Fer front al canvi climàtic possiblement sigui el repte més urgent i important al qual s’hagi enfrontat mai la humanitat. En parlem amb la presidenta de Greenpeace Internacional, Ana Toni.
Text: Emma Bouisset
Foto: Instituto Clima e Sociedade
Fins a quin punt és possible una economia i societat en equilibri amb el planeta? L’acord de Paris contra el canvi climàtic ja reconeixia que els països més pobres necessitaran més temps i ajudes econòmiques per assolir els nivells màxims d’emissions establerts…
Deixi’m començar per dir-li que tant països desenvolupats com països en vies de desenvolupament no podem perdre més temps. Hem d’adaptar-nos al nou escenari i assegurar-nos que les nostres societats i economies reajusten la manera com pensem i fem les coses per tal d’emetre menys carboni. I en alguns països en desenvolupament, com ara el meu, Brasil, el canvi climàtic ha de ser percebut com una oportunitat per debatre sobre el nostre model de desenvolupament.
“No podem perdre més temps”
Una oportunitat amb unes xifres, com a mínim, interessants. L’informe de Greenpeace Espanya, La recuperació econòmica amb renovables, sosté que “un model basat majoritàriament en energies renovables i estalvi energètic crearia més de tres milions de llocs de treball a l’Estat Espanyol, incrementaria en dos punts anuals el PIB i disminuiria la factura energètica en un 34% respecte a l’any 2012, tot això per a l’any 2030.” Quins interessos s’amaguen darrere del model energètic actual?
El principal fre a l’hora de canviar en aquest moment és la relació de poder en l’economia existent entre els actors forts (energies fòssils) i els dèbils (energies renovables). És un problema polític, no una qüestió tecnològica o relacionada amb el fet que l’energia no estigui disponible o que se’n desconegui el problema. Per tant, hem d’aconseguir convèncer els actors més poderosos perquè ens ajudin a realitzar el canvi i assegurar-nos que els actors més dèbils també tinguin veu en la política.
I creu que el món de l’empresa ha pres consciència ja de la seva responsabilitat en aquest sentit?
Crec que el món empresarial entén perfectament que el futur passa per una economia baixa en carboni. Però com tota comunitat de negocis, intenten allargar al màxim la vida útil de les seves inversions ja existents. El problema és que no tenim temps com a planeta. Cal que les legislacions accelerin aquest procés i que la comunitat de negocis se’n faci responsable.
Quins sectors encara han de fer “els deures”?
Crec que, en general, tothom hi està treballant, però a alguns sectors com el de l’acer o el ciment els costa més. I alguns països, com ara l’Índia o la Xina, si bé estan investint fortament en renovables, alhora, també inverteixen en carbó aprofitant aquesta escletxa. Per això vull recalcar la importància que tenen els consumidors. Perquè el mercat respon a la legislació que imposen els governs, però els consumidors hi juguen un rol capital i hem d’aconseguir que es facin escoltar.
“La globalització ha aportat coses bones, és clar, però és obvi que també ha causat enormes desigualtats”
Quins són els exemples de bones pràctiques a seguir?
No conec exemples a Espanya, però sé d’algunes empreses a Alemanya o aquí, al Brasil, que han entès que apostar per la sostenibilitat i les renovables les situa per davant dels seus competidors. Per exemple, en el cas del Brasil, la indústria cosmètica ja ho està fent. Nike està impulsant l’economia circular, Unilever té polítiques de sostenibilitat i diverses empreses del sector de les TIC només utilitzen fonts d’energia renovables . Per tant, sí, tenim exemples. Però no són suficients. El canvi ha de ser global. I és per això que torno a invocar el paper dels consumidors en aquest sentit: són la clau per empènyer les empres cap al canvi.
Parlant de consumidors, vostès estan en contra que se signin els acords comercials TTIP i CETA, entre la UE i els EUA i la UE i Canadà, respectivament, ja que afirmen que amb aquests pactes es posen els interessos de les grans corporacions per davant dels de la ciutadania. Però en un món globalitzat, és possible apostar només pel comerç local i/o de proximitat?
La globalització ha aportat coses bones, és clar, però és obvi que també ha causat enormes desigualtats, i deixi’m dir-li que el que acaba de passar amb el Brexit crec que és, precisament, un símbol emocional d’això últim. Així, crec que aquesta mena d’acords en què es desincentiva que la gent consumeixi localment tenen conseqüències. I és que, en minvar la capacitat dels consumidors davant les multinacionals, les quals tenen, a més, tant de poder com els països, la gent perd força per exigir lleis a favor del medi ambient i dels drets humans. I no pot ser que sigui el mercat qui decideixi aquesta mena de lleis. És responsabilitat de la gent, dels estats. Per això, qualsevol acord que ho debiliti serà, òbviament, molt perillós.
Per acabar amb una mica d’optimisme, acabem de conèixer la noticia que la capa d’ozó podria estar-se recuperant gràcies a la prohibició dels gasos CFC. És aquest un exemple de cooperació global sostenible?
Absolutament. Crec que mostra la importància de la cooperació mundial en la lluita per un bé comú. Però el gran problema amb el canvi climàtic és de temps. No és un tema d’optimisme o de pessimisme; necessitem reajustar el sistema amb uns intervals molt més curts del que mai ho hem fet. Tot i així, sóc optimista. Quan Internet va arribar, bé va canviar el món sencer, també l’economia. I ho va fer en un impàs molt ràpid. Crec que el mateix passarà amb l’energia. Però hem d’accelerar el canvi tant com sigui possible i assegurar-nos que seguim en aquesta direcció. Perquè, com ha assenyalat Kumi Naidoo moltes vegades, el planeta seguirà. Aquí parlem de la supervivència de la humanitat. Lluitem, doncs, per ella.
El passat mes de juny, més d’un centenar de Premis Nobel van signar una carta on demanaven a Greenpeace, les Nacions Unides i els governs d’arreu del món abandonar la campanya contra els organismes modificats genèticament en general ja que, afirmaven els signants, són segurs i respectuosos amb el medi ambient, a banda que poden ajudar a reduir el nombre de víctimes associades a un dèficit de vitamina A, sobretot a poblacions d’Àfrica i del Sud-est Asiàtic. Què hi tenen a dir des de l’ONG internacional? “Quan vam començar a parlar del canvi climàtic fa uns 30 anys també ens van titllar d’exagerats i, per desgràcia, teníem raó”, respon la presidenta de Greenpeace Internacional, Ana Toni. I afegeix: “Crec que en el cas dels transgènics passarà el mateix. Ara encara som a temps de prevenir els problemes abans no escapin al nostre control. Per això, la nostra resposta és: ‘Titlleu-nos de llunàtics, si ho voleu, però deixeu-nos treballar i d’aquí a 30 anys, ja veurem qui estava exagerant’.”
