Revista d'Anàlisi Plural

A la recerca d’emprenedors!

0
Vincular el progrés a l’esforç i descobrir les vocacions des de la infància són dues de les mesures que podrien estimular l’esperit emprenedor entre els més joves. Perdre la por al fracàs, també.

Miquel Bonet

Miquel Bonet
advocat, professor i autor de ¡Búscate la vida!

Fa un parell d’anys, em van convidar a impartir un curs per a dones emprenedores a Niamey (Níger) i, sens dubte, va ser una d’aquelles experiències que es recorden tota la vida, i no només per la complexitat o l’exotisme d’un país que no coneixia pas gaire, malgrat haver recorregut l’Àfrica Occidental en els darrers 18 anys.
En els meus viatges africans, dedicats a col·laborar amb els Centres de Joves del carrer rescatats pels salesians, sobretot a Togo, Benín i Costa d’Ivori, mai no he deixat passar l’oportunitat de participar en la docència de futurs formadors i gestors docents. Però en el cas de l’experiència de Níger, el que em va impactar més va ser la potència i l’energia d’aquestes dones, bàsicament de l’ètnia tuareg, fortes, pragmàtiques i, alhora, emocionals. Dones segures de si mateixes i, la majoria, petites comerciants o emprenedores de pimes. La veritat és que fou una vivència molt colpidora.
Allò que tenien en comú, i que descobries en els seus ulls, mentre seguien atentament la meva humil comunicació i les diverses experiències didàctiques era, sens dubte, la seva actitud per aprendre i la seva vocació com a empresàries. Naturalment, totes tenien família, fills i un munt de tasques per atendre, però estaven allí perquè volien descobrir noves eines de gestió que poguessin millorar el que feien a diari. La seva curiositat i la seva passió per aprendre eren impressionants.

No hi ha solucions fàcils, pèro amb una mica d’actitud, segur que aconseguim fer possible allò impossible.
No hi ha solucions fàcils, pèro amb una mica d’actitud, segur que aconseguim fer possible allò impossible.     / SHUTTERSTOCK.

Canviar el sistema educatiu
Aquesta percepció contrasta radicalment amb la laxitud davant l’aprenentatge que hi ha al nostre país així com amb les experiències que, sense cap mena de reconeixement, em toca de viure com a professor quan intento donar classes a la universitat o en escoles de negoci. Tal vegada molta gent no ho hagi detectat, i és possible que molts, fins i tot, ho hagin ignorat, sobretot els que s’autoproclamen com a servidors del país i cobren per aquest fet; potser no ho volen acceptar o no saben com fer-ho, però aquí i ara hem de començar a canviar el sistema educatiu.
O és que no se n’adonen que el que s’està fent ara mateix des de l’àmbit educatiu és contrari a la competitivitat? Anem a l’inrevés del que hauria de ser l’essència de l’escola. S’està estimulant el camí fàcil des de ben petits. Ens estem carregant l’hàbit de pensar, de llegir, de discórrer, de dir, i el que encara és més greu, de descobrir. Per això hi ha tan poca creativitat i ningú no vol assumir riscos. Per què hi falta gent, a l’FP? Perquè les professions com ara les de paleta, fuster o fresador s’associen amb el fracàs de l’estudiant, es veuen com una penalització i, per això, la gent té por a emprendre, ja que si fracassa creu que socialment se la rebutjarà.
Saben vostès què fan moltes persones quan cobren la indemnització de l’atur? Se’n van de vacances! I els que han treballat alguns mesos i tornen a tenir dret a la prestació? No cerquen una altra feina -ni en el poble del costat-, ni es reciclen. Més del 70% dels nostres joves menors de 25 anys que no entren en el mercat laboral no saben anglès, però és que tampoc no tenen un bon vocabulari o una bona cultura perifèrica en la seva llengua! Acabarem presumint de la ignorància.
I els emprenedors, on són? Qualsevol progenitor que tingui un fill ociós a casa i que s’estimi més preparar-li el menjar, planxar-li la roba i donar-li 50 euros perquè pugui sortir, el que està fent és condemnar-lo a la mediocritat i, potser fins i tot, a la misèria. Crec que l’únic camí de futur -i probablement el millor- consisteix a creure que les coses han de canviar. Per això, hem de començar a deixar de lamentar-nos per la situació actual –que ja és força trista, però de la qual tots i totes en són una mica responsables- i, en canvi, hem d’ajudar els nostres fills perquè tinguin iniciatives professionals, encara que s’equivoquin. Perquè, després del fracàs, arriba l’èxit. I si no cauen mai, quan ho facin no sabran com aixecar-se -que és el que passa quan aquests joves marxen de casa i tenen dificultats, ja que no tenen eines o no saben com utilitzar-les.

Hem de començar a deixar de lamentar-nos per la situació actual –de la qual tots i totes en som una mica responsables- i, en canvi, hem d’ajudar els nostres fills perquè tinguin iniciatives professionals, encara que s’equivoquin; després del fracàs, arriba l’èxit

Despertar del somni
També cal aprendre a dir sense rubor el que passa al país. Hem viscut 10 anys de somni en què la gent tenia feina amb poc esforç i viure era relativament fàcil. Ho anomenaven la societat del benestar i algun polític idiota, vanitós i, òbviament, inculte, va arribar a dir-nos que érem una potència mundial -per favor!-, ignorant segurament que l’únic benestar és aquell que un mateix és capaç de crear, impulsant-lo amb seguretat, autoconfiança, valors personals, resistència a la frustració, esforç i molt menys egoisme.
Potser hauríem de descobrir des de la infància les vocacions, perquè no tots servim per a tot i allò que no ens agrada, ho fem malament. Quan tot és fàcil, no hem ni de pensar i la mediocritat creix. No és una tonteria que la gent vulgui ser funcionària si no es premia la meritocràcia. Si el progrés no està vinculat a l’esforç, s’acaba per presumir d’ignorància (vegin el 33% de quota d’audiència en televisió en programes que no aporten res i amb gent que manca d’escrúpols i de vida personal). És cert que no hi ha solucions fàcils, però el més important és saber el perquè i el per a què cal fer les coses, perquè el com fer-les, segur que la necessitat i una mica d’actitud ens portaran a descobrir-ho.

Els comentaris estan tancats.