Entre la incomprensió política, l’excés normatiu i la desafecció dels equips, l’empresariat viu un particular viacrucis que amenaça el seu potencial de creixement i el benestar social.
MARCOS EGUIGUREN. Director associat de projectes estratègics de la UPF-Barcelona School of Management. Cofundador de SingularNet Consulting
Fa unes setmanes vaig tenir l’honor de pronunciar una conferència davant un nodrit grup d’empresaris d’una comarca catalana amb un gran present i futur, allunyada de les grans aglomeracions metropolitanes. En la seva majoria ens trobàvem davant d’importants empreses mitjanes, tot i que alguna ja fregava el llindar que defineix la gran empresa i moltes eren exemple de capacitat innovadora, així com autèntics referents en el seu àmbit d’especialització.
Em trobava davant un col·lectiu de dones i homes d’empresa molt experimentats; un escenari, sens dubte, reconfortant en comprovar com aquell auditori representava l’èxit emprenedor i la generació de riquesa i valor social, malgrat les moltes dificultats amb què es troba l’empresariat avui dia.
La molt interessant taula rodona que va seguir la meva conferència —per cert, i encara que això sigui anecdòtic, la xerrada tractava sobre el cicle de vida de les organitzacions i sobre com aquest hauria d’influir en la manera de prendre decisions— es va centrar en els elements que podien facilitar l’èxit i el creixement de les empreses d’aquelles comarques. Reconec l’elevat nivell de les aportacions de les persones integrants de la taula i la sagacitat amb què van abordar els factors d’èxit i els obstacles amb què es trobaven en el dia a dia de la gestió. Permeti’m el lector que em faci ressò d’alguns dels comentaris i reflexions que vaig escoltar aquella tarda per part de les persones que van participar en el debat i que, complementats amb alguns aspectes de collita pròpia, ens poden donar una certa idea de quin és el particular viacrucis que està obligat a recórrer, a Espanya en general i a Catalunya en particular, l’empresariat del nostre temps. Coincidirà vostè amb mi que és millor prendre’s aquestes coses amb una certa esportivitat i em permetrà que faci servir en alguna ocasió un to lleuger i festiu per descriure aquests reptes, encara que hauríem de reconèixer que gràcia, el que es diu gràcia, no ens n’haurien de fer.
Quan algun polític diu disbarats sobre els empresaris o els culpabilitza sibil·linament de ves a saber què, s’hauria de plantejar seriosament abandonar el càrrec
La primera estació d’aquest viacrucis és la reputacional. Resulta que aquell empresari que crea solucions a problemes reals, que llança productes, que s’arrisca, que genera valor social i llocs de treball, que treballa de valent i que constitueix un actor essencial del progrés s’enfronta, en no poques ocasions, no només a la incomprensió d’una part de la societat, sinó també a l’efecte altament perjudicial que determinades declaracions de responsables polítics tenen sobre el teixit empresarial en conjunt. Quan algun polític diu disbarats sobre els empresaris o els culpabilitza sibil·linament de ves a saber què, s’hauria de plantejar seriosament abandonar el càrrec, ja que demostra que no té la més mínima idea de quins són els principals elements de creació de valor econòmic i social i, per tant, no està capacitat per exercir responsabilitats de govern o de representació.
A la segona estació ens trobem amb un repte molt vinculat a l’anterior i de caràcter instrumental. Resulta que, als països suposadament seriosos, l’autorització per operar en la majoria de les iniciatives privades emana de molt diverses administracions públiques, que concedeixen les llicències d’activitat o supervisen les activitats privades. Quan els poders polítics tenen una certa tendència a buscar la culpa d’una part dels nostres mals en el suposat comportament inadequat de la ciutadania, això genera sens dubte un impacte cultural en les administracions públiques, que són el braç executor de la política i que han fet de la sospita sobre l’activitat dels actors privats la seva raó de ser. Així, la ciutadania, en la seva relació amb l’Administració, acostuma a ser tractada, de manera més o menys oberta, com una possible infractora. Això, per descomptat, afecta de ple les empreses, que es troben davant barreres normatives difícilment franquejables, legislacions absurdes i comportaments supervisors i inspectors per part de les administracions de torn que freguen la paranoia inquisitorial i generen inseguretat jurídica. Tot això sense esmentar el fet que posar a supervisar activitats competitives i de risc col·lectius de funcionaris que són, per naturalesa, anvers al risc i que no comprenen les implicacions de les seves decisions en el dia a dia de les empreses, no sembla la millor idea i pot generar un desavantatge competitiu entre les companyies de determinades zones, subjectes a aquest tipus de supervisió, i les d’altres àrees geogràfiques que operen sota una filosofia supervisora diferent.
Als països suposadament seriosos, l’autorització per operar en la majoria de les iniciatives privades emana de molt diverses administracions públiques
La tercera etapa d’aquest particular viacrucis és la que definiré com l’estació social, que, encara que sembli mentida, també està vinculada amb les dues anteriors. L’empresa es relaciona, com no pot ser d’una altra manera, amb una gran varietat de grups d’interès; entre aquests, lògicament, els qui formen la plantilla i hi presten els seus serveis, fonamentals per a l’èxit de qualsevol negoci i per afermar la seva projecció futura. L’evolució del mercat de treball, especialment des de la pandèmia de la covid-19, no ha estat favorable des del punt de vista social. Trobar professionals adequats s’ha convertit en un calvari. Alguns dels empresaris que participaven en aquell fòrum estaven disposats a incrementar les retribucions si trobaven les persones adequades, però el problema és molt més profund: una concepció instrumental, i no de desenvolupament personal, del contracte de treball, especialment entre les noves generacions; unes exigències de flexibilitat i conciliació que fregarien l’anarquia laboral si fossin assumides per l’empresa i, finalment, a desafecció emocional que desconnecta molts empleats del projecte col·lectiu que tota empresa representa, especialment quan es tracta d’empreses de caràcter familiar.
Encara que no és l’únic factor determinant, a aquesta estació social del viacrucis hi contribueixen sens dubte el clima que creen les dues anteriors: la reputacional, amb el comportament estructuralment irresponsable de certs membres de la classe política, que sembren dubtes, intercanvien tota mena d’interpretacions absurdes dels drets individuals per expectatives de vot i no defensen la bona imatge ni la importància de l’empresa en una societat pròspera; i la instrumental, en col·lapsar la vida de l’empresa i la lògica del mercat lliure amb una multitud de normatives i requisits, molts dels quals dirigits a cobrir amb un extens mantell de protecció els empleats quan, en realitat, el que fan és afeblir-los com a grup social i com a individus. Això provoca que col·lectius amb enormes possibilitats i que podrien tenir un futur brillant s’ensinistrin, s’acomodin i deixin de formar part de la il·lusió col·lectiva que representa l’empresa, generadora de desenvolupament, riquesa i llibertat.
Si aquestes tres estacions del nostre particular viacrucis no condicionen negativament el potencial de creixement empresarial i el benestar social, que baixi Déu i ho vegi.
Catalunya se situa sistemàticament a la cua de les comunitats autònomes espanyoles en termes de llibertat econòmica
Si em permet el lector reproduir unes paraules que Lorenzo Bernaldo de Quirós escrivia recentment a La Vanguardia, en un article d’opinió en què criticava l’estatisme i defensava la necessitat de recuperar el que ell anomena les virtuts vinculades a la burgesia innovadora —prudència, integritat comercial, enginy emprenedor o disposició a assumir riscos—, crec que afegirem una mica de llum a la foscor. Diu Bernaldo de Quirós: “Tanmateix, aquestes virtuts no poden florir en el buit ni sobreviure en un ecosistema hostil. Hi ha avui un fet tan clar com objectiu: Catalunya se situa sistemàticament a la cua de les comunitats autònomes espanyoles en termes de llibertat econòmica. La hipertròfia fiscal, la multiplicació d’impostos propis i una asfixiant densitat reguladora actuen com un torniquet per a la iniciativa privada. És una contradicció insalvable pretendre el renaixement de la societat civil sota un marc marcadament estatista que penalitza l’èxit, adorm el risc i burocratitza l’enginy”.
No puc estar més d’acord amb l’economista avilès. Ha descrit magistralment l’estació instrumental del nostre viacrucis i, fins a cert punt, deixa entreveure l’estació reputacional, que provoca que la societat contempli amb recel la iniciativa i l’impuls empresarial. No aborda, tanmateix, la que hem denominat estació social, que genera comportaments que dificulten la llibertat d’empresa i afecten l’ascensor social en transformar la feina en un mer instrument i no en una via de superació.
Difícil solució té intentar suavitzar el pendent d’aquestes tres estacions, ja que el factor que les provoca és l’estatisme o, com jo mateix descriuré en un llibre de publicació imminent, el despotisme il·lustrat d’Estat. Diu Bernaldo de Quirós que les societats lliures rarament perden la seva vitalitat de manera abrupta; la perden, silenciosament, quan deixen de vigilar els límits del poder. Una vegada més, no puc estar-hi més d’acord. Tanmateix, les solucions se situen en l’àmbit de la política amb majúscules, en el redisseny del model d’Estat i a tornar a plantejar-nos per a què existeix l’Estat. Difícil camí ens queda per recórrer. Mentrestant, estimat empresari, arma’t de valor i continua afrontant el teu particular viacrucis.












