El futur d’Europa es juga en els seus territoris. En un món fragmentat, la capacitat d’emprendre i reindustrialitzar defineix qui lidera i qui queda enrere. Europa afronta un moment històric. La fragmentació geopolítica global, el ressorgiment de nous proteccionismes i les disrupcions en les cadenes de subministrament han transformat radicalment el panorama emprenedor.
CRISTINA ANDRÉS URARTE. Presidenta del Col·legi Basc d’Economistes Vicepresidenta 2a del Consell General d’Economistes d’Espanya
EUROPA EN UN MOMENT CLAU: DE LA FRAGMENTACIÓ GLOBAL A LA COMPETITIVITAT TERRITORIAL
Les empreses born global han de navegar per marcs normatius conflictius, barreres comercials imprevisibles i rivalitats geopolítiques que plantegen tensions severes per a organitzacions amb exposició global.
El Global Entrepreneurship Monitor (GEM España 2024-2025), l’estudi més complet sobre activitat emprenedora mundial que analitza anualment més de 50 economies, revela una tendència preocupant: el 49% dels potencials emprenedors mundials evitarien iniciar un negoci per por al fracàs, un increment significatiu respecte al 44% registrat el 2019. Aquesta cautela creixent reflecteix una emprenedoria més sofisticada però temorosa davant la incertesa geopolítica.
En aquest context desafiador, emergeix una paradoxa fonamental: mentre el món es fragmenta, els territoris que millor articulin els seus ecosistemes emprenedors obtindran avantatges competitius decisius. La col·laboració territorial, l’especialització sectorial i la connexió internacional esdevenen factors determinants de l’èxit empresarial. Europa necessita respostes territorials innovadores que combinin identitat regional amb projecció global.
EL MIRALL ESTATAL: LIMITACIONS D’UN MODEL EMPRENEDOR
Les dades del panorama estatal revelen limitacions estructurals que contrasten marcadament amb altres territoris europeus. Segons l’informe GEM España 2024-2025, tot i que l’activitat emprenedora recent creix fins al 7,2% després de quatre anys consecutius d’expansió, el país ocupa l’última posició mundial en percepció d’oportunitats per emprendre. Aquesta debilitat estructural evidencia mancances profundes en cultura emprenedora i infraestructures institucionals.
Els estrangers residents emprenen el doble que la població nacional, fet que els converteix en motor del creixement emprenedor
El perfil emprenedor és conservador i envellit: el 70% emprèn després dels 35 anys, la intenció emprenedora futura s’estanca en l’11,2% de la població basca, i predomina la concentració en serveis al consumidor per sobre dels sectors industrials de més valor afegit. Significativament, els estrangers residents emprenen el doble que la població nacional, de manera que es converteixen en motor del creixement emprenedor. L’heterogeneïtat territorial és reveladora. Madrid i Catalunya es consoliden com a tractors de l’emprenedoria, liderant iniciatives recents i consolidació de projectes, però presenten taxes de tancament superiors a la mitjana nacional. En contrast, territoris com Euskadi mostren un perfil emprenedor més conservador però consolidat: menor propensió inicial a emprendre, però més persistència un cop iniciat el procés, fet que evidencia ecosistemes més madurs i sostenibles.
El resultat és clar: Espanya creix en nombre, però no en ambició emprenedora.
EUSKADI: LABORATORI VIU DE REINDUSTRIALITZACIÓ INTEL·LIGENT
En aquest context, Euskadi emergeix com un cas paradigmàtic que transcendeix les debilitats estatals. El seu model es fonamenta en una base industrial sòlida que representa prop del 40% del VAB (incloent-hi serveis avançats), Significativament superior a la mitjana espanyola i alineada amb els nivells de les economies industrials més avançades d’Europa. Aquesta fortalesa industrial combina diversificació i especialització, assolint nivells d’excel·lència manufacturera que proporcionen una capacitat excepcional d’adaptació econòmica.
Les exportacions representen el 38% del PIB i el 45% de la facturació empresarial, posicionant els territoris bascos com a líders en complexitat econòmica espanyola. El Regional Innovation Scoreboard 2025 de la Comissió Europea confirma Euskadi com a pocket of excellence (pol d’excel·lència) europeu, assolint el 108,1% de la mitjana d’innovació de la UE. Aquesta distinció, que comparteix únicament amb 10 territoris entre les 241 regions europees analitzades, posiciona Euskadi com a regió d’alta innovació dins d’un Estat classificat com d’innovació moderada.
Mentre molts territoris europeus encara busquen fórmules de reinvenció, Euskadi ja funciona com un laboratori viu de reindustrialització intel·ligent.
Els estrangers residents emprenen el doble que la població nacional, fet que els converteix en motor del creixement emprenedor
L’ARQUITECTURA DE L’ÈXIT: INSTITUCIONS, ESTRATÈGIA I ECOSISTEMES
El model basc es basa en un compromís institucional a llarg termini reflectit en el Pla d’Indústria – Euskadi 2030. A això s’hi afegeix l’autonomia fiscal que atorga el Concert Econòmic, una eina única a Europa que permet orientar la planificació pressupostària cap a les prioritats territorials. Aquest marc es complementa amb l’aposta per infraestructures d’excel·lència com els Parcs Tecnològics i els Business Innovation Centers (BIC), que representen la manifestació més tangible d’aquesta filosofia estratègica i actuen com a motor d’innovació i competitivitat en l’economia basca.
El programa BIND representa l’exemple més emblemàtic d’innovació col·laborativa aplicada globalment. Des de 2016, aquesta plataforma d’open innovation publicoprivada ha impulsat més de 250 start-ups i desenvolupat més de 350 projectes, superant els 8 milions d’euros de facturació. El seu èxit transcendeix les xifres: ha demostrat capacitat per connectar talent global amb necessitats específiques del teixit productiu basc, i ha creat un model replicable d’innovació oberta.
Aquesta estabilitat contrasta favorablement amb la volatilitat observada en altres territoris estatals i europeus, i evidencia la maduresa i resiliència de l’ecosistema. El teixit de campions ocults bascos combina tecnologia, qualitat i adaptació internacional, liderant nínxols especialitzats a escala global mentre preserva la identitat territorial.
L’experiència basca demostra que la reindustrialització intel·ligent no és fruit de l’atzar, sinó resultat d’una arquitectura institucional deliberada i persistent
LLIÇONS REPLICABLES: EL MODEL BASC COM A INSPIRACIÓ EUROPEA
L’experiència basca es cristal·litza en una sèrie de principis fonamentals que transcendeixen fronteres territorials. En primer lloc, el compromís institucional a llarg termini, avalat per una dotació pressupostària consistent. Els ecosistemes emprenedors no sorgeixen de polítiques conjunturals, sinó d’una visió estratègica sostinguda durant dècades, immune als cicles polítics.
En segon lloc, la construcció d’infraestructures especialitzades que actuïn com a ponts entre allò local i allò global. L’especialització sectorial, quan es combina amb una obertura internacional sistemàtica, genera sinergies que amplifiquen exponencialment la competitivitat territorial.
Finalment, i en tercer lloc, la implementació de models d’innovació oberta que integrin tots els agents de l’ecosistema. La col·laboració estructurada entre start-ups, pimes, grans corporacions i sector públic produeix un valor afegit superior al que generaria cada actor de manera aïllada.
REPTES I OPORTUNITATS: CAP A UN NOU PARADIGMA D’INNOVACIÓ A EUROPA
Europa afronta reptes sistèmics que exigeixen respostes estratègiques immediates. La fragmentació geopolítica, l’acceleració disruptiva del canvi tecnològic i la intensificació de la competència global entre ecosistemes plantegen desafiaments sense precedents. El repte més crític rau en l’escassetat aguda de talent qualificat, el brain drain: la batalla global per professionals especialitzats s’ha intensificat de manera dramàtica, i aquells territoris que no desenvolupin estratègies sofisticades d’atracció i retenció de talent veuran erosionats els seus avantatges competitius.
En aquest context, l’experiència basca demostra que la reindustrialització intel·ligent no és fruit de l’atzar, sinó resultat d’una arquitectura institucional deliberada i persistent. El seu model ofereix quelcom més valuós que una recepta: una demostració empírica que és possible reinventar-se sense renunciar a la identitat territorial.
D’aquesta realitat en sorgeix una paradoxa reveladora: els territoris més exitosos són precisament aquells que aconsegueixen mantenir connexions internacionals robustes mentre enforteixen la seva cohesió interna. Aquesta dualitat aparentment contradictòria es converteix en l’avantatge competitiu definitiu del segle XXI.
Europa no necessita triar entre especialització local i projecció global. Necessita territoris que dominin l’art de ser simultàniament únics i universals. El futur pertany a aquells que sàpiguen teixir xarxes de col·laboració que converteixin la diversitat territorial en fortalesa col·lectiva. En aquesta nova geografia de la innovació, guanyar no és conquerir mercats, sinó crear ecosistemes que altres desitgin replicar.
Emprendre per transformar ja no és una opció: és la condició per continuar sent protagonistes al segle XXI.
