S’han complert els pronòstics d’Eurostat efectuats ara fa deu anys. L’any 2030, els majors han passat de ser del 20 al 25% del conjunt de la UE. Les previsions sobre la taxa de reemplaçament (cotitzadors per pensionista) s’han superat amb escreix i s’ha ensorrat de l’1,92 a l’1,50. Durant la dècada 2020-2030, els governs han batallat per assegurar les pensions, mantenir el nivell assistencial, retardar l’edat de jubilació i reformar el mercat de treball. Però, a hores d’ara, encara no sabem què fer amb els sèniors.
JOSEP-FRANCESC VALLS. Catedràtic URL.
Tot i les mesures implantades per l’OMS a través del programa “La Dècada de l’Envelliment Saludable”, els majors de 65 anys es van endur la pitjor part entre el milió de morts a conseqüència de la pandèmia l’any 2020. Més del 85% dels morts a Europa, els Estats Units i la Xina superaven aquesta edat. Van descendir els decessos en els anys següents, però la proporció amb prou feines ha variat.
–Va ser horrorós veure morir la gent gran. Però el pitjor –afirma la gerontòloga convidada a la tertúlia del divendres– és que deu anys després d’aquella pandèmia, persisteix encara una forta discriminació cap als grans. Potser ara no se’ls exclogui de les UCI en favor dels més joves, com durant la Covid-19, però la mentalitat col·lectiva els segueix considerant classe passiva, consumidora voraç de pensions, i destorb social.
–Jo diria –afirma una altra de les contertulianes, sociolingüista, ella– que una mica sí que hem avançat aquesta dècada.
–En què? –etziba la gerontòloga–.
–Doncs, per exemple, en el fet que, ara, aquest col·lectiu s’associa cada vegada més a la paraula sènior, quan fa una dècada es parlava de majors, ancians, vells, senils, jubilats, avis, passius, xarucs… –i d’altres mots més greus, en la intimitat–, que denoten una clara discriminació.
–Potser els anglicismes mitiguin determinats matisos dels vocables –replica la gerontòloga, mentre tots riem amb l’ocurrència–. En els primers anys d’aquesta dècada de 2020, es va posar de moda la recuperació del talent sènior, com a contrapès de les vergonyoses prejubilacions a partir dels 50 anys i en favor d’aquells que, en complir l’edat oficial de jubilació, es consideraven amb iniciativa per seguir oferint alguna cosa productiva a la societat.
Per la pantalla 3D i pels mòbils desfilen els primers informes sobre les causes de l’allargament de la longevitat. Un gràfic excel creua dades sobre l’esperança de vida. Eurostat la situa, l’any 2030, dos anys per sobre de la del 2020, que va ser de 81 anys
LES CINC CARPETES
Encenc l’ordinador. Hi he preparat cinc carpetes. I hi he inclòs una sèrie d’estadístiques i informes seleccionats a través d’una web interactiva de codi encriptat que un grup de vells professors anem alimentant. Sobre la longevitat; sobre l’edat de jubilació; sobre les pensions; sobre la integració social i laboral dels majors; i sobre els cuidadors i personal geriàtric.
1- Longevitat, 90 anys. Per la pantalla 3D, i pels mòbils, hi desfilen els primers informes sobre les causes de l’allargament de la longevitat. Un gràfic excel creua dades sobre l’esperança de vida. Eurostat la situa, l’any 2030, dos anys per sobre de la del 2020, que va ser de 81 anys. Aquesta mateixa font constata que, ara, ha arribat als 90. Dues cares de la moneda. Una, els extraordinaris avenços en la medicina predictiva i personalitzada de base genètica i epigenètica, en la nutrició, la reducció del tabac i de l’alcohol, el control del càncer, de les malalties cardiovasculars i de la sida, la incentivació a la mobilitat, a l’esport i a l’activitat a l’aire lliure, i la millora de l’entorn, units a l’absència de guerres i catàstrofes naturals durant aquests anys, han donat els seus resultats. Dos, una quarta part dels majors de 60 anys pateix trastorns neuropsíquics, la demència i la depressió unipolar s’han duplicat en aquesta dècada, l’Alzheimer afecta ara a dos de cada major de 65 anys, i resulta molt difícil equilibrar-ne l’estat emocional
2- Edat de jubilació, nebulosa entre els 60 i els 90 anys. A meitats de la dècada es van erradicar a la UE les prejubilacions com a conseqüència del tall en sec a tot tipus d’ajudes. No obstant això, l’edat de jubilació no s’ha retardat i se situa en 67 anys, i augmenten molt a poc a poc les fórmules de jornades laborals més reduïdes. Entre els 60 i els 90 anys, apareix una nebulosa que creix i creix, abastant un col·lectiu cada vegada més vàlid que va des dels passius passius als passius actius. Enmig, milions de persones que es mouen entre el dret al descans total o parcial i a seguir produint.
Segueix sense resposta la pregunta que va plantejar el Nobel d’Economia Christopher Pissaridis, el 2010, sobre com tractar el treball més enllà de l’edat de jubilació.
És mitja tarda. El robot s’ha autoprogramat. Sona Couperin. Porta dues safates. Una gran, amb cafè, infusions, te i cacau, segons demanda mental. Una altra, amb les barretes de cereals. I, com no, llums de cotó de sucre i diamants comestibles de xocolata, l’última moda. Descansem una mica. Tornen les xifres a la pantalla.
3- Pensions, a trams. La ràtio de cotitzadors per pensionista a la UE, el 2020, era d’1,92; havia decaigut bruscament com a conseqüència de la pandèmia, però la corba se segueix enfonsant: la taxa de reemplaçament, el 2030, se situa en 1,50. Per la seva banda, la de natalitat no augmenta ni de bon tros al mateix ritme de la població jubilada: dels 2,80 fills per dona, a Espanya, el 1976, als 1,31, el 2020, a l’1,00 el 2030, i no es tracta de la xifra més baixa d’Europa. És cert que, durant la dècada, els països s’estan replantejant la doble política d’incentiu a la natalitat i d’impuls a la immigració desitjada. Tot i que les pensions contributives han sortit de la seguretat social, la pressió acuita sobre els sistemes sanitaris i les pensions. Persisteix el sistema de repartiment. Són pocs els països que s’han atrevit a modificar-lo.
La ràtio de cotitzadors per pensionista a la UE, el 2020, era d’1,92; havia decaigut bruscament com a conseqüència de la pandèmia, però la corba se segueix enfonsant: la taxa de reemplaçament, el 2030, se situa en 1,50. I la natalitat no augmenta ni de bon tros al mateix ritme de la població jubilada
Diversos informes irrompen a la pantalla.
–Els països que mantenen sistemes de repartiment no s’atreveixen a reformar-los –intervé l’amic actuari–. Busquen el reequilibri entre els ingressos via cotització i el nombre de perceptors. Però, per molt que s’hi entestin, els números no surten ni a curt ni a mitjà ni a llarg termini. Tot condueix a una fórmula mixta el més transparent possible. A Suïssa, es va implantar fa cinquanta anys i funciona perfectament. El primer tram és una pensió mínima pública. El segon consisteix en el cúmul de les cotitzacions de treballador i empresa al llarg de la vida laboral, que aquest s’emporta en el moment de la jubilació. I el tercer és d’aportació privada nodrit per cada individu.
–A Suècia –afegeix la gerontòloga–, és força semblant. El primer tram és públic, també. El segon es nodreix de les contribucions d’empreses i treballadors, un 16% del salari, que es revalora anualment. I el tercer es finança, també, conjuntament, i representa el 2,5% del salari, és de capitalització directa i el gestionen les empreses privades. Cadascú tria l’edat en què vol retirar la seva borsa.
4- Integració social. Arran de la Covid-19, es van produir importants millores assistencials a les residències geriàtriques. La UE va prendre cartes en l’assumpte i en va marcar la direcció, incentivant centres de menor dimensió, assistència més personalitzada, proximitat a les famílies, hospitalització adequada. Els objectius eren clars: dotar els geriàtrics de millors mitjans, fer més activa a la gent gran per mantenir la ment oberta i donar-los projecció social.
–Vull exposar la meva experiència en una promoció de pisos que vaig realitzar al Llevant amb fons de Next Generation EU –aporta el constructor de la tertúlia–. Vaig dedicar una zona de la urbanització a construir apartaments per a majors, el 20% del total, uns dos-cents. Estaven integrats en el conjunt, però disposaven d’autonomia total de serveis. Els que més èxit han obtingut són els de lloguer de sis mesos durant la temporada d’hivern; i s’ocupen tots. Els majors van crear una comunitat que va mobilitzar tots els habitants de la urbanització i del poble. Van gestionar fins i tot una antiga plaça de toros desmobilitzada per a les curses. Jo em vaig comprar un pis allà.
En deu anys s’ha avançat molt poc en la professionalització geriàtrica, en la introducció de les tecnologies digitals en els centres i els salaris, de mitjana, romanen entre els més baixos
5- Cuidadors, cap a la professionalització definitiva. La Covid-19 va deixar en evidència la descapitalització dels serveis sanitaris per als majors. La gerontologia avança, però a un ritme força inferior que la pediatria, o que la investigació del càncer, de les pandèmies o fins i tot de la neuropsicologia. Els informes que fem lliscar a la pantalla i als mòbils ho ratifiquen. Les pensions mitjanes a la UE s’incrementen lleument, al voltant dels 1.200 euros nets. Estem parlant d’un col·lectiu no excessivament ric, poc capaç d’atraure inversions que no siguin públiques. Per aquesta raó, en deu anys s’ha avançat tan poc en la professionalització geriàtrica, en la introducció de les tecnologies digitals en els centres i els salaris, de mitjana, romanen entre els més baixos.
S’acaba la tertúlia. Tots els punts tractats queden sobre de la taula per a la propera reunió.
