Quan vostè fixi la vista en aquest article, estimat lector, probablement ja deu haver fullejat, o fins i tot llegit en profunditat, algunes destacades reflexions emeses pels meus molt doctes col·legues al voltant del tema central que ens ocupa en aquest número de la magnífica publicació que té entre les seves mans, el nostre Món empresarial, i que no és un altre avui que els “factors de creixement de la pime”.
Dr. MARCOS EGUIGUREN. Director associat de projectes estratègics de la UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting
Sense haver llegit jo mateix íntegrament la resta d’articles d’aquest especial, estic més que convençut que els meus col·legues analitzaran temes de gran importància com l’accés al finançament, els mercats de capitals, l’excés de burocràcia, les infraestructures, el desenvolupament de talent, les tecnologies i la digitalització, el repte de l’eficiència, la cultura d’innovació i molts altres etcèteres. I, sens dubte, aquests són temes d’extrema rellevància i factors que, treballats adequadament i amb una perspectiva de molt llarg termini, poden portar les pimes espanyoles a noves cotes d’excel·lència i a una major capacitat competitiva. Quanta raó tenen, els meus col·legues! Per tot plegat, m’hauran de disculpar si jo decideixo no desgranar en aquesta columna factors específics i em dedico a divagar en aquestes breus pàgines entre la realitat, la ciència i la literatura. De fet, per a això soc aquí, per escriure qualsevol ximpleria i que sembli una reflexió intel·ligent.
Fa pocs dies estava parlant amb un petit empresari que durant bastants anys es va fer fort en el sector de les instal·lacions elèctriques. Em va explicar la seva història, probablement la típica història d’una pime tradicional: la vocació juvenil, la consecució dels primers contractes, la construcció d’un equip fidel, el creixement i la rendibilitat, la reinversió de beneficis, l’estabilitat i el prestigi d’una empresa mitjana, una bona quota de mercat en el sector d’instal·lacions elèctriques per a naus industrials, manteniment i nova construcció en determinada zona del nostre país, l’arribada de la gran crisi 2008-2011, l’intent d’augmentar la diversificació i mantenir-se dempeus, la impossibilitat d’adaptar-se a la velocitat d’un mercat en caiguda, la fugida d’un finançament que en altre temps va ser generós, la rigidesa de la legislació i de la normativa per adaptar l’estructura a la nova situació del mercat a un cost raonable, la pèrdua al final de gairebé tot el seu patrimoni i… tornar a començar.
Ara, aquest petit empresari, després d’uns anys de nova singladura, amb enorme sacrifici i assumint gran risc, ha recuperat una petita part de la seva antiga activitat
Ara, aquest petit empresari, després d’uns anys de nova singladura, amb enorme sacrifici i assumint gran risc, ha recuperat una petita part de la seva antiga activitat. Mai recuperarà aquell patrimoni, però pot viure una vida tranquil·la i mitjanament acomodada. Ja no té centenars d’empleats, només dos, selecciona detingudament els projectes i no vol créixer. Mai tornarà a passar per allò. Em diu que la rigidesa actual de la legislació i la tirania de les molt diverses normatives que l’afecten com a empresa són molt superiors a les que es trobava fa més d’una dècada. Això l’espanta. Em diu que és dificilíssim trobar personal raonablement qualificat i amb ganes de progressar, que abans de la crisi tenia a l’empresa programes d’aprenentatge que permetien que gent molt jove creixés professionalmenti, sobretot, culturalment, amb gran rapidesa. Eren les persones que després portarien el pes de la companyia amb èxit i aconseguirien retribucions significatives. Avui l’evolució normativa ho fa impossible. Em diu que, a més, ha de suportar estoicament la infinitat de traves i tramitacions poc comprensibles que tot tipus d’administracions imposen a la seva petita empresa mentre que ha d’aguantar amb vergonya i en silenci esporàdiques declaracions de responsables públics i politicastres que tracten de “riques” persones de la seva ocupació o classe social. Em diu una de coses…
La història d’aquest empresari, anomenem-lo “Sr. A”, em transporta cap al segle XIX i a pensar en les teories de la selecció natural defensades pel naturalista britànic Charles Darwin. Una lectura adaptada d’aquestes tesis de Darwin a la situació del Sr. A podria portar-me a pensar que la seva empresa no va sobreviure davant la gran crisi perquè no estava prou preparada per a una gran hecatombe, potser perquè no estava prou capitalitzada (la qual cosa no era certa en aquest cas) o perquè la seva estructura era massa gran, o perquè les circumstàncies externes no li permetien ajustar-se amb rapidesa a l’evolució del mercat. En qualsevol cas, la selecció natural va actuar, l’empresa va morir i el Sr. A va haver de reinventar-se.
Abans de la crisi tenia a l’empresa programes d’aprenentatge que permetien que gent molt jove creixés professionalment i, sobretot, culturalment, amb gran rapidesa
El problema central potser no va ser exclusivament que el nostre Sr. A, igual que moltíssims altres senyors i senyores A, B o C d’aquest país, sucumbís a la selecció natural, sinó que, tal vegada, el Sr. A, en el marc competitiu de la seva activitat empresarial, es va veure obligat a nedar amb les mans lligades perquè la càrrega normativa i reguladora que suposadament és la mateixa per a tots els competidors no representa de facto el mateix esforç per a tots ells. No és el mateix ser una empresa amb mil col·laboradors en plantilla que una que en tingui cinquanta. L’esforç relatiu que representa el compliment normatiu, la capacitat per esquivar regulacions incòmodes o el poder de negociació amb l’administració no són els mateixos per molt que la norma sigui teòricament la mateixa per a tothom.
És cert que la normativa i la llei generen cultura, per això podem afirmar que l’excés de normativa, l’ultraproteccionisme i, en línies generals, la regulació excessiva també generen cultura. De fet, generen una cultura inadequada que, en el món de l’empresa, especialment entre la petita i mitjana empresa, es transforma en fastig i en por i en el creixement d’una mentalitat timorata en la qual el veritable risc no es visualitza només al voltant de com evoluciona la meva posició competitiva en el mercat, sinó en com puc sobreviure a la nova vel·leïtat que afecti el meu sector d’activitat i al que se li pugui ocórrer a l’administració de torn per protegir de què a qui sap qui.
Al meu entendre, sens dubte, el factor més important d’èxit de la pime a Espanya és la necessària evolució de la mentalitat de l’empresari. Aquesta ha d’evolucionar cap a la d’un empresari modern amb grans ambicions, que sàpiga captar talent, amb la sana ambició de créixer i de fer que la seva empresa tingui gran rellevància en el futur, però, perquè això passi, la pime no pot nedar amb les mans lligades. L’estat no sols no fa res per donar suport a la selecció natural, anomenem-la en el nostre cas el paper del mercat, sinó que fa tot el possible per interferir-hi i dificultar l’evolució sana d’aquells més petits i capacitats alhora que genera una mentalitat empresarial totalment inadequada.
Podem afirmar que l’excés de normativa, l’ultraproteccionisme i, en línies generals, la regulació excessiva també generen cultura
Aquesta política d’hiperregulació només provoca que els més grans cada vegada siguin més grans i que a l’ascensor empresarial que fa que alguns dels petits puguin fer el salt d’ambició i grandària sigui cada vegada més car d’accedir-hi. És a dir, l’estat fa just el contrari del que hauria de fer, evitar l’excessiva concentració en l’economia per facilitar la competència i que la ciutadania no caigui en mans de monopolis i oligopolis.
Hi ha maneres d’incidir en la modernització de la mentalitat de l’empresari: fòrums d’intercanvi, programes formatius, canvis en el model de govern de les pimes, participació en les organitzacions empresarials, etc. Tot això està molt bé, però la millor forma que el petit empresari espanyol pugui adoptar la mentalitat i la sana ambició de creixement adequada per sustentar un teixit empresarial més resilient és el foment intel·ligent de la lliure competència i una retirada gradual de l’estat del seu afany normatiu. Deixem que el mercat actuï.
Potser si això passés en aquest país, després d’un parell de generacions, la cultura empresarial mutaria prou per tenir aquest ascensor empresarial funcionant a tota velocitat. Els empresaris amb mentalitat moderna i adequada, preocupant-se del que en realitat cal preocupar-se, agafarien aquest ascensor per créixer. Uns altres no ho farien i es mantindrien en nivells més discrets. Aquesta seria la seva elecció, però, almenys, la selecció natural funcionaria adequadament i el perfil mitjà de les empreses espanyoles incrementaria la grandària i el nivell de resiliència.
Permeti’m acabar, estimat lector, amb una nota de realisme, encara que sense baixar del segle XIX. Quan un rellegeix els Episodios nacionales del nostre insigne Sr. Benito Pérez Galdós i se submergeix en la història novel·lada d’aquella època, a més de trobar-se amb una magna obra d’enorme qualitat literària, topa amb la trista realitat de la història i davant l’evidència que els canvis de cultura, també en una comunitat o en una nació, requereixen molta feina per part de tots els seus membres durant moltíssims anys. És cert, han canviat molt les coses en gairebé dos-cents anys, però, cregui’m, si decideix tornar a llegir aquesta obra, hi trobarà moltes de les claus culturals que fan que l’estat adopti avui el rol que denunciem en aquestes pàgines i que la mentalitat i l’estructura empresarial espanyola siguin manifestament millorables. Després de gairebé dos segles, potser ens toca accelerar aquest canvi cultural.
