La fallida de Lehman Brothers a finals de 2008 va ser el desencadenant de la crisi financera mundial que encara patim. Un any abans, el 2007, la prestigiosa revista Fortune l’havia designat com una de les entitats nord-americanes d’inversions més admirades. Tot seguit, en aquest article recordem què va passar i els principals errors comesos.
Text: Oriol Amat. Catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra.
Lehman Brothers, entitat global de serveis financers, va ser la protagonista d’una de les majors fallides de tota la història amb un deute que superava els 600.000 milions de dòlars. Fou la gota que va fer vessar el got i feia evident que s’iniciava una crisi financera mundial de dimensions majúscules. En el crack del 2000, el gran escàndol va ser Enron, que va arrossegar amb ell una de les més grans firmes d’auditoria: Arthur Andersen. En el 2008, Lehman Brothers va ser el màxim exponent d’un sistema financer que feia aigües.
El desencadenant
El principal motiu de la fallida va ser la concessió de milers de milions de dòlars d’hipoteques escombraria, és a dir, de préstecs hipotecaris a clients amb baixa qualificació creditícia (persones a l’atur i/o amb baixos ingressos) que finançaven el 100% del valor de l’habitatge. Aquests préstecs varen alimentar la bombolla immobiliària que, quan va punxar, va accelerar els impagaments. Fins aleshores, s’havia aconseguit amagar un maquillatge comptable massiu que consistia en transferir préstecs escombraria de clients insolvents a filials de les Illes Caiman. D’aquesta manera, l’entitat oferia la imatge de tenir molta tresoreria, en lloc de préstecs que no valien res. Per tant, estava ocultant pèrdues multimilionàries.
Poc abans de la fallida de Lehman, als Estats Units el Govern ja havia rescatat varies companyies que també havien abusat de les hipoteques escombraria: Bear Stearns, Freddie Mac i Fannie Mae. Però Lehman Brothers va ser diferent; el Govern la va deixar caure. La raó oficial va ser que es volia donar un avís, ja que els contribuents no havien de pagar les conseqüències de totes les males pràctiques. De tota manera, que la caiguda de Lehman Brothers accelerés la crisi financera mundial va fer que, posteriorment, els governs d’arreu del món, incloent-hi el dels Estats Units, seguissin rescatant la majoria de les entitats que anaven fent fallida. Per exemple, pocs dies després de la caiguda de Lehman, l’asseguradora AIG va rebre un ajut de 85.000 milions de dòlars a càrrec dels contribuents i així va evitar la fallida.
El principal motiu de la fallida fou la concessió de milers de milions de dòlars d’hipoteques escombraria: préstecs hipotecaris a clients amb baixa qualificació creditícia que finançaven el 100% del valor de l’habitatge
Els principals errors:
-La mala regulació explica la proliferació de productes financers inviables que van permetre que algunes entitats creixessin exponencialment. Sobre Lehman Brothers, Bruce Dubinsky, de l’Association of Fraud Examiners, va declarar: “Lehman Brothers es va aprofitar dels errors de la legislació”.
– Es tractava d’un negoci basat en productes financers inviables: les hipoteques escombraria que finançaven la totalitat dels immobles.
– Els alts riscos es justificaven amb la hipòtesi que l’habitatge mai baixaria. Per tant, no es va tenir en compte que en els darrers 150 anys, els bens immobles havien pujat i baixat més d’una vintena de cops.
– Com passa a la majoria dels grans escàndols financers, l’operativa a través de paradisos fiscals (Illes Caiman) va evitar que les autoritats, les agències de ràting i els auditors detectessin els problemes a temps.
– La cobdícia generalitzada va alimentar la bombolla i, quan aquesta va punxar, el pànic va fer més profunda la crisi.
– Entitats i directius sense escrúpols, i un sistema d’incentius pervers que premiava pràctiques que van acabar enfonsant empreses i clients. Segons The Institute for Policy Studies and United for a Fair Economy, l’any 1976, la retribució mitjana dels executius de les grans empreses era 36 cops superior a la del treballador mig. El 1989, va passar a ser 71 cops superior i, finalment, el 2007 ja parlàvem de 275.
Les dues cares de la moneda
Després de la fallida de Lehman Brothers, milions de persones han perdut els seus estalvis i, a causa de la crisi, molts milions més han perdut la feina i s’han empobrit. No obstant això, a la majoria dels causants de la crisi, les coses no els han anat tan malament…
Richard S. Fuld, conseller delegat de Lehman Brothers va cobrar entre el 1993 i el 2008 més de 500 milions de dòlars entre sou i bons. El més escandalós és que una part important dels bons es van seguir cobrant després de la fallida. D’altra banda, Fuld va prendre mesures ràpides per tal de protegir el seu patrimoni: per exemple, li va vendre a la seva dona una de les seves mansions per 100 dòlars, la que tenia a Florida, que li havia costat 13 milions de dòlars.
Richard S. Fuld, conseller delegat de Lehman Brothers va cobrar entre el 1993 i el 2008 més de 500 milions de dòlars entre sou i bons. La seva mà dreta, Joe Gregory, encara reclama els 233 milions de dòlars d’indemnització per l’acomiadament
Un altre cas a destacar és el de Joe Gregory, director d’operacions de Lehman i mà dreta de Fuld. A part de col·leccionar mansions luxoses, era propietari d’un helicòpter amb el qual es desplaçava de Long Island a Manhattan per anar a la feina cada dia. Gregory fou acomiadat per Fuld poc abans de la fallida i ara és un dels principals creditors de Lehman, ja que reclama 233 milions de dòlars d’indemnització per l’acomiadament.
Malgrat les males pràctiques, la justícia no va declarar culpables a cap dels dos, doncs no es va trobar que s’hagués vulnerat cap normativa. Sens dubte, en lloc de deixar que Lehman Brothers perjudiqués milions d’estalviadors, hauria estat millor rescatar la població i enviar a la presó els causants d’aquesta crisi.
El que va passar a Lehman Brothers té moltes similituds amb el cas d’Enron (any 2000) i, si mirem enrere, amb moltes altres situacions -com per exemple, la bombolla de les tulipes a Holanda l’any 1637-. En definitiva, la llarga història dels cracks i les bombolles posa de manifest que hi ha una sèrie d’errors que es van produint una i altra vegada sense que la majoria de les persones n’aprenguin les lliçons.
Uns anys després de la fallida de Lehman Brothers, moltes grans companyies segueixen amb sistemes d’incentius perversos i la majoria d’inversors assumeixen riscos excessius. Molt pocs causants de la crisi han estat castigats. D’altra banda, als Estats Units i Europa la massa monetària s’ha duplicat des del 2008, ja que els bancs centrals han inundat el mercat de diners per tal de fer front a la crisi. Si no s’aprèn la lliçó, es millora la regulació i es castiguen més exemplarment les males pràctiques, tornarem a caure en els mateixos errors. I com s’oblida massa sovint, cal prioritzar la prudència en les inversions. Com diu Warren Buffet: “Hauries d’invertir en empreses que fins i tot un boig podria dirigir, perquè algun dia un boig ho farà”.
