Revista d'Anàlisi Plural

El capitalisme segons Piketty

0

mon-empresarial-005-joan-tugores

El llibre de Thomas Piketty sobre les desigualtats ha tingut un ressò mediàtic molt notable, evidenciant que a El capital al segle XXI l’economista francès plantejava debats cabdals sobre el present i el futur del funcionament de les nostres economies.

Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.


El capital al segle XXI és el títol del ja popular llibre de l’economista francès Thomas Piketty que ha batut rècords de vendes –i, sobretot, de referències, tant elogioses com crítiques– durant aquest 2014. Aporta un recull realment impressionant de dades sobre l’evolució –en els darrers segles i a diversos països– d’indicadors de desigualtats en la distribució de la renda i, en particular, de la tendència a la concentració de la riquesa en segments relativament reduïts de la població, en particular, en el famós top 1%. Però l’objectiu final de Piketty consisteix a, tot ordenant aquestes dades, tractar d’establir certes regularitats que, enllaçant amb autors clàssics del segle XIX, permetin parlar d’unes lleis del capitalisme amb les quals entendre el passat i el present, i esbrinar a quina mena de futur estem abocats.
L’èxit mediàtic del llibre s’explica en bona mesura per la situació que la crisi ha deixat al descobert: la desigualtat creixent quant a riquesa i renda. Ja abans de la crisi, fins i tot l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ens parlava d’un creixement desigual per descriure com els dividends de la globalització s’estaven distribuint de forma asimètrica en les dècades de prosperitat anteriors a 2008. Posteriorment, la gestió de la crisi ha portat a molt indrets a una distribució dels costos –en termes d’ajustos i sacrificis–, percebuda també com a significativament inequitativa. I més recentment, cada vegada que s’apunta una certa recuperació, apareix el debat sobre la forma també asimètrica amb què els eventuals dividends de la recuperació es distribuirien, de nou amb la percepció que la millora dels indicadors macroeconòmics no arriba a bona part de la ciutadania.

Saber si hi ha marge de maniobra per complementar la generació de riquesa a escala global amb una distribució socialment més raonable és la gran pregunta que queda pendent.
Saber si hi ha marge de maniobra per complementar la generació de riquesa a escala global amb una distribució socialment més raonable és la gran pregunta que queda pendent. / SHUTTERSTOCK

mirada a la història
Amb perspectiva històrica cal destacar la tipologia que fa Piketty de les etapes del capitalisme des del vessant de les desigualtats (que enllaça de forma coherent i complementària amb d’altres anàlisis com les de Rodrik). D’una banda, el capitalisme clàssic seria el del segle XIX, amb escassa presència d’intervencions públiques i amb una dinàmica d’ascens del capitalisme i importants desigualtats. Seria el que Rodrik anomena el capitalisme 1.0, el que varen teoritzar autors que van des d’Adam Smith fins a Karl Marx, i que fou novel·lat amb força a les obres de Dickens o Balzac.
El segon tipus de capitalisme seria el 2.0, associat, d’una banda, a més intervencions públiques en economia i, de l’altra, a més polítiques socials. Rodrik el vincula als enfocaments keynesians, mentre que Piketty documenta com fou una combinació de fets -que inclouen les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX i les urgències d’una Gran Depressió- el que va portar a unes distribucions de les rendes menys polaritzades. Les polítiques redistributives i la consolidació de les classes mitjanes als països occidentals serien altres trets d’aquest capitalisme.

Piketty sosté que s’estaria produint una clara reversió cap a pautes en la distribució de la renda més semblants a les vigents en el segle XIX i principis del XX que a les dècades següents a la II Guerra Mundial

el capitalisme 3.0
Ara, però, estaríem afrontant un tercer tipus de capitalisme que es va començar a forjar amb la globalització abans de la crisi, però que amb aquesta hauria quedat més cruament al descobert. Un capitalisme global –o 3.0, en la terminologia de Rodrik– al qual, a l’evidència que ara els mercats superen amb creixent facilitat les fronteres estatals caldria afegir-hi la pregunta cabdal de com queda la distribució de la riquesa i el poder. Davant de les previsions optimistes i ingènues que afirmaven que el capitalisme 3.0 seria una extensió a escala global del 2.0, Piketty documenta de forma molt nítida com s’estaria produint una clara reversió cap a pautes en la distribució de la renda més semblants a les vigents en el segle XIX i fins i tot de principis del segle XX que a les que vàrem tenir en les dècades següents a la Segona Guerra Mundial. El retorn a un capitalisme patrimonial (per fer servir el títol d’una excel·lent ressenya per part de Milanovic del llibre de Piketty) seria, doncs, una regressió històrica en tota regla que evidenciaria que, per a desencís de bona part de les generacions que van viure l’estat del benestar, aquell capitalisme 2.0 amb rostre humà hauria estat una excepció, un període especial. Si això és ja irreversible o encara hi ha marge de maniobra per complementar la generació de riquesa a escala global amb una distribució socialment més raonable és la gran pregunta oberta que queda pendent.

L’èxit mediàtic del llibre de l’economista francès s’explica en bona mesura per la situació que la crisi ha deixat al descobert: la desigualtat creixent quant a riquesa i renda

Els comentaris estan tancats.