Tenim ja prou perspectiva per avaluar com és el nou món que ens deixa la primera gran crisi global. En destacarem alguns trets bàsics molt interrelacionats.
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
Comencem fixant-nos en el futur del creixement econòmic. Alguns plantejaments parlen dels riscos d’un “estancament secular” amb taxes de variació del PIB per sota de la mitjana de les darreres dècades precrisi, derivades de canvis demogràfics i distributius que redueixen el potencial de despesa, si més no a les economies avançades. D’altres són més optimistes respecte a això, partint de l’argument que arribarà una nova onada d’innovacions científiques i tecnològiques que afectaran de forma molt important les formes de vida i treball: des d’avenços en biotecnologia o nanotecnologia fins a eines com vehicles Google amb prestacions fins fa poc inimaginables. Però fins i tot en aquesta versió més positiva, hi apareix la delicada qüestió de com es distribuiran els dividends de tecnologies brillants, ja que algunes d’aquestes no semblen ser intensives quant a la creació de llocs de treball, o com a mínim, no ho són directament (o en tot cas, són molt menys intensives que en anteriors onades d’innovació del capitalisme). Resta obert, també, el debat sobre la velocitat i la magnitud amb què aquestes innovacions es traduirien en guanys efectius de productivitat. I mentre dura la discussió entre optimistes i pessimistes, l’FMI acaba de descriure les perspectives de creixement actuals i futures com a “mediocres”.
La polarització en la distribució de la renda va començar abans de la crisi, amb un repartiment molt asimètric dels anomenats “dividends de la globalització” que es va agreujar a molt països amb la gestió de la crisi i dels ajustos i sacrificis que va comportar. I ara s’albira com els eventuals dividends de la recuperació poden accentuar aquesta dinàmica de desigualtats
Els problemes distributius, en primer pla
D’altra banda, els problemes distributius, de repartiment de la riquesa, han passat a ocupar el primer pla. Les creixents friccions socials i polítiques derivades de la constatació d’una polarització creixent de la renda en els segments més privilegiats (els famosos top 1 o 10%), juntament amb el deteriorament de la situació d’àmplies porcions de les classes mitjanes a les economies occidentals, ha trencat l’estabilitat assolida en bona part de la segona meitat del segle XX. Ara sabem que la polarització en la distribució de la renda va començar abans de la crisi, amb un repartiment molt asimètric dels anomenats “dividends de la globalització”, i que es va agreujar a molts països amb la gestió de la crisi i dels ajustos i sacrificis que va comportar. Ara s’albira com els eventuals dividends de la recuperació poden accentuar aquesta dinàmica de desigualtats, amb implicacions socioeconòmiques que sempre són delicades, però que, en un context de creixement “mediocre” (FMI dixit), poden ser especialment perilloses, tal com es va evidenciar a Europa en el període comprès entre les dues guerres mundials.
Un tercer tret fa referència als canvis en les regles del joc. A nivell intern, es constata a molts països com la polarització econòmica ha estat causa i efecte a l’hora d’explicar les modificacions en les regulacions financeres –eliminant les prudents normes imposades inicialment als Estats Units per l’administració Roosevelt i derogades des de finals dels 1980 amb la coartada aquesta vegada és diferent– que, en contra de les promeses d’eficiència, han portat a fragilitats. Les revisions de la fiscalitat a favor dels segments més alts –ara sota l’argument/coartada que la seva mobilitat internacional els dóna més poder de negociació respecte dels governs nacionals– és percebuda com una altra forma insolidària i ineficient de gestionar els béns i serveis públics, el volum dels quals es veu, per tant, revisat a la baixa. Malgrat les responsabilitats d’aquests factors en la gestació de la crisi, sembla que ara es torna a ballar-la. L’FMI apuntava fa poc a un “nou desequilibri global” referit a la més gran facilitat a assumir riscos financers que en l’economia directament productiva: un inquietant déjà-vu.
El fet que Europa hagi estat la regió del món on més lluny va arribar la complementarietat entre creixement-democràcia-benestar fa que sigui el nostre Vell Continent qui veu perillar les seves referències, uns riscos accentuats per unes friccions internes entre Nord i Sud d’Europa que van en sentit totalment oposat a l’esperit fundacional de la UE
Qui mana al món marca els models de referència
A nivell internacional, la redistribució de potencial econòmic, en contra de les economies occidentals i a favor dels emergents, s’està completant amb la redistribució del poder polític. I qui mana al món exporta no només mercaderies o capitals, sinó també formes de veure el món i models de referència. I, en aquest sentit, els models dels principals països emergents no tenen la mateixa concepció sobre què volen dir els drets humans, la democràcia o els compromisos dels poder públics amb polítiques socials que el model occidental que ha dominat fins ara. El fet que Europa hagi estat la regió del món on més lluny va arribar la complementarietat entre creixement-democràcia-benestar fa que sigui el nostre Vell Continent qui veu perillar les seves referències, uns riscos accentuats per unes friccions internes entre Nord i Sud d’Europa que van en sentit totalment oposat a l’esperit fundacional de la UE.
Una llarga llista de reptes econòmics i sociopolítics
El paisatge és, doncs, preocupant i deixa una llarga llista de reptes econòmics i sociopolítics. La Humanitat afronta grans desafiaments quan surt de moments de greus tensions, però no sempre els gestiona bé. Després de la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles i la seva aplicació van portar a polaritzacions maniquees i a tensions i enfrontaments entre països i dins dels països, i, finalment, a la Segona Guerra Mundial. Després d’aquesta, un sistema -Bretton Woods- basat en equilibris més raonables entre mercats i governs, entre eines nacionals i mecanismes de coordinació supranacionals i entre incentius a l’eficiència complementaris amb mecanismes de cohesió, va generar una era de més expansió. I, entre d’altres resultats, va permetre un procés de desendeutament públic històric –cosa que va evidenciar el potencial del creixement més que no pas de les polítiques contractives-, des de cotes properes a les actuals després de la Segona Guerra Mundial fins a nivells de mínims als anys 1970… abans de reprendre una trajectòria de més endeutament que, tot i ser veritat que s’accentua amb la crisi, es va iniciar al mateix temps que els augments de les desigualtats des de finals del segle XX.
| capitalisme 3.0 | |
|---|---|
| Els economistes Rodrik i Piketty fan servir periodificacions semblants del capitailsme: una primera etapa amb poca intervenció pública i amb desigualtats; una segona amb polítiques keynesianes i més redistribució, i, ara amb l’interrogant de si el nou capitalisme global serà l’extensió d’aquesta segona fase a nivell mundial o si s’està aprofitant la globalització+crisi per fer una regressió a una versió global de la primera. |  |
| 1919 -> 1944 -> 2008 -> 2015 | |
|---|---|
| Versalles o un nou Bretton Woods | |
| Després de la crisi històrica que esclata el 2008 sortirem amb un “nou Versalles” de friccions, tensions i conflictes, o bé amb un “nou Bretton Woods”, assolint equilibris raonables i potenciant complementarietats més que no pas contraposicions? |  |
| A escala global i europea, aquesta és una pregunta cabdal: veure si repetim els errors de la Història o aprenem les seves lliçons. | |
Llegeix també: Infografia: 2015: previsions de creixement mundial
