Els debats sobre el paper central de la indústria en el dinamisme i la competitivitat de les societats tornen a ocupar llocs centrals, així com el paper de les polítiques industrials i tecnològiques per afavorir la competitivitat en un entorn geopolíticament complicat.
JUAN TUGORES QUES. Catedràtic emèrit d’Economia de la UB
En els últims temps, les temàtiques industrials tornen a ocupar llocs centrals en anàlisis i debats. I això per diverses, complementàries i poderoses raons. D’una banda, la constatació que una base industrial sòlida i competitiva continua sent una dimensió essencial per a la prosperitat dels països, per a la “riquesa de les nacions”, en els termes encunyats per Adam Smith fa ja un quart de mil·lenni (1776-2026). Els casos de les economies més pròsperes d’Àsia reiteren la manca de fonament de les pretensions de “saltar etapes” en la tradicional transició agricultura-indústria-serveis, per ometre o minimitzar la fase central d’aquesta trilogia, de manera que el teixit industrial continua sent una part crucial dels ecosistemes productius més dinàmics.
Una raó addicional és l’evidència que les pugnes geopolítiques que caracteritzen la nostra era —amb la confrontació entre els Estats Units i la Xina en el lloc més destacat, però que s’estén a les tensions entre el tradicional “món desenvolupat” i el conjunt de les economies emergents, o la pugna entre el G7 i els BRICS, com sovint se simplifica— troben un dels àmbits de controvèrsia precisament en les polítiques industrials i tecnològiques amb què cada un dels països (o àrees) intenta promoure i impulsar el seu potencial productiu cap a posicions de lideratge i pretensions d’hegemonia. Els organismes internacionals fan un seguiment cada vegada més profund d’aquestes estratègies, com es pot veure, per exemple, a la secció del web de l’OCDE dedicada a aquestes temàtiques: https://www.oecd.org/en/topics/industrial-policy.html, o als documents que publica l’FMI (entre els quals el capítol 3 del World Economic Outlook de l’octubre de 2025, que aprofundeix l’anàlisi del Fiscal Monitor de l’abril de 2024, per citar només els informes més emblemàtics). La iniciativa acadèmica Global Trade Alert, nascuda el 2009 amb la crisi financera per fer un seguiment rigorós de les mesures proteccionistes adoptades pels principals països com a resposta als problemes, ha inclòs des del 2017 entre les seves prioritats el seguiment de les Noves Polítiques Industrials. Aquesta connexió entre comerç i indústria ja apunta a un dels trets més delicats del nou entorn: fins a quin punt les polítiques industrials, instrumentades sovint a través de subvencions i altres mesures fiscals, a vegades condicionades a la utilització de components nacionals o amb requisits similars, poden introduir distorsions en el teòric lliure comerç que planteja, idealment, la globalització?
L’atorgament el 2025 del premi Nobel d’Economia a Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt ha tingut un impacte més gran que altres edicions d’aquest guardó per l’actualitat del tema que han treballat
Abans de tornar sobre les qüestions de fons plantejades pels punts anteriors, cal assenyalar que una motivació addicional per interessar-nos en la indústria i les polítiques industrials és la revitalització del debat sobre per què va començar a Occident, fa poc més de dos segles, la millora tecnològica basada en innovacions que coneixem com a “primera revolució industrial”, i que va canviar la geopolítica convertint Europa primer, i després els Estats Units, en les potències hegemòniques —economies avançades— en detriment de països com la Xina o l’Índia, que fins al segle XVIII ocupaven posicions destacades però que no van sintonitzar a temps amb les innovacions i els guanys de productivitat d’aquella primera revolució industrial. L’atorgament el 2025 del premi Nobel d’Economia a Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt ha tingut un impacte més gran que altres edicions d’aquest guardó per l’actualitat del tema que han treballat: per què en determinats entorns i moments es produeixen les onades d’innovacions disruptives que generen el progrés? Per què en uns moments i en unes societats, i no en altres? Les seves anàlisis referides al passat tenen gran interès, però la seva aplicabilitat actual és òbvia: davant dels grans avenços (inclosa la intel·ligència artificial), quin serà el seu abast i quins en seran els protagonistes… i qui els marginats? Els Estats Units i la Xina tindran un protagonisme creixent, amb pugnes entre ells, mentre que, potser, Europa podria continuar lliscant cap a la pèrdua de rellevància, un temor que ja apuntava el famós Informe Draghi, si no reacciona a temps?
Els arguments per donar suport a la indústria i, en particular, per impulsar sectors industrials dinàmics i amb projecció, se centren —més enllà d’apel·lacions a un passat industrial sempre digne d’estima— en les famoses “externalitats positives” que poden generar. Una indústria de la qual es derivin innovacions científiques i tecnològiques que siguin d’aplicació més enllà d’un sector concret mereixeria els suports necessaris per obtenir plenament aquests efectes beneficiosos per al conjunt del teixit productiu. Més enllà d’aquest argument general, si les innovacions industrials tinguessin aplicacions en àmbits positius per a altres finalitats socials, com les millores en tecnologies mediambientals o en sectors avançats estratègics en què la competència global és intensa, això propiciaria igualment arguments addicionals a l’activitat industrial amb impactes transversals socialment valuosos.
Els arguments per donar suport a la indústria i, en particular, per impulsar sectors industrials dinàmics i amb projecció, se centren —més enllà d’apel·lacions a un passat industrial sempre digne d’estima— en les famoses “externalitats positives
Però, com sempre en economia (i en la vida), cal ser prudents i reconèixer alguns possibles riscos que s’haurien d’evitar per no diluir els efectes potencialment positius de les polítiques industrials. L’FMI ha insistit en els riscos d’una variant moderna de la “hipòtesi de captura”, ja formulada fa temps pel premi Nobel George Stigler, i que consistiria en el fet que els fons públics destinats a polítiques industrials acabessin assignats seguint criteris de “proximitat política” o de “capacitat d’influència” de lobbies poderosos però que no necessàriament coincideixen amb els que podrien aportar més eficiència en termes de més valuoses externalitats positives. Com indica un dels informes de l’FMI, dirigit significativament a Europa, les polítiques industrials s’han d’orientar més a posicionar creativament el futur que no pas a apuntalar un passat en declivi. El corol·lari és la importància de comptar amb mecanismes d’assignació amb qualitat institucional contrastada, a recer d’influències disruptives. Una altra consideració de cautela és la referida als costos de les mesures a implementar, que poden originar pressió sobre els recursos públics (i amb això sobre la despesa i el dèficit públic) en uns moments en què altres dimensions també apel·len a la necessitat d’aquests recursos, des dels temes d’envelliment en moltes societats fins a noves exigències de defensa o de compromisos mediambientals. Això accentua la importància de comptar amb mecanismes institucionals solvents i de qualitat que assegurin un ús adequat d’aquests recursos.
Les polítiques industrials s’han d’orientar més a posicionar creativament el futur que no pas a apuntalar un passat en declivi
Però la importància de l’entorn sociopolític i cultural va més enllà. Els treballs dels Nobel d’Economia de 2025 mereixen atenció en aquest sentit. Mokyr ha destacat com les condicions que van propiciar que els avenços industrials en tecnologia i innovació sorgissin a l’Europa occidental a finals del segle XVIII i començaments del XIX es vinculen a aspectes que conformen la “cultura del creixement”, entre els quals la llibertat per a la creativitat, la tolerància (fins i tot admiració, en lloc de resistència) al que és nou, mecanismes de difusió de les innovacions i nous coneixements, en el marc de societats que assumeixen els reptes dels canvis associats a les innovacions i amb la disposició subsegüent a adaptar-s’hi, aprofitant-ne les potencialitats. Fa diversos segles aquesta descripció encaixava millor amb l’Europa occidental i amb els Estats Units que no pas amb una Xina en què el sistema imperial i les jerarquies de clans tancats bloquejaven o limitaven “el que és nou”. La gran pregunta és ara, en la tercera dècada del segle XXI, i davant de l’allau de canvis disruptius tecnològics, quines societats tenen les condicions per poder-se beneficiar? Es diria que, malgrat tot, els Estats Units mostren un dinamisme important i que la Xina (i altres països asiàtics) ha superat les rigideses de fa un parell de segles per combinar tradicions amb un foment descomunal de les innovacions, però la resposta per a Europa no sembla tan optimista. El mateix Mario Draghi, més d’un any després del seu famós informe, continua clamant perquè la Unió Europea superi les seves rigideses, les seves regulacions burocràtiques, els seus recels localistes, etcètera, per no quedar encara més despenjada de les oportunitats de progrés dels nous temps. La indústria europea —en aliança, com als Estats Units, amb els serveis d’alt valor afegit— té un potencial important que la política europea —la industrial i la política-política— hauria de contribuir a desbloquejar i propiciar amb més claredat.
