Les previsions econòmiques per al 2024 tenen en comú una moderació i prudència pel que fa a les dades de variables com dinamisme del PIB i evolució de la inflació juntament amb apel·lacions a riscos importants “a la baixa” que podrien fer descarrilar aquestes expectatives moderades. Qui hi ha més enllà d’aquests tòpics?
Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona
El novembre passat l’OCDE parlava de “modèstia” en el creixement mundial per al 2024, fins al punt que, malgrat singular aquella edició del seu Economic Outlook com “Restablir el creixement”, anticipava una dada per a aquest any del 2,7%, dues dècimes inferior a l’estimada per al 2023, i per al 2025 apuntava a una millora minsa que arribaria al 3%. Per la seva banda, les previsions presentades el desembre passat pel BCE també reduïen el creixement mundial del 2024 en dues dècimes respecte al del 2023 –en el seu cas passant del 3,3 al 3,1%– per remuntar tan sols una dècima fins al 3,2% el 2025, unes xifres que, s’insistia, se situaven per sota de la mitjana de les dues convulses darreres dècades, que és d’un 3,8%. Aquest gener el Banc Mundial triava com a títol per a la seva recent edició de Global Economic Prospects el de “Creixement feble, múltiples desafiaments” amb una seqüència similar de reducció de creixement entre 2023 i 2024 en dues dècimes (cridanera coincidència) i un mínim repunt d’una dècima per al 2025. Aquest informe destacava com tot apunta que el quinquenni 2020-2024 serà el del creixement més feble de l’economia mundial dels darrers 30 anys. Per a una translació de dinàmiques similars a l’economia espanyola només cal indicar que les Projeccions del Banc d’Espanya donen xifres entre el 2024 i el 2026 que no superen el 2% de creixement que, amb permís dels partidaris del “decreixement”, no semblen prou adients per generar un marc d’optimisme.
El que podríem considerar la “contrapartida” d’aquestes dades i previsions tan modestes té dos vessants principals: d’una banda, les referències al fet que “s’ha evitat la recessió”, encara que al conjunt d’Europa i especialment a Alemanya s’hi ha estat ben a prop… i potser encara hi som. I de l’altra, les apel·lacions a una significativa moderació de les tensions inflacionistes –encara que s’evita ser massa rotund a “donar per guanyada” la batalla contra la inflació– i es reparteixen els mèrits entre les moderacions dels preus de moltes matèries primeres i les actuacions de les autoritats monetàries.
Per descomptat que esdevenen obligades “clàusules d’estil” les cauteles derivades de la delicada situació geoestratègica, amb els conflictes militars ja en marxa i les tensions addicionals que poden sorgir. Es recorda que el 2024 hi ha eleccions a molts llocs –des de les que ja han tingut lloc precisament a Taiwan fins a les presidencials dels Estats Units al novembre, passant per unes eleccions al Parlament Europeu al juny que poden tenir més incidències i lectures que en anteriors ocasions.
El novembre passat l’OCDE parlava de “modèstia” en el creixement mundial per al 2024, fins al punt que, malgrat singular aquella edició del seu Economic Outlook com “Restablir el creixement”, anticipava una dada per a aquest any del 2,7%, dues dècimes inferior a l’estimada per al 2023, i per al 2025 apuntava a una millora minsa que arribaria al 3%.
Més enllà de tots aquests aspectes que, malgrat semblar tòpics, són absolutament certs i fonamentals, podem apuntar cap a d’altres dimensions que mereixen atenció. D’una banda, els riscos de tensions sobre les dinàmiques globals, amb (més) casos en què les principals potències puguin anar per la via de la weaponization de les interdependències globals, convertint algunes relacions econòmiques en armes. Els episodis d’amenaces i restriccions entre els Estats Units (i els seus aliats) i la Xina (i els seus) són ja coneguts: Occident dificulta l’exportació a la Xina de tecnologia especialment avançada (inclosos microxips de darrera generació, alguns de fabricats a Taiwan… o als Països Baixos) i són immediates les represàlies referides a matèries primeres crítiques essencials. Continuarà aquesta dinàmica de desglobalització/fragmentacions geopolítiques i amb quins impactes?
Un altre aspecte fonamental va més enllà del curt termini i és tan bàsic com el paper de les millores en productivitat essencials per millorar les possibilitats de qualitat de vida. Encara que alguns avenços científics i tecnològics són enlluernadors, entre ells els associats a intel·ligència artificial, potser continua essent veritat el que fa ja uns quants anys va dir Robert Solow (el pare de la teoria del creixement econòmic, que ens va deixar a finals del 2023) quan repetia que es veien manifestacions de millores en innovacions a tot arreu… excepte en les estadístiques de productivitat. Des de les primeres planes de La Riquesa de les Nacions, Adam Smith ja ens recordava el paper central d’aquesta variable no només en termes del que avui anomenem eficiència, sinó també per la sostenibilitat de l’estat del benestar (requadre 1).
En alguns casos, com el de l’economia espanyola, el repte de millorar la productivitat és encara més central, a la vista de les dificultats no tan sols per millorar de forma significativa sinó de convergir cap a mitjanes europees i internacionals (requadre 2). Una senzilla àlgebra ens indica que les declaracions de satisfacció per la bona (comparativament) evolució de les dades d’ocupació, combinada és la molt més modesta evolució del PIB, és el més elemental indicador que la productivitat del treball no va bé, si el numerador de la ràtio PIB/ocupat evoluciona més lentament que el denominador. La confiança en mesures com l’impuls a la modernització via inversions finançades amb el programa Next Generation topa amb exemples en què, reconeixent algunes iniciatives intel·ligents, semblaria que alguna part dels recursos ha caigut en mà dels clientelismes més contraposats a l’eficiència i la productivitat. Aquest és un luxe que, en un món de ràpida competència industrial i tecnològica, no ens podem permetre.
Un front addicional que requereix clarificació és el referit a la continuïtat d’elevats volums d’endeutament, privat i públic. Quan sembla que després de la crisi de 2008-2009 havíem tornat a recuperar els advertiments que Irving Fisher ja va fer el 1933 sobre el paper del sobreendeutament en la generació de crisis, les dificultats de la pandèmia i les urgències d’alguns efectes col·laterals de les guerres des del 2022 han contribuït a donar justificacions –o seria més clar parlar de “coartades”– a unes ampliacions de despeses sovint públiques i sovint finançades amb deute que tenen a veure més, de nou, amb clientelismes que amb raons de fons d’eficàcia o de formulacions assenyades d’equitat. Barry Eichengreen advertia fa pocs mesos de la tendència a convertir en “semipermanents” (de vegades sembla que podem eliminar això de “semi”) els increments de despesa i endeutament públics, la qual cosa no tan sols minvava la capacitat de fer front a futurs shocks sinó que llastava el finançament de projectes realment innovadors i de futur. N’hi ha prou de veure les respostes (o absència d’elles) displicents a les crides dels organismes internacionals i europeus a recuperar la moderació al respecte per veure que es tracta d’un problema crònic, amb una factura que anirà creixent amb el temps si no es reacciona amb seny.