Estado de crisis (Paidós, 2016) és fruit del diàleg entre el sociòleg i pensador polonès Zygmunt Bauman i el sociòleg italià Carlo Bordoni al voltant de la crisi de la qual tant hem sentit parlar. Una crisi no només econòmica, sinó de la capacitat d’acció del poder i la política, de la democràcia representativa i de la sobirania de l’Estat.
Text: Alfonso Cebrián. Doctor en Ciències Econòmiques.
El llibre es divideix en tres blocs diferents: la crisi d’estat, la modernitat en crisi i la democràcia en crisi. Durant tot el recorregut pels diferents episodis, Bauman i Bordoni debaten sobre preguntes i temes referents a cada apartat, exposant el seu punt de vista, argumentant les seves respostes i comentant les aportacions de l’altre. Gràcies a això, i als seus punts contraris i coincidents, ens exposen diferents visions sobre un mateix tema que podem o no compartir, però que de ben segur ens faran reflexionar.
Perquè, de fet, la crisi econòmica mundial no ha deixat ningú indemne: tots, en major o menor mesura, l’hem patit i ens hem preocupat, ens ha donat mals de cap, hem reflexionat i tingut llargues converses amb amics i coneguts sobre el tema. Si intentem recordar per un moment aquestes converses, fàcilment ens vindran a la ment les connotacions econòmiques de les mateixes. Les mesures que adoptaríem, les que creiem que no han estat correctes a nivell particular (com ens han repetit una i mil vegades, “vivíem per sobre de les nostres possibilitats”) i les que hem vist que els polítics prenien per nosaltres. Així que, a poc a poc, aquestes converses sobre la crisi econòmica esdevenen converses sobre la política, el poder, la indignació i el sistema en general.
un món dividit
Bauman i Bordoni parlen sobre la corrupció i els escàndols com a detonants de “l’antipolítica”, i els moviments d’indignats amb els partits sorgits arran de les decisions dels mandataris, i no podríem tenir un millor exemple que el país en el qual vivim. La sensació de la població és que alguna cosa no acaba de funcionar: més enllà de les persones, la crisi ens deixa reflexionant sobre la inutilitat del sistema tradicional i les mancances cada vegada més evidents que denota el sistema democràtic tal com el coneixem. La desigualtat, que s’ha accentuat encara més després d’aquesta greu crisi, i les deficiències que han sortit a la llum constaten l’opinió de Richard Rorty que els autors esmenten al llibre: actualment, disposem d’una classe superior que pren les grans decisions econòmiques sense tenir en compte el que un país ha votat, ja que exclou els parlaments i opera sobre la base dels seus propis interessos. Aquesta reflexió dóna lloc a la tesi principal que desenvolupen Bauman i Bordoni segons la qual la crisi és més que econòmica, és una crisi de democràcia que ha vingut per quedar-se i que afecta de tal manera al sistema que s’ha de replantejar un canvi profund per poder seguir endavant.
Més enllà de les persones, la crisi ens deixa reflexionant sobre la inutilitat i les mancances cada vegada més evidents que denota el sistema democràtic tal com el coneixem
una qüestió de confiança
Més enllà del concepte de modernitat líquida establert anteriorment per Bauman, fruit del capitalisme, de la globalització i de la societat de consum, sembla ser que la situació s’ha tornat molt més caòtica, volàtil i incerta del que aquest terme predeia. La decadència de l’estat del benestar que profetitzava el pensador polonès en anteriors assaigs és clau quan ens parla sobre la pèrdua de confiança de la societat en la capacitat de l’estat per traçar solucions que ens ajudin a seguir endavant. Bauman batejava com a “líquid” el període històric en què deixaríem enrere aquells temors passats i en el qual els ciutadans podríem controlar les nostres vides i, per tant, també la política i l’economia, portant-les cap a un futur o un resultat òptim per a la majoria i no per als més poderosos.
Endinsats en les converses que conformen el llibre, observem com la conclusió es precipita cap a la idea que la crisi de la democràcia és, sobretot, una crisi de confiança cap als líders escollits i la seva ineptitud i incapacitat per governar, per poder utilitzar de forma positiva el poder que tenen. Ambdós sociòlegs exposen que la relació existent entre el poder i la política en mans de l’estat nació ha acabat: el poder ha aconseguit globalitzar-se però les polítiques continuen sent tan locals com ho han estat sempre. Aquesta incongruència acaba destruint la confiança de la gent en el sistema democràtic per l’incompliment de les seves promeses. L’estat s’ha convertit en l’executor d’un poder superior que no troba cap oposició, i aquesta manca de responsabilitat ens porta a “l’estat sense estat” postmodernista, buidant el concepte de democràcia i conduint-nos cap a la postdemocràcia, on ens trobem amb una crisi de l’igualitarisme així com amb la trivialització dels processos democràtics en la qual els ciutadans i la política es van allunyant cada vegada més. Això desemboca en una manca de confiança: els ciutadans ja no creuen que puguin millorar el seu estil de vida.
Observem com la conclusió del llibre es precipita cap a la idea que la crisi de la democràcia és, sobretot, una crisi de confiança cap als líders escollits i la seva ineptitud per governar i utilitzar de forma positiva el poder que tenen
vénen canvis
La crisi actual, per tant, engloba moltes altres crisis en el seu interior, com la de la sobirania real política dels estats enfront de les grans corporacions i el mercat, la crisi de la capacitat d’acció dels governs a l’hora de garantir el benestar dels ciutadans, però especialment una crisi existent que no permet la cohesió social i que posa en perill l’actual democràcia representativa. Les preocupacions desenvolupades i compartides en el diàleg entre Bauman i Bodoni sobre el resultat d’un capitalisme encara més extrem tenen a veure amb la dissolució de la societat tal com la coneixem ara, així com amb el triomf de l’individualisme que està acabant amb els mínims d’igualtat en un sistema democràtic. En resum, ens auguren temps que ocasionaran canvis profunds per a què la ciutadania pugui exigir allò que és just i donar pas a un futur esperançador i d’oportunitats.
Carlo Bordoni és sociòleg, periodista i escriptor. Escriu per a Il Corriere della Sera i el mitjà de comunicació digital Social Europe, entre d’altres. A més a més, ha estat professor a diverses universitats italianes. D’altra banda, Zygmunt Bauman és un sociòleg molt reconegut que ha elaborat múltiples assajos i llibres sobre les classes socials, la modernitat i la postmodernitat, la globalització i el consumisme, entre altres temes. El pensador polonès també va ser Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats l’any 2010.
