  en base als recursos assistencials de cada província, inclosos recursos privats i externs en el cas que fossin necessaris. Per tot plegat, la resposta és positiva tot i essent conscients que  sempre es poden millorar molts aspectes, i en això estem treballant.

“Serà fonamental la reordenació del sistema de treball de l’atenció primària i la millora de les infraestructures sanitàries.”

3- Sens cap dubte, el principal repte en aquests moments és superar la pandèmia de la millor manera possible i, mirant al futur, estar preparats per a situacions com la que estem vivint des de març. L’experiència d’aquests mesos tan durs ens ha d’ajudar a detectar quins són els punts dèbils de la sanitat i reforçar-los. També ens ajudarà per mantenir en el futur una sèrie de mesures que ja s’han implementat i que estan donant molts bons resultats. Serà fonamental, per exemple, la reordenació del sistema de treball de l’Atenció Primària i la millora de els infraestructures sanitàries. Mesures per les quals la nostra Comunitat ha destinat 440 milions d’euros gràcies al Pla Andalusia en Marxa. Aquest pla es complementa amb els 117 milions amb els quals s’està executant un Pla d’Inversions per a la millora dels centres sanitaris i la seva adaptació a la Covid-19.


“L’atenció primària no està suficientment dotada de recursos per fer front als reptes que tenim davant”

Dr. Manuel Martínez-Sellés. President de l’Il·lustre Col·legi de Metges de Madrid (ICOMEM).

1- Tenim un bon sistema sanitari, però crec que seria un error adormir-se sobre els llorers i pensar que tenim el millor sistema sanitari del món. Tot i la bona estructura de la qual disposem, hi ha diversos punts de millora, tant en l’assistència pública com en l’assistència privada. Podem estar orgullosos del nostre sistema sanitari; pocs països tenen un sistema de sanitat públic i universal com el nostre. Però també hi ha aspectes millorables. La qualitat d’un sistema sanitari depèn, en gran mesura, de l’atenció primària. Lamentablement, és ben conegut que l’atenció primària no està suficientment dotada de recursos per fer front als reptes que tenim davant. Probablement, si volem tenir una millora de la sanitat hem d’invertir més en l’atenció primària.

2- A la crisi de la Covid-19 podem distingir dos moments amb característiques diferents. En la primera onada, sobretot durant els mesos de març i abril, hi va haver una resposta del sistema sanitari que va ser la que es va poder donar en aquell moment. És indubtable que no va ser una resposta adequada. Cal tenir en compte que l’increment d’hospitalitzacions al març i a l’abril va ser exponencial i el sistema no estava preparat. En aquell moment els professionals no van tenir la protecció adequada i el sistema va patir. Això va fer que alguns hospitals estiguessin desbordats, i que en el cas de la ciutat de Madrid s’haguessin d’habilitat nous espais sanitaris. En aquesta primera onada es va posar de manifest que el sistema sanitari no estava preparat per assumir aquell creixement exponencial que vam viure.

“Molts professionals sanitaris estan dedicant el seu temps a tasques administratives que resten eficiència al sistema.”

Cal destacar que el sistema sanitari públic i el sistema sanitari privat van saber col·laborar. I això també ens ha de servir per a la segona onada que estem vivint. Per a aquesta segona onada el sistema ha tingut temps per preparar-se. Tanmateix, ha arribat una mica abans del què es preveia i això està generant tensió en alguns casos. Crec que el sistema sanitari ha après i ara estem molt millor preparats per assumir el repte que suposa una pandèmia. Tot i que ara estiguem vivint un augment dels ingressos, estan sent sostinguts.

3- La sanitat a Espanya té molts sistemes diferents, depenent de cada territori. Per això els reptes seran particulars en cada cas. En termes generals, probablement haurem d’incrementar el nombre de professionals que treballen en l’atenció primària. També considero necessari treballar per desburocratitzar el sistema sanitari. Molts professionals sanitaris estan dedicant el seu temps a tasques administratives que resten eficiència al sistema. Ens hem de fixar en les qüestions tècniques i clíniques en l’àmbit assistencial. Per això, també cal replantejar més els temes de l’assistència. Els pacients necessiten una assistència intensiva i mirar que l’estància als hospitals sigui la mínima possible.


“És urgent que els partits polítics programin de forma immediata les prioritats d’acció per a transformar el sistema sanitari públic”

Dr. Jaume Padrós i Selma. President del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB).

1- La pandèmia de la Covid-19 ha deixat al descobert les grans mancances del nostre sistema sanitari. Unes mancances que fins ara havien quedat més o menys compensades per l’esforç i el compromís dels professionals. De fet, ja abans de la pandèmia, des del Col·legi alertàvem que no podíem continuar sostenint que el nostre era un sistema excel·lent, perquè, si bé els seus resultats en salut han estat fins ara dels millors del món, això ha estat possible, en bona mesura, gràcies a l’esforç dels professionals. Un col·lectiu que ha treballat en condicions precàries. El sistema de salut de Catalunya està clarament infrafinançat, tal com també ha recollit el comitè d’experts que ha lliurat al Govern el seu informe per a la transformació del sistema. Està calculat que el sistema necessita 5.000 milions d’euros addicionals que s’haurien de destinar, bàsicament, a millorar les condicions dels professionals, a reforçar l’atenció primària i a establir un sistema eficient de salut pública, i a inversions en equipaments.

“Sanitat pública i privada poden col·laborar si les autoritats sanitàries faciliten una bona coordinació i els circuits són àgils.”

2- Hem après unes quantes lliçons d’aquesta crisi i, segurament, la més positiva és que tenim uns professionals que, en circumstàncies molt dures, han estat capaços d’auto organitzar-se per a donar resposta i amb un compromís cap als pacients que considero admirable. Però això ha tingut un cost massa elevat i ara estem veient que la salut, física i emocional, dels professionals ha quedat molt tocada. En els darrers mesos, el pes de l’epidèmia ha estat suportat per l’atenció primària. Els professionals han hagut de reinventar l’assistència als CAP, reordenar circuits, implementar la telemedicina…. i tot això sense recursos addicionals i en unes condicions d’estrès molt dures. En el moment més dur de la primera onada vam comprovar que sanitat pública i privada poden col·laborar si les autoritats sanitàries faciliten una bona coordinació i els circuits són àgils. Aquest rodatge de col·laboració no el podem perdre, fins i tot serà necessari millorar-lo perquè la pandèmia serà llarga.

3- És necessària una planificació dels recursos per fer front a uns mesos que es preveuen durs i incerts, i això inclou també coordinació entre els sectors públics i privats. Els professionals estan exhausts, molt més cansats que a l’inici de la primera onada. No només per la càrrega de feina, sinó també per la pressió emocional que suposa que l’atenció a pacients de Covid-19 estigui afectant en el seguiment de la resta de pacients, especialment en els crònics i els més vulnerables. I també està retardant alguns diagnòstics i afectant greument la salut mental de la població. És urgent alliberar els professionals de tasques supèrflues i burocràtiques i fer compatible la gestió de la pandèmia amb l’atenció a la resta de pacients amb altres patologies. És necessari tenir més recursos, afavorir el treball en equip i donar als professionals capacitat d’organitzar-se. És urgent que els partits polítics programin de forma immediata les prioritats d’acció per a transformar el sistema sanitari públic. Així ho ha dictaminat el comitè d’experts independents nombrat pel propi Govern, per enfortir-lo i que pugui donar resposta a les necessitats de la societat catalana del segle XXI en un marc de salut global.


“No es pot seguir disminuint les inversions en sanitat, retallar, no cuidar els professionals i voler tenir un excel·lent sistema sanitari”

Gabriel del Pozo. Secretari general de la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM).

1- En la meva opinió, el nostre sistema sanitari no compta amb una bona salut. Se’ns intenta vendre com que sí, però en realitat no és cert. La nostra sanitat ha tingut bona salut durant molts anys, però degut a les retallades i la falta d’inversió ja no compta amb aquella bona salut que se li pressuposa; s’ha mantingut gràcies al sobreesforç dels professionals i a la bona voluntat, però quan ha arribat una situació d’estrès com ha estat la pandèmia, ens ha deixat veure els problemes i com estaven de malament les costures del nostre sistema sanitari.

“Creiem que hi ha hagut una mala gestió del sistema públic, on tot s’ha deixat en mans del sobreesforç i la professionalitat dels treballadors del sistema.”


2-
La valoració que ens mereix la resposta de la sanitat pública i privada de la Covid-19 és que ha estat exemplar per part de tots els professionals, i en alguns casos també per part dels gestors dels serveis sanitaris. En canvi, creiem que hi ha hagut una mala gestió del sistema públic, on tot s’ha deixat en mans del sobreesforç i la professionalitat dels treballadors del sistema. Això ha estat un greu error que ha comportat un gran nombre d’infeccions i fins i tot morts dels professionals, Unes conseqüències derivades d’aquest important error de gestió dels administradors del sistema públic de salut.

3- El principal repte és el de posar realment el nostre sistema de salut on es mereixen els nostres usuaris, la societat espanyola, receptora de la provisió de serveis per part del sistema sanitari. No es pot seguir disminuint les inversions en sanitat, retallar, no cuidar els professionals i voler tenir un excel·lent sistema sanitari. L’estrès ajuda a mantenir el sistema fins a un determinat punt, però és autolimitat en el temps. Cal fer inversions en sanitat, veure quin és el sistema sanitari que realment volem tenir, i potser valorar quin sistema podem tenir i si realment volem invertir en tenir un sistema sanitari al nivell que ens correspon per la nostra situació a Europa. Un sistema sanitari que considerem que ha de ser similar al dels països europeus més desenvolupats del nostre entorn. No podem presumir d’un sistema en el qual no invertim i al qual estem deixant morir a poc a poc.


“Els polítics que ens han governat els darrers 10 anys han anat pervertint el sistema sanitari i buidant-lo de contingut”

Josep Maria Puig. Secretari general de Metges de Catalunya (MC).

1- Evidentment, no. Els polítics que ens han governat els darrers 10 anys han anat pervertint el sistema sanitari i buidant-lo de contingut, tot disminuint el seu pressupost molt més enllà del que era obligat per la crisi. Una crisi que han utilitzat com a excusa per convertir l’anomenada “joia de la corona” en una autèntica bijuteria brillant, però corcada. Si el sistema ha aguantat fins a l’inici de la pandèmia ha estat pel sobreesforç dels seus professionals sanitaris que, finalment, han hagut de pagar un preu altíssim comptabilitzat en forma d’infeccions i morts, sobretot a l’atenció primària. Que el pressupost de la Generalitat hagi crescut un 30% en la darrera dècada i el de Salut estigui encara un 1% per sota del que tenia el 2010 ho diu tot sobre la política seguida per debilitar la sanitat pública fins a l’extrem que ara patim.

2- Els treballadors de la sanitat pública, que no els seus gestors, han donat una resposta exemplar de com els professionals poden agafar en primera persona la responsabilitat i la iniciativa per poder atendre en condicions tothom que, sota el criteri clínic, havia de ser atès i no haver de “triar” per manca de recursos. 10 anys de retallades han deixat l’atenció primària amb 900 metges menys, mentre la població ha seguit envellint i cronificant cada cop més malalties. Han fet desaparèixer més de 1.000 llits d’hospitals i han enfonsat de manera temerària la imprescindible inversió en tecnologia. Respecte a la sanitat privada, s’ha de constatar que, des del primer moment, aquesta es va posar a disposició de les autoritats per col·laborar en allò que fes falta. Ha estat a l’alçada de les circumstàncies.

“Europa destina el 7,5% del seu PIB a la sanitat pública. França i Alemanya, prop del 9%; Espanya, un 5,9% i Catalunya, un 3,9%.”

3- El repte principal de la sanitat pública és corregir l’altíssim dèficit pressupostari que patim. Europa destina el 7,5% del seu PIB a la sanitat pública. França i Alemanya, prop del 9%; Espanya, un 5,9% i Catalunya, un 3,9%. Aquestes dades ens orienten sobre què cal fer si de veritat volem una sanitat pública potent que sigui capaç de cuidar-nos, visquem les circumstàncies personals que visquem. L’economista Gillem López Casasnovas xifra en 5.000 milions d’euros el dèficit pressupostari anual, de manera que hauríem de passar dels gairebé 10.000 milions actuals a uns 15.000 milions. D’on han de sortir aquests diners? Òbviament, del 30% de l’augment del pressupost de la Generalitat que ha anat a parar a altres departaments. D’altra banda, la sanitat privada té tot el dret del món a competir amb la sanitat pública i oferir una alternativa de salut. Són dues vies paral·leles que cal mantenir separades quant al seu finançament. Hi ha d’haver espai per triar, però sense barrejar els interessos d’ambdues parts.

Enviar Comentari