Premsa parcial i agències d’intel·ligència que es fiquen on no les demanen, encobriments i escàndols sexuals, kompromat i lluita civil. Mentre la primera potència mundial elegia el seu 45è president, principis sagrats del liberalisme i la democràcia semblaven desembullar-se. Un podria entendre i, fins i tot, perdonar uns somriures als ciutadans i líders de països tradicionalment acusats de situar-se al cantó equivocat del civisme i del bon fer institucional. Però les seves reaccions no van ser una simple schadenfreude [paraula en alemany que designa el sentiment d’alegria creat pel patiment o la infelicitat de l’altre]; hi ha una capa més fonamental, una sense la freude [alegria].
TOMAS CASAS. Professor a la Universitat de St. Gallen (HSG).
Més enllà de l’entretinguda campanya electoral i de les polítiques trencadores que pugui aplicar el nou Govern a Washington, el temor de fons entre les elits de potències rivals és que els Estats Units estiguin en declivi econòmic i, en el pla social, que la crisi sigui per a molts americans una de caire existencial. El moviment del president Trump no ha creat els ciutadans empobrits i emprenyats; simplement els ha adreçat el seu discurs. Es Amèrica, i per extensió Occident, un tigre de paper?
Sobre narratives fallides i desconnexió entre masses i classes dominants, la Xina i Rússia en saben força. Així doncs, des de fa un temps s’han plantejat molts interrogants. El primer és si la Sra. Clinton i gran part de les classes dominants occidentals viuen en una realitat alterna. Aquesta pregunta s’aplica tant a la generosa postura migratòria de la cancellera Merkel com a las taxes d’interès zero. Per molt ben intencionades que siguin aquestes polítiques, els costos per a la població són importants ja que estimulen l’extrema dreta, o priven de drets els jubilats que no treuen rendiment als seus estalvis. Igual de greu és el fet que l’esperança de vida hagi començat a disminuir als EUA. Pot ser que les classes que sostenen la societat estiguin essent repudiades per un moviment de tenalla de les elits rendistes i dels estrats subvencionats i improductius? La retòrica en els mítings electorals del president Trump va provocar calfreds a l’espinada, però també ho va fer la reacció de les elits condescendents, que, per cert, sovint són considerades ingènues fora d’Occident. El lumpenproletariat activista és realment incapaç de prendre consciència dels seus propis interessos, ja siguin aquests l’Obamacare o el lliure comerç, o tenim un contracte social que empobreix a una part important de la població? El tsunami de descontentament pot seguir creixent i el centre social trencant-se en gran part del món occidental, per exemple, a causa d’una nova crisi financera que faria que les del 2008 i 1929 semblessin amables en comparació. I si això passés, serien, les elits tradicionals o el president Trump, els més aptes per redreçar la situació productivament? Emmarcat en termes xinesos, les classes dirigents haurien de tenir compte de no perdre el Tian Ming, el Mandat del Cel.
Tant la Xina com Rússia desitgen una Amèrica forta, pròspera i sana. La raó principal és la miríada d’interessos compartits que van des de les excessives possessions de deute del Govern dels Estats Units fins a la necessitat de tecnologia i innovacions americanes
És important subratllar que tant la Xina com Rússia desitgen una Amèrica forta, pròspera i sana. La raó principal és la miríada d’interessos compartits que van des de les excessives possessions de deute del Govern dels Estats Units fins a la necessitat de tecnologia i innovacions americanes. No volen ni un hivern americà ni l’estancament secular de Larry Summers. Interessadament, molts dels que desitgen el millor per a Amèrica no van apostar per un segon president Clinton. La majoria dels xinesos (al voltant de dos terços) i dels russos (més de tres quartes parts) amb els quals vaig parlar durant el període electoral, ja fossin acadèmics de Xangai, economistes liberals de Moscou, empresaris de Kazan o empresaris xinesos de Nova York, van expressar suport pel candidat Trump.
És comprensible que, per a la majoria dels xinesos i russos, la principal preocupació sigui la relació del seu país amb els Estats Units. Cada vegada que el president Trump acusa la Xina de robar llocs de treball americans, critica el lliure comerç i minimitza el canvi climàtic, les seves paraules provoquen rebuig. Qüestionar la política sobre la província de Taiwan, treballada i vigent des dels presidents Nixon i Carter, portaria en el seu últim extrem a una guerra freda. També hi ha un profund malestar per la possibilitat d’un aïllacionisme americà i per una possible menor inversió en la Pax Americana, quelcom vist no com una oportunitat sinó justament tot el contrari. D’altra banda, hi ha una consciència que les classes que representava la Sra. Clinton tenen uns valors, entre ells els drets humans, i uns principis que poden ser un obstacle per al compromís i l’acció racional. Un estudiant rus em recordava fa poc com la secretaria d’Estat Clinton, davant la presumible indiferència del president Obama, va alliberar el món del coronel Gaddafi. La Realpolitik hauria preferit el tirà a l’actual estat fallit libi, a la migració incontrolada, als anys d’incertesa per endavant? Occident critica el president Trump per falta de principis i per ser erràtic, però pocs dubten – per ara – que entén com ningú el veritable interès propi. A més, el seu “jo era un home de negocis” seguit de “em vaig portar bé amb tothom” és d’interès.
A The Crisis of Global Modernity Prasenjit Duara explica l’universalisme de Kant referint-se a la filòsofa Onora O’Neill. Per a la baronessa de Bengarve, el valor de la raó descansa no en capacitats “calculadores i instrumentals” sinó en l’autoritat moral d’un llenguatge comú que permet als oposats resoldre el desacord. Xinesos i russos volen que els seus països coexisteixin i arribin a acords amb la primera potencia mundial, fins i tot en el context de la inevitable competència econòmica i geopolítica. Un sent a dir com la crua realitat d’un món multipolar ens encaminarà o bé cap a un xoc de principis o bé cap a l’“art of the deal” [l’art de pactar]. El president Trump fou vist en molts gabinets no-occidentals com el candidat raonable. Hi ha preocupació per l’esdevenir de l’ordre institucional en el món i la solidesa de la Pax Americana. Per a molts occidentals pot resultar paradoxal que amb aquestes preocupacions, no pocs interessos i experts de nacions rivals, atorguin al president Trump autoritat moral. L’autoritat de l’empresari racional guiat per l’interès propi.
És comprensible que, per a la majoria dels xinesos i russos, la principal preocupació sigui la relació del seu país amb els Estats Units. Cada vegada que el president Trump acusa la Xina de robar llocs de treball americans, critica el lliure comerç i minimitza el canvi climàtic, les seves paraules provoquen rebuig