Revista d'Anàlisi Plural

Trampes al solitari

0

Acceptar evidències derivades de l’experiència que no encaixen amb determinades creences o interessos és complicat, però continuar fent-nos trampes al solitari resulta especialment greu en moments tan delicats com els actuals.

Juan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona.


Avui sabem que un dels errors que van conduir a la crisi financera des del 2008 va ser haver arribat a creure que el finançament abundant i barat estaria disponible de manera pràcticament indefinida. L’expansió creditícia més enllà de qualsevol paràmetre raonable i el correlatiu endeutament de molts “actors econòmics” (famílies, empreses, països) es va veure lubrificada per uns tipus d’interès relaxats que se situaven, en molts llocs, per sota dels que es justificarien per pautes empíriques derivades de l’experiència i de la història, com ara la “regla de Taylor” o similars. S’han donat diverses explicacions per a aquests tipus baixos que van afegir llenya al foc dels excessos financers. Des del seu paper als Estats Units per “anestesiar” problemes distributius (l’execonomista en cap de l’FMI, Raghuram Rajan, ho va sintetitzar dient que la manera de tractar de compensar l’estancament dels salaris reals de bona part de la població fou la concessió de crèdit abundant i barat), mentre que a la zona euro es va apel·lar a com les necessitats de països com Alemanya (amb algunes dificultats els primers anys el segle XXI) van pesar molt més que el “sobreescalfament” que s’estava agreujant a Espanya i altres països.


El clima d’eufòria, als Estats Units i al Sud d’Europa, va conduir a ignorar, fins i tot despectivament, les advertències del mateix Rajan i les tímides observacions d’altres analistes i institucions fins que va ser massa tard. “Aquesta vegada és diferent” era la coneguda rèplica als qui s’atrevien a mostrar la seva preocupació apel·lant a les lliçons de la història, especialment les fragilitats del binomi sobreendeutament + crèdit-fàcil que ja va resumir Irving Fisher… el 1933! Els comportaments irresponsables, però complaents, es van imposar al realisme prudent. La tendència a convertir ràpidament en nous dogmes plantejaments que sintonitzen amb determinats interessos o ideologies, per més que siguin contraris a l’experiència o a la història, no és infreqüent, encara que potser s’està accentuant en els temps moderns, i no només en els àmbits econòmics.

La tendència a convertir ràpidament en nous dogmes plantejaments que sintonitzen amb determinats interessos o ideologies, per més que siguin contraris a l’experiència o a la història, no és infreqüent, encara que potser s’està accentuant en els temps moderns, i no només en els àmbits econòmics

LA MATEIXA PEDRA UNA VEGADA RERE ALTRA
Abans que la invasió d’Ucraïna compliqués tremendament l’escenari econòmic i geopolític, ja podíem saber que els grans augments d’endeutament en què es va incórrer per fer front a les urgències de la pandèmia havien de trobar una via de “normalització” a mesura que avancés el que el Banc Internacional de Pagaments va anomenar la “Pandexit”. Amb la situació similar que es va produir després de la crisi financera (agreujada a Europa amb la crisi del deute sobirà) havíem après que es tractava d’una trajectòria delicada en què s’havia de recordar allò que va resumir de manera clara un altre execonomista en cap de l’FMI , Olivier Blanchard, en insistir que aquesta “cursa” cap al desendeutament era “una marató, no un esprint”. Però en els darrers temps hem assistit així mateix a uns certs posicionaments que tractaven de treure importància a la serietat dels problemes de la “càrrega de deute”, sobre la base de l’argument que els tipus d’interès històricament en mínims durant la segona dècada del segle XXI permetien finançar “gairebé de franc” els volums d’endeutament.
Una versió més extrema que va adquirir un cert ressò, mediàtic i polític, va ser la denominada “teoria monetària moderna” (MMT, en sigles angleses). Aquesta fins i tot animava a continuar endeutant-se sense més preocupacions, precisament apel·lant al “cost zero” d’obtenir finançament. Però el “gratis total” rarament existeix i la tendència a l’alça d’alguns dels tipus d’interès evidencia la frivolitat i la ingenuïtat d’aquests plantejaments que desafiaven les experiències històriques.


ES VEIA VENIR
L’elevació dels tipus d’interès sol atribuir-se a les urgències del repunt espectacular de la inflació, però cal recordar que hi havia raons de fons per preveure aquesta dinàmica a l’alça dels tipus fins i tot abans de la nova onada inflacionista. Els darrers anys ja s’havia fet necessari preguntar-se si els tipus d’interès nominals en mínims, amb tipus d’interès reals sovint en negatiu, era la versió moderna de l’”eutanàsia de l’estalviador”. I hem de recordar que l’estalvi no és només una variable econòmica sinó també sociocultural: les societats que estalvien mostren previsió respecte al futur, responsabilitat intertemporal i intergeneracional, mentre que les que deixen deutes traspassen al futur els costos que avui no es volen assumir amb realisme. Addicionalment, fins i tot organismes internacionals rellevants es feien ressò que el finançament ultrabarat que ha estat disponible fins fa poc no sempre ha beneficiat els projectes més interessants, ni en termes estrictament empresarials ni d’interès social general, sinó aquells que estaven més ben “connectats” per accedir a aquest finançament privilegiat. Per això, una certa normalització dels tipus d’interès té elements de desitjabilitat més enllà del paper com a eina davant de la inflació.

L’elevació dels tipus d’interès sol atribuir-se a les urgències del repunt espectacular de la inflació, però cal recordar que hi havia raons de fons per preveure aquesta dinàmica a l’alça dels tipus fins i tot abans de la nova onada inflacionista

Per als escèptics, recordar també que, fins i tot amb les pujades de tipus que s’anuncien, els tipus d’interès reals –descomptant-ne la inflació– continuaran estant en negatiu pràcticament en totes les economies avançades i bona part de les emergents. Tornar-nos a fer trampes al solitari només pot ser un confort psicològic si ens podem permetre el luxe d’eludir la realitat. El que no és el cas, i encara menys en les circumstàncies actuals.

El finançament ultrabarat que ha estat disponible fins fa poc no sempre ha beneficiat els projectes més interessants, ni en termes estrictament empresarials ni d’interès social general, sinó aquells que estaven més ben “connectats” per accedir a aquest finançament privilegiat. Per això, una certa normalització dels tipus d’interès té elements de desitjabilitat més enllà del paper com a eina davant de la inflació

ESTEM DAVANT LA FI D’UN PARÈNTESI?
Una cosa semblant es pot dir dels plantejaments sobre la inflació. Durant dècades, factors com la dinàmica d’una globalització, que va augmentar de forma gegantina l’oferta de béns i serveis als mercats mundials, en incorporar-hi milers de milions de persones a desenes de països (entre ells, els més poblats del món), van ajudar a contenir els preus (més enllà del tòpic del “tot a cent”). No ens hauria de sorprendre (o, almenys, no ho hauria de fer tant) el fet que els creixents obstacles a la fluïdesa de la globalització en els temps més recents –des dels “proteccionismes de baixa intensitat” a la segona dècada del segle XXI a la guerra comercial des del 2018 i les noves traves amb la pandèmia, i fins i tot les recents dinàmiques de “fragmentació” agreujades amb la invasió d’Ucraïna–, estarien actuant en el sentit oposat, el de “reobrir” els dimonis de la inflació.

 

Durant dècades, factors com la dinàmica d’una globalització, que va augmentar de forma gegantina l’oferta de béns i serveis als mercats mundials, en incorporar-hi milers de milions de persones a desenes de països (entre ells, els més poblats del món), van ajudar a contenir els preus (més enllà del tòpic del “tot a cent”)

D’altres factors demogràfics o especulatius sens dubte també hi són presents. Però fins i tot si s’atenuen alguns excessos puntuals, possiblement ens haurem d’acostumar a un entorn amb una inflació que ens faci recordar la situació entre la crisi financera i el 2021 com una certa “treva” insòlita. No hauríem hagut d’abaixar mai la guàrdia davant dels riscos inflacionistes, tal com es va fer, juntament amb els derivats dels tipus d’interès, en repetir –fins a intentar que es convertís en veritat– que inflació i tipus estaven destinats a ser “més baixos durant més temps”, tal com se seguia insistint fins i tot l’any 2020!

Certament la situació actual és particularment complexa i delicada. Però precisament per això, un realisme sa, basat en les lliçons de l’experiència, hauria de tenir més pes que no pas tornar a refugiar-nos en irresponsabilitats amb efectes placebo anestèsics a curt termini que solen derivar en uns costos molt més elevats quan la invocada màgia es dissipa i (re)descobrim la crua nuesa de la realitat.

Enviar Comentari