Aquest gener de 2030, l’alumnat de l’MBA in Industrial Development, que és un programa conjunt de diverses universitats i escoles de negocis catalanes, presenta les tasques encomanades relatives al primer trimestre del curs.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Professor i periodista
A l’MBA hi participen 45 alumnes seleccionats entre els candidats de quatre continents. Aquestes són les tres millors propostes. El matí, més que hivernal, és tardoral. El sol entra a raig pels finestrals de l’edifici modernista, seu del curs.
ÀREES CLAU DE DESENVOLUPAMENT INDUSTRIAL
La primera aportació es titula De les coves a la deslocalització. Mentre a la pantalla es projecten vídeos i imatges prehistòriques, medievals, modernes i de la Revolució Industrial, l’alumna canadenca desgrana la seva intervenció:
—A les coves de la prehistòria, els aspectes fisiològics, els convivencials i els de producció es desenvolupaven sota un mateix sostre, a prop dels recursos naturals: aigua, sílex, fusta, mines, animals, terra fèrtil. A l’edat mitjana, els gremialistes i comerciants solien ubicar els seus centres de producció, tallers i magatzems de mercaderies a peu de carrer, mentre dedicaven les plantes superiors a la vida familiar; a les masies rurals les funcions continuaven barrejant-se, encara que les golfes neixen per ser rebost i la planta baixa per als atuells, les cavalleries i el bestiar.
—La separació —prossegueix— es produeix quan apareixen les primeres fàbriques. Arran de la Revolució Industrial, el desenvolupament de la màquina de vapor i el ferrocarril exigeixen interposar uns límits: les fàbriques s’instal·len prop de l’energia motriu i, al seu voltant, emergeixen les grans ciutats fabrils d’Occident. La producció en cadena farà un salt espectacular al segle XX per satisfer la demanda del consum massiu, creant grans plantes i clústers industrials. Aquests nous centres atreuen treballadors d’arreu i són l’origen de les conurbacions, que es doten d’infraestructures de transport, mobilitat i tecnologia logística.
L’alumna fa una inflexió i esbossa els traços dels darrers quaranta anys. Continua amb el seu fil argumental, mostrant imatges, aquesta vegada, de noves tecnologies:
—Fins que, a partir de 1980 —reprèn la paraula—, les empreses occidentals traslladen massivament una part important de la producció a tercers països. Tanquen les fàbriques, però les firmes conserven la direcció, el disseny i l’R+D+i. Shenzhen, Guangzhou, Shanghai, Seül, Bangkok, Monterrey, Bangalore, Bombai, Pune, Hanoi, Haiphong, Ho Chi Minh, Chonburi, São Paulo o Curitiba són els grans centres manufacturers dels darrers quaranta anys, tot i que el Ruhr, la Llombardia, Manchester o Birmingham continuen mantenint el posicionament històric.
UBICACIÓ IDEAL
La segona presentació se centra a respondre la pregunta: “On ubicar, en el moment actual, el 2030, una planta de producció?”. El ponent català avança el seu propòsit: “A prop dels clients? A prop de les matèries primeres? En entorns de talent? En zones d’alta inversió en R+D+i?”. Deixa al projector l’esquema següent, que va explicant:
—Si es tracta d’una empresa dedicada a la IA i a la digitalització, no tindria cap dubte: m’instal·laria al 22@ de Barcelona per la connectivitat, la proximitat dels centres de dades, els hubs tecnològics i el talent. En el cas d’una empresa d’automatització, aniria a la Zona Franca, que em garantiria l’accés immediat a infraestructures industrials i a proveïdors. Si la meva empresa estigués relacionada amb la sostenibilitat, la ubicaria al Parc Bit de Mallorca, pel coneixement existent allà sobre les energies renovables i l’espai per al tractament de residus i de producció neta. Si em proposés crear una empresa biotecnològica, demanaria l’ingrés immediat al Parc Científic de Barcelona, per la quantitat de laboratoris i la proximitat a hospitals i centres de recerca. Si em decantés per una start-up de gestió de dades, preferiria ubicar-me a Tres Cantos, a Madrid, per l’alta connectivitat i la presència de servidors i centres de dades. Finalment, si optés per una de logística, emmirallaria les grans empreses de distribució: centraria els meus esforços a Saragossa, per ser un dels principals hubs logístics de càrrega del sud d’Europa —per exemple, del peix que arriba de l’Àfrica—, i el seu aeroport té les tarifes més barates.
ELS POLÍGONS INDUSTRIALS
La tercera ponent és de Suzhou, a la Xina. S’ha plantejat respondre la qüestió “Cap a on van els polígons industrials?” Es refereix a aquestes plataformes al servei de les empreses on es concentren naus industrials, infraestructures i serveis logístics i de connectivitat. I ens mostra el quadre següent, que respon a la seva pregunta de recerca.
—Els primers polígons industrials apareixen cap a finals del segle XIX, principis del XX, per separar la indústria de les zones residencials i evitar problemes sanitaris i ambientals —exposa la suzhouesa—. Passa al Ruhr i als centres fabrils occidentals de Londres, Manchester, Venècia, Barcelona, Lió, Saint-Étienne, Chicago, Buffalo, Monterrey.
—A Espanya els impulsa el III Pla de Desenvolupament, per separar la indústria de les zones residencials i agrícoles. D’aquesta manera, es concentren serveis, s’alliberen les ciutats i pobles dels sorolls i de la contaminació, i s’atreuen inversors. L’ingrés d’Espanya al Mercat Comú facilita l’accés als fons europeus per modernitzar-los, millorar-ne les infraestructures, expandir-los i diversificar-los.
La producció en cadena farà un salt espectacular al segle XX per satisfer la demanda del consum massiu
—En els darrers trenta anys —prossegueix—, els polígons industrials es diversifiquen i es converteixen en parcs o hubs tecnològics. En els darrers deu anys, s’apunten a l’eficiència energètica, a l’economia verda i a la logística. La majoria es constitueix com a micropolígons o polígons periurbans, més petits, especialitzats i integrats en la logística urbana; o com a smart industry parks.
—Pel que fa als segons —continua—, vull enumerar-ne els principals: Kalundborg Eco-Industrial Park a Dinamarca; Eastern Economic Corridor i Amata City a Tailàndia; Sepang Smart Industrial Park a Malàisia; Silicon Valley als Estats Units; Munic; Eindhoven; Tel-Aviv; Barcelona i, més especialment, els de Shenzhen i Suzhou Industrial Park a la Xina. En aquest darrer és on treballava quan vaig venir a Barcelona. Les característiques principals d’aquests parcs industrials són: infraestructura digital i connectivitat de nova generació, automatització, centres de big data i sistemes de computació (edge computing), sensors, IA, IoT, monitoratge en gestió de processos; sistemes intel·ligents per a l’eficiència energètica; ubicació estratègica i logística incorporada (proximitat a ports, aeroports i autopistes, accés a proveïdors i mercats); ecosistema col·laboratiu per a serveis de suport (incubadores, acceleradores, centres de recerca dins el mateix parc); infraestructures flexibles (build-to-suit, espais híbrids, modularitat); i enfocament a la innovació permanent entorn de les indústries del futur, especialment els xips, les bateries, l’e-commerce, la robòtica, la IA, la biotecnologia o el gaming; tots ells disposen de campus universitaris o han signat convenis amb les millors universitats i escoles de negocis.
—Aquests pols industrials —acaba explicant l’alumna xinesa— configuren noves centralitats residencials on viuen les persones treballadores, amb zones comercials, convivencials i esportives, les quals produeixen una revalorització urbana extraordinària.
Tres visions excel·lents entorn de les àrees de desenvolupament industrial.
