Revista d'Anàlisi Plural

Pandèmia + guerra = estanflació + desglobalització… o no

0

En els temps recents, les complexitats s’acumulen i els riscos es multipliquen, un fet que dificulta la comprensió d’allò que passa i les perspectives de futur. Mitjançant un decàleg, intentem de sistematitzar-ne alguns dels aspectes més rellevants.

Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona.


1. Quan encara estàvem digerint els efectes de la crisi financera, el 2018 va arribar la guerra comercial i, el 2020, va esclatar una greu pandèmia. I quan semblava que n’encaràvem la sortida, la invasió d’Ucraïna ha complicat les coses en pràcticament tots els àmbits. Torna a parlar-se d’una tempesta perfecta, encara que la conjunció d’adversitats té precedents: el final de la Primera Guerra Mundial va coincidir amb una pandèmia mortal i va donar pas a la hiperinflació a Europa central; la Gran Depressió dels anys 1930 va enllaçar amb la Segona Guerra Mundial i els temors d’un “estancament secular”. Actualment, geopolítica, economia i societat tornen a estar convulsionades amb les addicions dels problemes mediambientals i de salut global.

Torna a parlar-se d’una tempesta perfecta, encara que la conjunció d’adversitats té precedents: el final de la Primera Guerra Mundial va coincidir amb una pandèmia mortal i va donar pas a la hiperinflació a Europa central; la Gran Depressió dels anys 1930 va enllaçar amb la Segona Guerra Mundial i els temors d’un “estancament secular”

2. Per acabar de complicar-ho, ha reaparegut, amb força insòlita, el problema d’una inflació que semblava fins fa poc oblidada. És cert que hi ha poderosos factors conjunturals en aquest repunt de les tensions inflacionistes, des dels famosos colls d’ampolla fins a les elevacions dels preus de les fonts d’energia i altres matèries primeres, agreujades pel conflicte bèl·lic a Ucraïna. Però, així mateix, cal constatar que hi ha motius estructurals, de fons, per a aquesta reaparició de la inflació: des de l’alentiment d’una globalització que en els seus moments de màxim ascens (“hiperglobalització”) va llançar als mercats mundials la producció de centenars de milions de persones, augmentant inicialment més l’oferta que la demanda, fins a la inflexió demogràfica cap a un envelliment més gran a Occident i la Xina, que contribueix, juntament amb l’alentiment de la globalització, a incrementar més la demanda que l’oferta. El canvi tecnològic, una altra font de descensos de preus, pot ser insuficient per contrarestar les pressions inflacionistes.

Hi ha motius estructurals, de fons, per a [la]reaparició de la inflació: des de l’alentiment d’una globalització que en els seus moments de màxim ascens (“hiperglobalització”) va llançar als mercats mundials la producció de centenars de milions de persones, augmentant inicialment més l’oferta que la demanda, fins a la inflexió demogràfica cap a un envelliment més gran a Occident i la Xina, que contribueix, juntament amb l’alentiment de la globalització, a incrementar més la demanda que l’oferta

 

3. La fluïdesa dels subministraments a escala global s’ha anat trobant amb obstacles que han anat generant recels i desconfiances: des de la guerra comercial iniciada el 2018 a les restriccions de la pandèmia, passant per les escassedats aparegudes en àmbits com la provisió de microxips o els problemes per atendre les demandes de fonts d’energia clàssiques –com petroli i gas–. A això se suma la demanda creixent de metalls necessaris per a nous usos (inclosos productes menys contaminants): des del liti i cobalt necessaris per a bateries de vehicles elèctrics, fins al pal·ladi, molt afectat per un conflicte bèl·lic que també està incidint en els subministraments de cereals. Aquests problemes, juntament amb factors com la robotització i automatització, que permet “retornar” alguns processos productius prèviament deslocalitzats, o les preocupacions mediambientals davant subministraments el transport dels quals des d’ubicacions llunyanes augmenta les emissions, contribueixen a repensar fórmules d’aprovisionament, amb més èmfasi en nocions com ara “resiliència”, autonomia estratègica o “subministrament proper” (nearshoring) o de llocs “amics” (friendshoring).

[Al costat d’altres factors], la robotització i automatització, que permet “retornar” alguns processos productius prèviament deslocalitzats, o les preocupacions mediambientals davant subministraments el transport dels quals des d’ubicacions llunyanes augmenta les emissions, contribueixen a repensar fórmules d’aprovisionament, amb més èmfasi en nocions com ara “resiliència”, autonomia estratègica o “subministrament proper” (nearshoring) o de llocs “amics” (friendshoring)

4. Les friccions comercials i sanitàries, així com les militars i les sancions derivades, mostren com les interdependències de tota mena, que són el substrat de la globalització, es poden convertir en moments determinats en una arma de doble tall, en una amenaça o en font de dificultats. Es parla de la conversió en arma –weaponisation– de les dependències, com els debats recents sobre el gas rus han evidenciat amb cruesa. Aquest és un tema antic. Fa dos segles, David Ricardo va formular la defensa del comerç internacional sobre la base de l’aprofitament dels “avantatges comparatius”. La principal objecció que va rebre la seva proposta que Anglaterra es concentrés en les manufactures ascendents i passés a importar aliments va ser precisament la fragilitat de dependre del subministrament exterior d’una cosa tan sensible com els aliments. Es corria el risc que, en cas de conflicte, el tall d’aquests subministraments es convertís en una debilitat per a Anglaterra i en una arma poderosa per als proveïdors. Els arguments de Ricardo per replicar aquesta crítica sonen actuals: anaven des de la benintencionada creació d’un clima d’harmonia que impedís aquest escenari fins a la multiplicitat de fonts de subministrament per no dependre críticament només d’una, passant per eventuals mesures per tornar a la provisió domèstica.

5. Des de fa algun temps, ja abans de la pandèmia, es parlava de desglobalització, slowbalization o nocions semblants. Certament, els indicadors tradicionals de globalització –des de l’obertura comercial i financera fins als de participació en cadenes globals de valor– van experimentar, des dels anys 1990 fins a la crisi financera del 2008, un auge vertiginós difícil de sostenir indefinidament… si bé és cert que aquesta crisi “va moderar-ne” l’evolució, encara va mantenir els indicadors en nivells elevats. És cert, així mateix, que esdeveniments com la guerra comercial, la pandèmia o ara la guerra suposen més fonts de desconfiances i recels, de “corrosió de la globalització”, però d’aquí a afirmar que s’estan clavant els darrers “claus al taüt de la globalització” probablement hi hagi certa distància.

És cert que esdeveniments com la guerra comercial, la pandèmia o ara la guerra suposen més fonts de desconfiances i recels, de “corrosió de la globalització”, però d’aquí a referir-se que estan clavant els últims “claus al taüt de la globalització” probablement hi hagi certa distància

6. Les estimacions inicials de l’impacte de la invasió d’Ucraïna van en la línia d’un alentiment de la recuperació postpandèmia, així com un nou impuls a la inflació. Això, juntament amb el paper de l’encariment de les fonts d’energia, fa que es torni a parlar de l’estancament (estancament amb inflació), expressió encunyada per descriure la situació dels anys 1970, en què les dues onades d’elevacions dels preus del petroli —xocs d’oferta— també van generar aquesta delicada combinació de problemes. I de gestió complexa, ja que les mesures per combatre l’estancament (debilitat de la recuperació) agreugen la inflació, mentre que les mesures per contenir-la debiliten el creixement. El manual diu que, davant de problemes que venen pel costat de l’oferta, calen mesures per a aquest vessant, des de la millora de l’eficiència energètica fins a canvis en el mix energètic —cosa que, a més, encaixa amb els plantejaments de sostenibilitat mediambiental— . Però això requereix temps i, en general, és més fàcil d’enunciar que no pas de dur a terme.

7. Les interaccions entre qüestions macroeconòmiques —com ara la inflació i el creixement— i les energètiques i mediambientals passen a primer pla. Encara que se n’infravaloraven els riscos, fins i tot abans de la pandèmia es podia saber que la transició a un sistema de proveïment energètic més sostenible mediambientalment, amb menys dependència dels combustibles fòssils, tindria uns “costos de transició” en forma d’encariment de les emissions de CO2 o de les fonts d’energia tradicionals (ja que la perspectiva de la pèrdua de pes a mitjà termini disminuiria els incentius per invertir-hi). Les elevacions en els preus de l’electricitat, ja des de finals del 2021, van evidenciar aquesta dimensió de la green-flation (inflació associada a complir objectius mediambientals) amb una incidència social més important i conflictiva del que s’esperava. Les alces de preus d’altres commodities vinculades a la transició ecològica, amb encariments de processos productius i implicacions geopolítiques (a favor dels països productors i en detriment dels consumidors) són noves facetes dels compromisos mediambientals que s’han d’explicitar i afrontar.

Les alces de preus de commodities vinculades a la transició ecològica, amb encariments de processos productius i implicacions geopolítiques (a favor dels països productors i en detriment dels consumidors) són noves facetes dels compromisos mediambientals que s’han d’explicitar i afrontar

8. Els canvis geopolítics que es deriven de tot això són importants. La pugna pel control de les matèries primeres ha estat al llarg de la història origen de moltes tensions, i els seus resultats han determinat ascensos i caigudes d’hegemonies i potències. Ja a finals del segle XIX i principis del XX, es va parlar del great game per referir-se a la lluita pel control de les matèries primeres entre els països avançats “tradicionals” (llavors Gran Bretanya i França) i els que es trobaven en ascens, com Alemanya i Rússia. Les seves implicacions en forma de conflictes bèl·lics, inclosa la Primera Guerra Mundial, són conegudes. Recentment, la pugna entre els països occidentals i els emergents, amb els Estats Units i la Xina al capdavant de cada grup, pel control de molts recursos a escala mundial, incloses Àfrica i Amèrica Llatina, és ben coneguda i ha esdevingut una de les vies mitjançant les quals el gegant asiàtic vol accelerar el seu ascens al lideratge mundial. Les implicacions de la situació a Ucraïna estan redefinint el tauler de subministraments, contractes i relacions de forma important… alhora que les apel·lacions a l’“autonomia estratègica” a Europa se succeeixen, en espera de veure si/com es tradueixen en realitats.

9. Com a resultat de totes aquestes tensions, el risc de fragmentacions a l’economia global torna a estar damunt la taula. Ja a la dècada dels anys 1930, es van configurar blocs que van partir l’economia mundial i, probablement, van coadjuvar tant a la crisi com a la Segona Guerra Mundial. Ja el 2019, la (aleshores) nova directora de l’FMI, K. Georgieva, es referia als riscos de fragmentacions comercials i tecnològiques entre economies avançades i emergents, cosa que cobrava un sentit especial atès que, per la seva nacionalitat búlgara, havia viscut el “teló d’acer” a Europa. Amb la guerra, les mesures de sancions que inclouen desconnexions dels bancs russos d’estàndards d’intercanvis, com SWIFT, indueix a formular alternatives amb la participació de la Xina, i potser Índia i altres països. Pel que fa a subministraments, també es podrien conformar “clubs” de països “recíprocament fiables” per motius polítics o ideològics. Apareixen algunes primeres estimacions dels costos d’aquestes fragmentacions en termes d’estàndards incompatibles, acotació dels mercats, limitacions a la difusió d’idees, etc.

Hem de recordar sempre que, malgrat les serioses dificultats, el futur no està escrit

10. Hem de recordar sempre que, malgrat les dificultats serioses, el futur no està escrit. De vegades, la humanitat ha respost de manera insensata als problemes, com es va fer després de la Primera Guerra Mundial. En altres casos, les respostes han estat més realistes i constructives, com després de la Segona, que va donar pas a dècades de creixement raonablement estable. Com seran les respostes al binomi “pandèmia + guerra”? Unes respostes fragmentades, polaritzades, poc realistes, agreujarien la seva traducció en “estanflació + desglobalització”. Però no és inexorable: mantenir oberts mecanismes per afrontar problemes intrínsecament globals (sanitaris, mediambientals) és tan necessari com constatar que els darrers temps ens estan recordant imperiosament que cal ser tan cruament realistes com lúcidament pragmàtics.

Enviar Comentari