A Iberoamèrica, només hi ha una única universitat entre les 200 millors del món, la Universitat de Barcelona. Per això, queda força trajecte en el viatge vers universitats capdavanteres on hi sobresurtin molts màsters innovadors. La bona notícia és que podem fer el camí per a assolir-lo.
Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB. Politòleg i sociòleg.
Parafrasegem la popular cançó del mític John Lennon Imagine: proveu d’imaginar-vos que no hi ha estudiants que deixen la universitat sense abans haver fet un màster, que a sobre només tenim estudiants que s’especialitzen en màsters de qualitat; imagineu sols la universitat fent recerca i docència d’excel·lència… Doncs ara imagineu-vos que no hi ha professors que fugen de fer la docència. Imagineu la biblioteca de la universitat sempre plena de professorat i d’estudiants…
Després de l’anterior excurs musical, podem dir que per millorar els postgraus cal introduir canvis a totes i cadascuna de les etapes educatives, des de ben petits fins a l’adultesa. Trauríem un major rendiment formatiu als màsters si tinguéssim un sistema educatiu complet de millora progressiva. Fem el viatge per construir una universitat capdavantera amb màsters de qualitat.
EDUCACIÓ INFANTIL
Cal que mares i pares tinguin l’opció real de poder triar si criar a casa els seus fills dels zero als sis anys, o bé dur-los a les escoles bressol. Cal que dur-los a les llars d’infants de primer cicle (de 0 a 3 anys) sigui una decisió voluntària de les famílies i, alhora, que no estigui constreta per la situació socioeconòmica, per la impossibilitat de llars humils de pagar l’educació infantil.
Cal que el segon cicle (de 3 a 6 anys) sigui una educació infantil gratuïta que, sobretot, se centri en el joc, en la socialització dels nens i de les nenes, i en la familiarització amb les primeres lectures. En aquesta etapa infantil, comptar amb un servei de pediatria i infermeria dins dels serveis educatius contribuiria a crear bons estudiants. Aquests professionals podrien detectar de manera primerenca potencials trastorns i malalties, garantir menús saludables que evitin desnutrició, malnutrició i obesitat infantil, i fer créixer la infància afavorint l’evolució positiva en un entorn inclusiu.
PRIMÀRIA: COMUNITATS D’APRENENTATGE
Calen cinc grans canvis a l’educació primària:
Amb aquests canvis, els infants de primària passarien a ser adolescents a la secundària amb una bona base d’hàbit i comprensió lectora, una socialització basada en el diàleg, una vida saludable i uns bons coneixements, habilitats i capacitats científiques.
SECUNDÀRIA: FINLÀNDIA
Finlàndia és el país modèlic pel que fa l’ensenyament de primària i secundària. Els nostres instituts de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i de Batxillerat farien bé d’emular-ne l’educació. El canvi del Certificat d’Aptitud Pedagògica al Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes va ser un pas endavant en la formació del professorat de secundària. Ara bé, som lluny del sistema escolar finlandès.
Tenim uns alts índexs de fracàs escolar, i els continuarem tenint mentre no adoptem i adaptem el model escolar de Finlàndia, tant per a primària com per a secundària. Els nostres estudiants entrarien amb una bona base a la universitat si tinguéssim, per exemple, uns bons treballs de recerca al batxillerat. Però per a això cal que el professorat adopti un nou rol: ser investigadors. Cal afegir la recerca a la docència a l’ensenyament de secundària, com succeeix entre els educadors finlandesos.
Els estudiants haurien de mentalitzar-se que, per ser complets, cal que els seus estudis universitaris tinguin un primer nivell (títol de grau) i un segon nivell (el títol de màster). Avui encara hi ha estudiants que creuen que amb la formació generalista del grau n’hi ha prou
FP DUAL: ALEMANIA
La formació professional no funcionarà mai mentre no s’adopti el model de formació professional dual (FP dual) d’Alemanya. La nova llei de l’FP s’hi encamina. Fixa una línia general de l’FP amb entre un 25% i un 33% d’hores lectives als centres de treball, però això és massa poc. La línia intensiva de l’FP estableix el mínim d’hores lectives a les empreses en un 35%, sense límit màxim.
El 2021 a Espanya només el 4,2% de l’FP és dual, i, a més a més, concentrada a Catalunya, País Basc i Navarra. A Espanya, només el 12% dels estudiants tria l’FP, quan a l’OCDE ho fa el 21,8% i a la Unió Europea el 26,8% (dades de l’any 2021).
L’FP dual permet tres avenços. El primer, que qui cursi FP dual té una millor formació. El segon, que augmenti el nombre d’estudiants amb FP fins arribar a les cotes europees i occidentals. Tercer, que qui faci FP de cicle superior i tingui motivació per continuar estudiant, llavors pugui fer el pas a la universitat.
GRAUS UNIVERSITARIS: EUROPA
Únicament hi ha una universitat catalana entre les 200 millors del món, la Universitat de Barcelona. Si féssim els canvis que s’han explicat prèviament, la UB podria situar-se primer entre les 150 millors del món. I, alhora, altres universitats catalanes estarien entre les 200 millors del planeta. Però per fer-ho, no només s’han de canviar l’educació infantil, primària, secundària i l’FP, també calen canvis dels graus universitaris. A títol il·lustratiu, cal introduir els estudis de cas com a forma d’ensenyar del professorat i d’aprendre de l’alumnat. Una solució, fins ara desestimada, és oferir graus de tres anys i màsters de dos anys, com ho fan als països europeus amb el sistema 3+2: Alemanya, Països Baixos, Regne Unit, Portugal, Itàlia, Suècia i Noruega. Però es manté la fórmula de 4+1 (quatre anys de grau i un de màster), anàleg, en part, al sistema americà.
Si ens inspiréssim en els països referents (Finlàndia per a l’etapa infantil, primària i secundària; Alemanya per l’FP dual; Europa per als graus universitaris; EUA, Canadà i Austràlia per als màsters), llavors la formació de postgraus esdevindria el punt culminant de l’educació d’una persona
MÀSTERS: EUA I CANADÀ
Els estudiants haurien de mentalitzar-se que, per ser complets, cal que els seus estudis universitaris tinguin un primer nivell (títol de grau) i un segon nivell (el títol de màster). Avui encara hi ha estudiants que creuen que amb la formació generalista del grau n’hi ha prou. No és així.
Altres canvis: caldria acabar amb l’anomalia espanyola de la divisió entre màsters oficials i màsters propis d’universitat. La raó de fons d’haver establert aquesta distinció és l’autofinançament de les universitats, que és un objectiu econòmic, però que no te res a veure amb la missió educativa. Caldria reconvertir tots els màsters propis en oficials, perquè hi ha màsters de qualitat i màsters dolents tant entre els oficials com entre els propis. Els referents dels màsters són els Estats Units, Canadà o Austràlia.
FOTO FINAL
Els màsters seran innovadors i la formació de postgrau serà de qualitat si són la foto final d’un procés formatiu i un sistema educatiu bons (alguns pocs estudiants faran el doctorat). Així doncs, ens cal millorar el sistema educatiu català. Si ens inspiréssim en els països referents (Finlàndia, per a l’educació infantil, primària i secundària; Alemanya, per a l’FP dual; Europa, per als graus universitaris; EUA, Canadà i Austràlia, per als màsters), llavors la formació de postgraus esdevindria el punt culminant de l’educació d’una persona. Tindríem universitaris ben educats humanísticament, científicament i culturalment gràcies a la formació de postgraus. Perquè llavors serien uns màsters que són la fruita madura que cau de l’arbre, uns màsters que són la meta d’una carrera de fons.
