Revista d'Anàlisi Plural

Objectiu 2020: Indústria és progrés

0

Una anàlisi empírica del que ha passat a la Unió Europea en els Antoni Garrell. Vicepresident de la Fundació per la Indústriaúltims 25 anys evidencia la pèrdua de pes de la manufactura en el PIB dels països que la configuren. Una pèrdua que ha estat un fenomen generalitzat a la Unió, seguint la tendència quant al pes de la indústria en el PIB mundial. Un fet originat per l’increment de la demanda de serveis en augmentar els nivells de renda. Una disminució del pes industrial amb notables asimetries en el si de la Unió, com es desprèn de l’anàlisi de les dades. Als països del Nord d’Europa, especialment a Alemanya, el pes del VAB de la manufactura sobre el PIB és pràcticament el mateix des d’inicis de la dècada dels 90, mentre que al centre i al sud de la Unió ha decrescut de forma continuada.
I no hauríem d’oblidar que són precisament els del sud els qui presenten les majors xifres d’atur i on la destrucció del teixit productiu i del benestar social ha estat més significatiu.

Text: Antoni Garrell, vicepresident de la Fundació per la Indústria.


LA CRISI HA EVIDENCIAT l’obsolescència i la fragilitat dels models d’expansió basats en les activitats a curt termini i la rendibilitat dels recursos financers en lloc dels processos industrials basats en la qualitat, l’adaptació, la innovació, el talent i la internacionalització. I és que després de set anys de devastadora recessió, dubtar de la importància de la indústria és no reconèixer que les societats que han minimitzat la destrucció de llocs de treball, que no han reduït les prestacions socials, han conservat una bona base productiva i han crescut de forma estable i continuada són aquelles que se sustentaven en un model productiu basat en una aportació molt significativa de la indústria. O el que és el mateix: en models econòmics que promouen el treball qualificat, la innovació, els serveis complexos i d’alt valor, i les exportacions. I que assoleixen òptims nivells de productivitat, implementen les infraestructures logístiques adequades i potencien la cooperació intersectorial, tot generant interconnexions estables i íntimes, actuant com a tractor de l’economia en general.

Els desafiaments del segle XXI
En aquest sentit, la Comissió Europea (CE) (en reconeixement de l’estabilitat i la capacitat de futur que aporta la indústria) ha expressat de manera reiterada que “l’Europa del segle XXI necessita revertir la tendència a la pèrdua de pes de la indústria en el total del PIB dels països de la Unió, com l’única solució per aconseguir un creixement sostingut amb més ocupació i de millor qualitat”, tot fitxant l’objectiu que l’aportació de la indústria al PIB sigui del 20% en el conjunt de la Unió al 2020 (actualment és d’un 16%).
Es busca potenciar, doncs, una indústria canviant que superi els desafiaments associats a l’escassetat de recursos naturals, al deteriorament del medi ambient i el canvi climàtic, i que, alhora, detecti i afronti les oportunitats arrelades en els avenços científics, les eines tecnològiques i la capacitat integradora del disseny. Aquest procés de canvi del model productiu d’acord amb els nous reptes de la UE va adreçat a tots els estats, si bé la seva consecució hauria de ser més abordable per a aquelles economies que disposen, com és el cas de Catalunya, d’una significativa capacitat industrial.

Reindustrialitzar esdevé un objectiu indefugible, fet que obliga a superar alguns problemes crònics com ara la competitivitat, els baixos increments de productivitat originats per la baixa dotació de capital humà, la insuficient inversió tecnològica i els elevats costos de l’energia, les telecomunicacions i els recursos financers

Efectes multiplicadors
Segons dades de la Fundació per la Indústria, a Catalunya la indústria -més enllà del que s’entén avui per indústria- representava el 39% de l’activitat el 1972; el 1980 havia baixat al 25%, i el 2013 no arribava al 14%. L’objectiu europeu és arribar al 20% el 2020 i partim d’una pèrdua de llocs de treball industrial que ha estat també notòria, amb gairebé uns 300.000 llocs de treball menys des del 2008. Ara bé, malgrat la important destrucció de capacitat industrial, no es pot oblidar que per cada euro de PIB generat directament per la indústria es creen 1,14 euros addicionals de forma indirecta, i 0,47 euros més de manera induïda. Com explicà fa uns mesos la consultora PwC, els efectes multiplicadors expliquen que la indústria sigui responsable del 25,8% del PIB i del 23,4% de l’ocupació a Espanya.
Infografia de la indústria catalanaAcabar amb els problemes crònics
Reindustrialitzar esdevé, doncs, un objectiu indefugible, fet que obliga a superar alguns problemes crònics com ara la competitivitat, els baixos increments de productivitat originats per la baixa dotació de capital humà, la insuficient inversió tecnològica i els elevats costos de l’energia, les telecomunicacions i els recursos financers; sense oblidar la necessitat d’augmentar el volum de les empreses i d’integrar-se en cadenes de valor internacionals.

Un conjunt de fets, en definitiva, que haurien de guiar la política industrial, que hauria de posar l’èmfasi a oferir un suport selectiu dirigit a aquelles empreses amb capacitat de generar valor i afrontar els condicionants de la internacionalització, així com facilitar l’accés als recursos financers, ja sigui per la via de l’endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat. Una política industrial encaminada també a preservar tant les eines de creixement i de generació d’ocupació, com a afrontar el problema de la balança comercial facilitant-ne l’expansió, posant, per a això, especial atenció en els mercats asiàtics, que actualment mostren un major nivell de dinamisme i fortalesa per l’increment de la seva demanda interna.

CRÉIXER, SÍ, PERÒ GENERANT LLOCS DE TREBALL

CAL MIRAR EL PRESENT I EL FUTUR amb actuacions encaminades a potenciar tant les empreses amb una bona base exportadora -amb independència del seu volum- com aquelles amb productes susceptibles de ser reconeguts i aceptats pels mercats mundials.

Reptes indefugibles quant a creixement i generació de llocs de treball, ja que, es miri com es miri, créixer sense ocupació no és cap bona noticia, ja que no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, i sense progrés col·lectiu, el futur no és possible.
Indústria. Exportacions i llocs de treball

Enviar Comentari