El “Tancament de Caixes”: desobediència civil a la Catalunya de 1899

L’any 1899 els comerciants industrials catalans van emprendre una acció de desobediència civil que ha passat a la història amb el nom de “Tancament de Caixes” quan es van negar a pagar les contribucions a l’Estat davant la implementació de l’impost d’utilitats. Amb aquest nou tribut, que repercutia especialment en la classe mitjana i la burgesia, el Govern de Madrid volia remuntar la hisenda espanyola, durament castigada per la derrota militar de 1898 enfront dels Estats Units i la pèrdua de les darreres colònies.

Gregor Siles. Historiador, professor de la UNED i membre de Tot Història Associació Cultural

Com s’arriba a aquesta situació?
Per entendre-ho, cal destacar el procés de configuració del catalanisme polític que s’estava donant en aquell període. L’any 1891 es creava la Unió Catalanista (UC) com a confederació d’entitats que aprovaria el 1892 les Bases de Manresa, primer projecte d’estatut per a Catalunya. En aquesta proposta es demanava la creació d’unes corts, govern i administració catalanes; el control regional de les finances i la tributació -així com de l’ordre públic- a més d’un tribunal constitucional propi i l’oficialitat única de la llengua catalana. Unes estructures d’estat que es veien necessàries per salvaguardar la cultura i protegir la industria catalana. La UC en aquells moments estava constituïda, majoritàriament, per persones de professions liberals, com l’advocat Prat de la Riba; només un 10% dels seus membres provenien de la burgesia industrial.

L’antecedent
D’altra banda, com a antecedent immediat, hi ha el conflicte bèl·lic de 1898, en el qual la burgesia industrial catalana havia donat suport al Govern espanyol. El catalanisme, però, s’havia desmarcat de les actituds més patriòtiques i intransigents contra els rebels cubans. La derrota militar d’Espanya i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, va desencadenar una crisi col·lectiva que va posar en qüestió tot el sistema polític de la Restauració. Per a la burgesia catalana la pèrdua de les colònies representava un retrocés del seu mercat, per això, ara estava més preparada a escoltar les reivindicacions catalanistes. Un nou Govern espanyol sorgit arran de la desfeta, presidit pel conservador Francisco Silvela i disposat, en principi, a atendre les peticions més moderades del catalanisme, farà entrar aleshores als ministeris persones que comptaven amb el recolzament de l’empresariat català, com ara el general Polavieja, partidari d’una major descentralització i d’un concert econòmic pel principat; Duran i Bas, ministre de Justícia, que potenciarà la designació de bisbes catalans, i el nomenament com a alcalde de Barcelona del doctor Bartomeu Robert. Però la presentació del pressupost de 1900 per part del ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, que prescindeix del concert econòmic i incrementa la tributació, serà el desencadenant del “Tancament de Caixes”.

La presentació del pressupost de 1900 per part del ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, que prescindí del concert econòmic i incrementà la tributació, fou el desencadenant del “Tancament de Caixes”

El resultat
Així, a la indignació de com s’havia gestionat el conflicte de Cuba –a causa del sacrifici humà i econòmic que havia representat per al país- s’hi sumarà ara la irritació pel nou impost d’utilitats. El resultat? Al mes de juliol, 185 gremis de Barcelona, liderats per la Lliga de Defensa Comercial i Industrial i el Sindicat de Gremis, es van negar a pagar les contribucions, i aviat també se sumà a la protesta Foment del Treball.

Poc a poc, el clam s’estengué a d’altres poblacions espanyoles, i per evitar la seva expansió, des del Govern, el Congrés i la premsa de Madrid s’inicià una campanya de caire anticatalanista per reduir el conflicte al Principat. L’Estat, a més, deixaria caure tot el seu pes sobre els insubmisos, iniciant les gestions necessàries per embargar-los els seus béns. Però el doctor Robert, que en qualitat d’alcalde de Barcelona era l’autoritat que havia d’autoritzar l’embargament dels morosos, recolzà la protesta dels gremis i industrials. Per això, feu servir totes les argúcies al seu abast per retardar al màxim haver de signar l’ordre d’embargament. I quan, finalment, hagué de rubricar-la, dimití.
Som a l’ 11 d’octubre de 1899 i aquest fet farà créixer enormement la seva popularitat. Com a reacció, els comerços de la ciutat iniciaran una vaga a la qual se sumaran poblacions com Manresa, Mataró, Sabadell i Vilafranca. El 24 d’octubre se suspendran les garanties constitucionals a la província de Barcelona i el 27 d’octubre es declararà l’estat de guerra. El capità general de Catalunya ordenarà tancar els primers negocis insubmisos i empresonarà els seus propietaris. Una delegació liderada pel doctor Robert intentarà aleshores negociar a Madrid, però el Govern es mostrarà intransigent, disposat a continuar amb els empresonaments i a intervenir militarment. Finalment, donada la pressió de l’Estat i la impossibilitat de sostenir econòmicament la protesta, els gremis accediran a pagar les contribucions.

1901 → 9N 2014
Una victòria moral
Tot i que la protesta finalitzà amb la derrota dels gremis i industrials, serà considerada, malgrat tot, una victòria moral per als seus convocants, ja que va aconseguir una mobilització interclassista i popular que va plantar cara al Govern. El catalanisme, en conseqüència, en va sortir reforçat i es va veure capaç de presentar-se a la carrera electoral.	L’any 1901 es fundaria la Lliga Regionalista, primer partit catalanista, que guanyaria les eleccions generals a Barcelona aquell mateix any. El país, per tant, entrava en una nova etapa política. Cal reflexionar, ara, si encara en formem part o la darrera desobediència civil viscuda el 9N ens ha fet entrar en una altra.