Quan tot s’enfonsa va bé tenir un pla. També quan s’està a punt d’emprendre el camí. Un projecte vital és essencial per tenir les coses clares, conèixer-se a un mateix i establir les bases d’un possible èxit.
Miquel Bonet. Advocat, professor i autor de ¡BÚSCATE LA VIDA!
Ja fa tres setmanes que vaig asseure’m damunt del banc de fusta amb una maleta al Bubba Gump, un restaurant de Santa Mònica (Califòrnia) famós per la pel·lícula Forrest Gump. Estava al costat de Hollywood i allà tot és marketing , amb certa dosi de fantasia, però on el que compta són les xifres de venda i, d’això, els americans en saben més que ningú.
Hi ha un diàleg que recordareu de Forrest Gump, -que transcendeix la famosa caixa de bombons-, en el qual s’afirma que la vida consisteix a tenir quelcom semblant a un projecte, i aquest és el tema. S’ha de tenir un pla, encara que només sigui per explicar que el tens. Perquè, la veritat, és que si no apuntes enlloc, tampoc no vas enlloc, i això està passant amb freqüència a la vida de moltes persones amb les quals em trobo als cursos i conferències que imparteixo.
Ahir llegia en una paret d’un poble proper aquesta frase: “No busquis feina, has de buscar-te la vida”. Ignoro qui ho va escriure, o en què estaria pensant, però simplement coincideixo amb el sentit de l’oració. Buscar-se la vida equival a la història dels ratolins que t’explicaré a continuació, per si l’havies oblidada: dos ratolins cauen dins un pot de nata. El primer tracta de mantenir-se sa i estalvi, movent compassadament les extremitats, però, per la densitat del líquid, al final s’enfonsa. El segon es mou molt ràpidament, d’un costat a un altre, a tanta velocitat que la nata esdevé mantega i és capaç de sobreviure.
Tremolo quan algú em demana que l’ajudi a trobar “un treball d’allò que sigui”. D’allò que sigui? Això no és res, ja que cap de nosaltres no serveix per a tot
Quan vénen els problemes
La història és senzilla, però us puc confessar que és així de simple, perquè la vida és com anar en bicicleta i, si no pedaleges, perds l’equilibri i caus. Moltes persones abandonen perquè no disposen de cap projecte, perquè no saben què fer i no fan res. Jo simplement tremolo quan algú em demana que l’ajudi a trobar “quelcom”; més conegut com “un treball d’allò que sigui”. ¿D’allò que sigui? Això no és res, ja que cap de nosaltres serveix per a tot.
El problema ja no consisteix a trobar feina, sinó a mantenir-la i aconseguir certa continuïtat, un fenomen força usual en economies cícliques com ara la indústria del turisme a Espanya. Aquest és un exemple que mereix la nostre atenció. El nostre país és una de les grans potències mundials en matèria de turisme i, en conseqüència, parlem d’un sector que genera molts llocs d’ocupació. Tanmateix, els mateixos treballadors es queixen de l’enorme rotació de càrrecs que hi ha. On rau el problema? Simplement, en l’escassa professionalitat i poca vocació de servei. Mentre que la meitat de cuiners volen innovar com Ferran Adrià, l’altra meitat se cenyeix a la tradició de forma estoica. Cap d’ells no pensa en el client: què desitjarà en els pròxims 10 anys? Molt sovint, és més important amb qui o a on menges, que allò que t’emportes a la boca.
Davant d’aquesta situació, la gran pregunta és: sobreviurem a la creativitat sense límits, al nitrogen, les escumes, les coccions extremes o el pernil líquid? La gent voldrà alimentar-se normalment d’aquesta manera? O bé seguirà preferint el producte natural, la cocció adequada i els gustos convencionals? Quan convertim allò extraordinari en habitual, donem peu al fracàs? Qui aguanta un esmòquing diari o una dieta a base de xocolata? La qüestió és que ens oblidem que som natura viva i, a vegades, fins i tot éssers humans subjectes a emocions, i alhora vulnerables.
Si vols fer alguna cosa a la vida que et serveixi i et complagui, no agafis prestat el pla d’un altre. Descobreix el teu projecte vital i, sense complexos, emprèn el camí
Descobreix el teu propi projecte
Amics, no es tracta d’inventar-nos coses noves a diari. Evolucionar i reciclar-nos queda molt bé com a discurs, però, sovint, de tant mirar cap endavant, oblidem allò que realment som i perdem l’horitzó de la nostra vida, preocupats per aparentar o imitar. Potser ja toca assabentar-nos que un màster no converteix algú en mestre, de la mateixa manera que el botox no treu anys. El nostre carnet d’identitat mana; és important saber viure amb allò que tenim. Per aconseguir-ho, la clau és l’autenticitat, fer-ho tot fàcil, sense complicacions ni compromisos.
Si vols fer alguna cosa a la teva vida que et serveixi i et complagui, no agafis prestat el pla d’un altre. Preocupa’t per conèixer-te, descobreix el teu projecte vital i, sense complexos, emprèn el camí. No sé si arribaràs tan lluny com Forrest Gump, però segur que en el rumb que triïs, gaudiràs de cada moment sense proposar-t’ho. Al final, tot és tan senzill com apropar-se a la carretera i començar a caminar en la mateixa direcció.
